Barcelona, 11 de març de 1966. Fa 53 anys. Efectius de la policia franquista de Barcelona ―comandats pel sinistre comissari Vicente Juan Creix― assaltaven el convent dels Caputxins de Sarrià. Durant les dues jornades anteriors (dies 9 i 10 de març de 1966) s’hi havia celebrat l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona: votació i aprovació de la declaració de principis, dels estatuts i dels representants del col·lectiu. Aquell exercici de democràcia ―totalment il·legal en aquella sinistra legalitat del règim dictatorial franquista― era alguna cosa més que la creació d’un sindicat. Era una contestació organitzada i una alternativa articulada al poder, a les arbitrarietats, i sobretot al terror que exercia el Sindicato Español Universitario (SEU) ―la policia política franquista dins del món universitari―.
Elements del SEU en la celebració del Dia de los Caídos a la Universitat de Barcelona (1940) / Font: Ajuntament de Barcelona
Què era el SEU?
El sindicat universitari franquista havia estat creat per Falange Española el 1933, en plena etapa republicana i ―casualment o no― dos dies després que la coalició de dretes involucionistes i anticatalanistes (la CEDA, de Gil-Robles, el PRR, de Lerroux i el Partido Agrario, de Velasco) guanyés els comicis generals del 19 de novembre: l’escenari que anticipava el Sis d’Octubre català del president Companys. El principi fundacional del SEU, plenament identificat amb l’ideari falangista, proclamava “convertir la universidad en un organismo vivo de formación total”. I la seva diàfana i inequívoca declaració de principis, plenament associada amb el nacionalisme espanyol, era “ser el sindicato único de los estudiantes españoles” que combregaven amb la “vocación de una universidad imperial”.
Quan havia arribat el SEU a la Universitat de Barcelona?
Durant l’etapa republicana (1931-1939) el SEU (a diferència del que passava al paisatge universitari espanyol) no va tenir, pràcticament, implantació a la Universitat de Barcelona, llavors l’únic centre d’estudis superiors a Catalunya. Mentre que a Espanya van arribar a sumar més de 9.000 afiliats (un terç dels estudiants universitaris), a Catalunya no passarien de la dotzena; la qual cosa no vol dir que no tinguessin una quota d’atenció mediàtica. Precisament, l’estratègia tradicional del feixisme ―en qualsevol de les seves adaptacions nacionals― ha estat la pràctica d’una violència extrema com el vehicle de difusió i proselitisme del seu ideari. I això és el que feien a la UB abans de l’ocupació franquista de Catalunya: buscar l’enfrontament violent i permanent amb els afiliats de la majoritària Federació Universitària Escolar, propera a ERC.
Desfilada falangista a la Universitat de Barcelona (1939) / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Brangulí
Com va ser imposat el SEU a la Universitat de Barcelona?
El 23 de setembre de 1939, el “Consejo de Ministros bajo la presidència del Jefe del Estado” dictava un decret ―dirigit al "Mando Nacional del Movimiento” que deia: “(Quedan) integradas en el Sindicato Español Universitario las asociaciones escolares tradicionalistas y las que pertenecian a la Confederación de Estudiantes Católicos”. Les restes de la resta ―represaliades i desmantellades simultàniament a l’ocupació franquista― quedaven oficialment il·legalitzades. Era la consagració del SEU com el braç del règim al món universitari. Però els objectius no devien complir les expectatives, perquè, simptomàticament, el 18 de novembre de 1943 (quatre anys després) la Jefatura Provincial del Movimiento de Barcelona feia pública una ordre que obligava tots els universitaris catalans, sense excepció, a militar al SEU: “Prietas las filas”.
Què va fer el SEU a la Universitat de Barcelona?
El SEU, des de l’endemà de l’ocupació franquista de Barcelona (27 de gener de 1939), es va convertir en una màquina de terror. La seva consagració, quatre anys més tard com a sindicat únic era, oficialment, el reconeixement a les seves pràctiques i un impuls a multiplicar-les. Els seus dirigents eren falangistes (estudiants i professors) convertits en un pretès servei d’ordre que, emparats per la policia i el sistema judicial, proferien amenaces, practicaven detencions i propinaven brutals agressions a altres estudiants i professors vinculats amb el, llavors, catalanisme i republicanisme clandestins. El seu proselitisme ideològic (quasi exhibicionisme), el to del seu discurs (sempre autoritari i en castellà), la impunitat que els concedia el sistema i la col·laboració amb l’aparell repressiu, els consagraria com el tenebrós braç del règim al món universitari.
Exposició del llibre alemany al Paranimf de la Universitat de Barcelona (1945) / Font: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya (UPC). Col·lecció Merletti
Els elements del SEU
En aquest escenari de persecució i de terror, destacaria la figura del “dirigent” Pablo Porta Bussoms, que anys després seria president de la Federación Española de Futbol. Ho seria durant el règim dictatorial i, reveladorament, durant el règim constitucional. El falangista Porta, cap del SEU “de Cataluña y Baleares”, en la seva etapa universitària (dècada dels 40) organitzaria i dirigiria escamots paramilitars de persecució i escarment. Lideraria l’etapa de màxima intensitat del terror, però la seva posterior desaparició del món universitari no implicaria que aquelles pràctiques cessessin. Es perllongarien durant dues dècades: “25 años de paz”. Fins que els amplis i transversals moviments clandestins d’oposició al règim dictatorial van baixar a l’arena. La Caputxinada (1966) es forjaria en aquell escenari de contestació social creixent i de repressió política i judicial permanent.
