Ruscino (entre Perpinyà i Canet de Rosselló), any 770. L’any vinent farà 1250 anys. Carlemany, rei dels francs i associat al tron amb el seu germà petit Carloman, ordenava la recuperació del castell de Ruscino, la repoblació de la vall baixa del riu Tet, i la restauració del vell comtat del Rosselló, creat el 570 pels ducs visigots de la Septimània (actual Llenguadoc) i liquidat per la invasió àrab del 720. Durant mig segle (720-770), el territori del Rosselló havia estat un immens despoblat en terra de ningú sobre una frontera de dotzenes de quilòmetres d’amplitud, que separava els dominis consolidats del regne dels francs i de l’emirat de Còrdova. Amb la provisió d’aquella estructura administrativa i militar, es donava el tret de sortida a la creació de la futura Catalunya.
Mapa dels comtats catalans cap a l'any 1000 / Font: Enciclopedia
Qui era l’arquitecte del projecte carolingi?
Quan Carlemany i Carloman van assolir el tron (768), van recollir el projecte polític de la seva mare, la reina Berta de Laon (coneguda com Berta del Peu Gran a causa d’una malformació congènita). Berta —i no el seu marit el rei Pipí—, dotada d’una intel·ligència política extraordinària, era la veritable arquitecta del projecte d’expansió carolingi: la reunificació d’Europa, en aquell moment dividida en dotzenes de regnes i dominis independents des que s’havia ensorrat la superestructura imperial romana (segle V). La reina Berta havia planejat diversos fronts d’expansió, i un d’aquests era l’ocupació del territori entre el trencaaigües dels Pirineus (des de l’Atlàntic a la Mediterrània), fins al marge esquerra del riu Ebre (la riba nord).
Carlemany, els bascos i la Marca Hispànica
Aquell projecte va trobar l’oposició armada de les nacions basques que, en aquell moment, estaven articulades en petits dominis independents que ocupaven els Pirineus centrals i occidentals (els actuals territoris d’Aragó, Navarra i Bearn). La història revela que Berta i Carlemany es van oblidar del component diplomàtic i ho van fiar tot a la força militar. I els bascos, que tenien una intensa relació política amb els valís àrabs de la vall de l’Ebre, es van negar a col·laborar en una empresa que amenaçava el difícil equilibri que sostenia la seva independència. La Marca Hispànica no va arribar a existir mai perquè Carlemany, després d’un seguit de doloroses derrotes militars, va renunciar a dominar la part central i occidental dels Pirineus.
Mapa del regne de França i de la Marca de Gotia / Font: Viquipèdia
El passadís català
L’abandonament prematur de l’empresa en els fronts central i occidental (778-780) va accelerar la penetració pel flanc oriental. També hi va jugar a favor el fet que sobre el territori de la futura Catalunya no hi havia cap mena de domini enclavat, gelós de la seva independència i dels equilibris que la garantien, com passava a la zona central i occidental. El territori de l’antiga diòcesi Tarraconense (romana i visigòtica) era un erm gegantí, des que les oligarquies rurals i totes les seves xarxes de subalterns (majorals, jornalers i esclaus) s’havien refugiat en territori dels francs durant la invasió àrab (714-721). Làreda (Lleida) i Turtuxa (Tortosa) havien estat convertides en grans ciutats de la frontera superior àrab, i concentraven més població que en l’anterior etapa.
Carlemany i la Tarraconense
Però, en canvi, Tarragona —la gran ciutat del territori— havia perdut la pràctica totalitat dels 15.000 habitants que tenia el 714, i havia quedat convertida en una ciutat fantasma. Les estimacions més optimistes parlen d’una població d’unes dues-centes persones semiocultes entre els grans edificis de la ciutat, que, progressivament, es convertirien en ruïnes. Barcelona, Girona, Empúries, Urgell i Elna eren una ombra del que havien estat, i es governaven com una mena de repúbliques oligàrquiques municipals, vigilades des de lluny pels valís, i des de més a prop per petites guarnicions àrabs que en cap cas passaven dels cent soldats. Totes aquestes petites ciutats semiindependents van obrir les portes, amb més o menys negociacions, als exèrcits de Carlemany.
El “Far-south” català
I també hi va jugar a favor que els nets i els besnets d’aquell èxode del 714 —naturalment, les oligarquies— es comprometessin a formar part activa del projecte. Les fonts de l’època —escasses però reveladores— delaten un estat d’entusiasme per l’empresa de recuperació, oportunament disfressada amb una vestimenta religiosa. I en menor mesura de les classes subalternes. Però ben poc hi van poder dir, perquè el seu concurs en aquell context resultava imprescindible: difícilment es podia mantenir el domini sobre un territori sinó no hi havia una mínima estructura productiva: els nets i besnets dels majorals, jornalers i esclaus exiliats el 714 serien els que a bones o a males i amb la suor de la seva feina haurien de garantir el manteniment de l’estructura administrativa i militar als nous territoris.
Marca Hispànica o Marca Gòtia?
Catalunya és un país de fàbrica netament carolíngia. Com ho són tots els actuals països del centre i de l’oest d’Europa. L’empresa carolíngia sobre el solar de la futura Catalunya va progressar amb facilitat i rapidesa: el 783 consolidava el comtat del Rosselló, el 785 creava els comtats de Girona, Cerdanya, Urgell i Empúries, i el 801 creava el comtat de Barcelona. Durant dos segles llargs (783-985), els comtats catalans formarien part de la Marca de Gòtia, la regió més meridional de l’imperi de Carlemany, el pare d’Europa. I la formació de la seva cultura, de la seva llengua, de les seves institucions polítiques, dels seus ritus religiosos i de la seva activitat econòmica estaria indissociablement relacionada amb l’Europa de Carlemany i dels seus descendents.
Mapa de la Marca de Gòtia i els seus comtats, en temps de Guifré el Pilós / Font: Wikimedia Commons
Els Bel·lonides carolingis
Aquest escenari és el que explica que els Bel·lònides, la principal nissaga comtal catalana, acabessin convertits en una branca menor de la família imperial carolíngia. Guifré el Pilós (840-897) es convertiria en el primer comte que transmetria el càrrec per herència. Seria el fundador del Casal de Barcelona, que governaria Catalunya durant cinc segles llargs. Però un dels seus principals èxits polítics seria el seu matrimoni amb Guinidilda d’Empúries, filla de la comtessa Judit de Flandes i rebesneta de Carlemany. El seu fill i hereu Guifré II (874-911) i tots els seus descendents fins el 1410 (comtes dependents i independents), en el decurs del temps acabarien sent la darrera branca carolíngia supervivent, la que havia fundat Carlemany, pare d’Europa.