Imatge principal: Retrat de Carles III (1765) obra de Anton Raphael Mengs, que s'exposa al Museu del Prado / Font: Wikimedia Commons
Madrid, 23 de juny de 1768. Fa 251 anys. Carles III, el quart Borbó hispànic, signava la Real Cédula de Su Majestad, que ordenava, entre altres coses, que “en todo el Reyno se actúe y se enseñe en lengua castellana”. Des de l’aplicació del Decret de Nova Planta (1717) que Felip V —primer Borbó hispànic i pare de Carles III— havia imposat “por justo derecho de conquista”, el català estava proscrit de la vida pública. Però, passat mig segle de dominació borbònica, el castellà no havia aconseguit penetrar en la societat catalana de l’època. Carles III (el de la porta d’Alcalà i el dels bitllets de 5.000 peles) ho volia resoldre pel dret, i amb els arguments de la pretesa Il·lustració hispànica dominada per la Inquisició, ordenaria prohibir totalment l’ús del català a l’escola, fins i tot en les converses informals.
Gravat de Madrid (1760) / Font: Cartoteca de Catalunya
La Catalunya de 1768
L’any 1768 el paisatge sociològic català era molt diferent a l’actual. El català estava proscrit de l’àmbit públic. Però mig segle després de l’aplicació del Decret de Nova Planta, el castellà continuava sent una llengua desconeguda pel 90% de la població del país. I el català no tan sols havia resistit en l’àmbit popular, sinó que el número de catalanoparlants, respecte a l’any de publicació del Decreto de Nova Planta (1717), s’havia més que duplicat. Els territoris catalanoparlants havien passat de 700.000 habitants (el 1717) a 1.600.000, que el 1768 representaven el 18% de la població hispànica peninsular. Si a tot això afegim que el gallec era l’única llengua d’un 15% de la població hispànica i que l’eusquera, l’astur-lleonès i l’aragonès sumaven un altre 15% de monolingües, ens trobem que el paisatge sociològic hispànic també era molt diferent de l’actual.
El circ judicial català
El castellà era una llengua totalment desconeguda per quasi la meitat dels súbdits peninsulars del Borbó hispànic. I això, en el terreny de la quotidianitat, provocava situacions tragicòmiques que minaven la ja escassa credibilitat del règim. A Catalunya, Felip V —amb la seva Nova Planta— havia imposat el castellà a les sales dels tribunals i havia ordenat que tots els jutges i fiscals fossin castellans. No cal dir el que passava a l’etapa inicial de l’aplicació de la llei en els judicis polítics contra els dirigents del partit austriacista. Però, encara cinc dècades després, quan la resistència militar catalana ja només era un record del passat, les sales dels tribunals borbònics eren un circ: jutges i fiscals que ni parlaven ni entenien el català, advocats que no passaven del castellà macarrònic, i demandants, acusats i testimonis que ni parlaven ni entenien el castellà.
“Cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas”
En aquest punt és on entra en joc Pedro Pablo Abarca de Bolea, comte d’Aranda i president del Consejo de Castilla (l’equivalent al Consell de Ministres espanyol actual). Aranda era un il·lustrat convençut que pretenia transportar Espanya (en aquell moment ja se la podia anomenar així) a la modernitat a cop de reformes. Passant per damunt de tot i de tothom. Una de les seves il·lustrades idees va ser privatitzar i desforestar els Monegres, fins llavors el bosc d’alzines més gran d’Europa. I una altra seria la redacció de la Real Cédula, que en el capítol VII diu: “mando que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica se haga en lengua castellana (...) cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas (...) para su exacta observancia y diligencia en extender el idioma general de la Nación (?) para su mayor armonia y enlace recíproco”.
Retrat del comte d'Aranda (1769) obra de Ramon Bayeu, que s'exposa al Museu d'Osca / Font: Wikimedia Commons
La llengua dels jutges i dels fiscals
Si a tot això afegim que el títol VI —és a dir, l’immediatament anterior— d’aquella Real Cédula deia “En la Audiencia de Cataluña quiero que cese el estilo de poner en latín la Sentencias, y lo mismo en qualesquiera Tribunales Seculares donde se observe tal práctica; por la mayor dilación y confusión que eso trae y los mayores daños que se causan que las Sentencias se escriban en lengua estraña y que no es perceptible a las Partes”, es pot deduir, fàcilment, que la pretensió de Carles III i d’Aranda podria haver estat acabar amb el circ judicial català. Com i de quina manera? Mai instruint als jutges i fiscals en la llengua del país, sinó a la inversa: instruint tot un país en la llengua dels jutges i dels fiscals. Perquè no oblidem el detall que, l’any 1768, a Catalunya era tan estranya la llengua llatina com la castellana.
Caràtula de la Real Cédula / Font: Universitat Autònoma de Barcelona
El català, relíquia medieval
Però, en canvi, una atenta mirada a la documentació de l’època revela que el circ judicial català només era el pretext. El veritable propòsit era un altre. I aquí és on entra en joc la figura de Carles III. El de la Puerta de Alcalá era una de les figures més representatives del despotisme —o absolutisme il·lustrat— de l’època. I en el seu programa de reformes, la llengua catalana (i la basca, la gallega, l’aragonesa i l’astur-lleonesa) no tenien cap altra consideració que la de relíquies medievals que, pel bé d’Espanya, havien de passar a la història. Carles III va impulsar una ideologia que associava la llengua castellana amb el progrés i la modernitat, i la llengua catalana amb la rusticitat i la incultura. És en aquella època que neix i creix la idea que adreçar-se a un castellanoparlant en català, és una manifestació d’ignorància i de mala educació.
L’ensenyament, instrument d’adoctrinament
A tot això cal dir que a l’any 1768 l’ensenyament només era a l’abast d’uns quants. Si bé és cert que molts ajuntaments petits —amb escassos mitjans econòmics— sostenien escoles “de primeres lletres”, també ho és que la taxa d’analfabetisme era superior a les tres quartes parts de la població. I en aquest punt es tanca el cercle: els pretesos projectes reformistes de Carles III passaven per generalitzar l’ensenyament. Naturalment controlat pel règim. El somni —humit o no— de Carles III i d’Aranda no passava, simplement, per educar la societat, sinó que consistia a educar-la exclusivament en castellà. És el que el tenia el despotisme il·lustrat: “tot pel poble, però sense el poble”. L’escola i la universitat com a instruments d’adoctrinament —i de control— de la societat: “extender el idioma general de la Nación (?) para su mayor armonia y enlace recíproco”.
Corografia dels territoris hispànics de llengua catalana (1770), obra de Philippe de Pretot / Font: Cartoteca de Catalunya
El superinspector Zamora
Carles III és, probablement, una de les grans mines de destrucció massiva de l’Espanya que no va poder ser. Vint anys més tard, mentre els seus dominis peninsulars es debatien en terribles episodis de fam, no se li va acudir altra cosa que comissionar Francisco de Zamora —llavors Alcalde del Crimen a l’Audiència de Catalunya— per portar a terme una profunda i exhaustiva inspecció arreu del Principat amb el propòsit d’informar a les autoritats judicials de quines escoles i quins mestres incomplien la Real Cédula de 1768. La inspecció de Zamora és un dels primers testimonis de la persecució judicial a la comunitat educativa catalana. I sobretot és una prova manifesta que el control sobre la comunitat educativa catalana ha estat sempre objectiu prioritari de la ideologia nacionalista espanyola: en règims absolutistes, republicans o constitucionals.