La Caputxinada
El 9 de març de 1966, a dos quarts de cinc de la tarda, es van reunir unes cinc-centes persones (delegats i representants d’estudiants, intel·lectuals i professors) al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona. Un veritable acte de valentia i de desafiament a un règim que no tolerava reunions més enllà de les de l’escala de veïns o les de les misses parroquials, processons incloses. L’elecció d’aquell escenari no va ser una qüestió secundària. Els edificis religiosos conservaven aquell vell, antiquíssim, privilegi d’inviolabilitat ―una teòrica línia vermella― que, malgrat que la història no la confirmava, els organitzadors pensaven que l’aparell repressiu d’un règim que es proclamava nacional-catòlic no seria capaç d’ultrapassar. Seria com interpretar que un règim de llibertats no seria capaç d’assaltar d’un col·legi electoral, santuari de la democràcia.
Assemblea al convent dels Caputxins de Sarrià / Font: Blog Ab Origine
Per què al convent dels Caputxins de Sarrià?
La connexió entre l’oposició democràtica clandestina de la Universitat de Barcelona i la comunitat de pares caputxins de Sarrià era el sacerdot, filòsof i activista independentista Lluís Maria Xirinacs, molt ben relacionat i considerat tant entre l’oposició clandestina universitària com entre els cercles oberturistes (democràtics i catalanistes) de l’Església catòlica. Xirinacs seria un dels principals impulsors de la Caputxinada, però no seria l’únic. La Caputxinada era tan transversal que en aquell exercici de voluntat democràtica hi participarien personalitats tan allunyades ideològicament però tan properes democràticament com Salvador Espriu, Oriol Bohigas, Joan Oliver, Antoni Tàpies, Maria Aurèlia Campmany, Jordi Solé-Tura, Raimon Obiols, Montserrat Roig o José Agustín Goytisolo, entre moltíssims altres.
El setge policial al convent dels Caputxins
Segons la premsa de l’època (La Vanguardia Española, edició del 12/03/1966), la policia franquista es va presentar al convent dels Caputxins una hora després de l’inici de l’assemblea i, en una maniobra clarament intimidatòria, va identificar totes les persones que es trobaven al llindar de la porta. Els assembleistes es van tancar a l’interior del convent, buscant la teòrica garantia que els oferia aquell espai religiós. I tot seguit, es va produir un monumental desplegament policial que va envoltar l’edifici en qüestió de minuts i que el va sotmetre a setge per espai d’hores. 42, per ser exactes. Moltes hores, massa probablement, no tant per als assetjats sinó per al governador civil de Barcelona, el tinent general Antonio Ibáñez Freire, creu de ferro per la seva participació en la filonazi División Azul (1941-1943) i màxim responsable del tancament d’Òmnium (1963).
Setge policial en el segon dia d'assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Guillem Martínez
L’assalt al convent dels Caputxins
Ibáñez Freire descobriria, amb el temps, que la paciència és una virtut. I que tenir a l’armari camises disponibles de tots els colors i de totes les textures, en la intemporal Espanya atàvica i eterna, és un actiu impagable. Posteriorment, durant aquells primers anys del règim constitucional que abracen el cop d’estat del 23-F (“Todo el mundo al suelo”) seria ministre d’Interior (1979-1982) dels governs de la UCD. Però tot això no ho devia imaginar (o sí) l’11 de març de 1966, a les 12 del migdia, quan va perdre la paciència (o no) i va ordenar assaltar l’assemblea. La nota de premsa diu: “Agentes de la Autoridad obligaron a desalojar el local (...) se procedió (...) a la detención de las personas que participaron en la citada reunión y su traslado a la Jefatura Superior de Policia para ser interrogados y poder así conocer el grado de responsabilidad con arreglo a Derecho”.
Convent dels Caputxins de Sarrià. Hora del dinar del segon dia d'Assemblea / Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Guillem Martínez
L’assalt a les urnes
El que no diu la nota de premsa, situada discretament a la plana 26 (secció “Información de Barcelona”) és que en aquell assalt es van produir dotzenes de ferits. Tampoc es diu res de les urnes, però no calia, perquè en aquella perversa legalitat del règim dictatorial era tan delictiu votar secretament com votar a mà alçada. Era, essencialment, considerat un desafiament a l’ordenament legal i a la convivència, una amenaça al règim ―als interessos de les classes extractives― que justificava una versió “ye-ye” del “A por ellos, oé!”. La nota de premsa no deixa dubte: “El carácter eminentemente político de tal acto, ajeno por completo a los auténticos fines universitarios, se puso de manifiesto no sólo con el contenido de su propaganda, sino también con la asistencia e incluso intervención (...) de personas totalmente ajenas a la Universidad”.