El mite explica que Isabel de Castella –la Reina Catòlica– va jurar que no es canviaria la camisa fins que els exèrcits cristians no plantessin la creu a l'Alhambra granadina. El que no explica és que la creu va anar a pas de processó. Va trigar 7 anys per cobrir el trajecte entre Ronda –la primera gran plaça que va canviar de mans– i el pati dels Lleons –el jardí del palau reial nassarita–. Una llarga espera, que no superaria ni una camisa d’arpillera. Mite que, lluny d'enaltir la determinació de la Monarca, apunta –als nostres ulls– uns hàbits higiènics censurables. El mite explica, també, que la reina Isabel va empenyorar les joies per armar les tres naus del primer viatge colombí. I el que no explica, tampoc, és que els penjolls de la castellana feia anys que s'havien fos per pagar les joguines bèl·liques de la guerra civil que la va entronitzar. Mite que, també, lluny de convertir-la en una visionària, revela –als nostres ulls– que tenia uns hàbits de consum, com a mínim, discutibles.

'Orbis terrarum' de l'any 1589

Mites a banda, la història –la de debò i no la d’El florido pensil del nacionalcatolicisme doctrinari espanyolista– revela que els quartos de l'empresa americana van sortir de València. Un detall que no hauria de resultar sorprenent. Primer de tot, perquè València –a final de la centúria del 1400– era l'autèntica capital econòmica i cultural de la Corona d'Aragó. Fins i tot ho era de l'àmbit territorial peninsular. I, segon, perquè a València hi residia la família Santàngel, els banquers de la monarquia catalanoaragonesa. Lluís de Santàngel –el pare–, valencià i fill de jueus conversos, va tenir una estreta relació –d'aquelles basades en els poderosos interessos econòmics– amb els reis Alfons i Joan, l'oncle i el pare de Ferran el Catòlic. I Santàngel fill –Lluís, també– va seguir la tradició familiar i va exercir de banquer de la catòlica parella. I de mecenes de Colom, amb qui l'unia una amistat que es remuntava a una o –probablement– dues generacions anteriors.

 

Santàngel, el financer

 

Al passeig de l'Albereda, en un extrem del barri valencià del Pla del Real, hi ha un petit monument a Lluis de Santàngel fill –inaugurat el 1920 a iniciativa de Lo Rat Penat– amb una divisa que diu: “Generós cooperador del descobriment d’Amèrica”.  Una curiosa –i sorprenent– inscripció que no encaixa amb l'esforç econòmic de Santàngel. Les fonts historiogràfiques revelen que va finançar la totalitat de l'aportació reial (la de Ferran i la d'Isabel): 8 milions de sous –l'equivalent al valor de 20 cases senyorials a València–. El 75% de la inversió total de l'empresa. Quasi tota la seva fortuna, i sense interessos. Santàngel no va ser tan sols la butxaca. Va ser també el nexe que va unir Colom amb els Reis –en plural i en tots els sentits–. L'impulsor que transporta Colom fins a la cort. Una relació de mecenatge que Colom sempre va agrair, i que resta palesa quan, de retorn del primer viatge, una de les tres cartes que escriu –i ho fa en català– l'adreça a Santàngel.

Lluís de Santàngel

Torres, el polític

 

En el segon viatge ­–el de conquesta– Colom ordena la construcció de La Isabela –a l'illa Hispaniola–, la primera ciutat colonial d'Amèrica. I confirma Antonio de Torres –seguint instruccions dels Reis– com a primer alcalde de la ciutat. Torres consta arreu com un alt funcionari portuguès al servei de la reina Isabel. Un detall que resulta, a priori, contradictori, perquè en la guerra civil castellana el partit portuguès de la cort era el nucli dur del bàndol de Joana –la rival que disputava el tron a Isabel–. Investigacions recents relacionen i identifiquen Torres com un personatge molt rellevant a València cap i casal; estretament relacionat amb els Santàngel –i amb els Colom–, que, durant cert temps, havia fet les funcions de pont entre les cancelleries de Ferran i d'Isabel. Aquesta hipòtesi té molta força, perquè sabem que tant Ferran com Isabel es van envoltar –respectivament– de personatges de provada fidelitat als, també, respectius interessos.

 

Boïl i Pané, els eclesiàstics

En el segon viatge, Colom també duia un parell d'apòstols sota el braç per evangelitzar –i occidentalitzar– els aborígens de les Índies. Bernat Boïl, un influent clergue nascut a Saidí (Baix Cinca) i criat a Lleida havia estat nomenat vicari apostòlic de les Índies –una mena de bisbe llustrós– a proposta de l'arquebisbe de Tarragona –membre de la cancelleria de Ferran– i ratificat pel papa Borja –el pontífex de Xàtiva, la connexió valenciana–, que era amic personal de Ferran i aliat dels seus projectes polítics. Boïl formava tàndem amb Pané, un clergue que ha passat a la història per ser el primer europeu que va aprendre la llengua dels indígenes. Les fonts no esmenten l'origen concret de Pané, però en canvi els fogatges catalans del 1495 –un padró fiscal– revelen que aquest cognom era habitual a l'extrem nord de la diòcesi de Tarragona –actualment la part sud de les comarques del pla de Lleida–.

Ferran i Isabel, els Reis Catòlics

Bertran i Ballester, els militars

Bertran i Ballester,  que van ser personatges destacats del segon viatge, van deixar la seva empremta personal en forma d'abusos i maltractaments a la població indígena. Pere Bertran Margarit era un vell amic del rei Ferran,  i un vell company d'armes –i d'altres activitats inconfessables– a la guerra de Granada. Era natural de l'Empordà, com Vilamarí –l'almirall de l'Armada d'Aragó–, que havia estat el patró de Bernat Boïl. La connexió empordanesa. Va ser governador de la fortalesa de San Tomás –a la Hispaniola–. En canvi, Miquel Ballester, de Tarragona, va exercir una brutalitat més refinada: va ser l'introductor de la tècnica del trepig per separar el sucre de la canya que s'utilitzava –exclusivament– a Gandia, el solar originari dels Borja. La connexió valenciana, altra volta. Ballester, molt proper a Colom, va estendre el conreu de la canya i va sotmetre la població al sistema d'explotació colonial. Va exercir de governador de Santo Domingo –la capital–.

 

El poliedre català

Ferran el Catòlic, Colom, Santàngel, Torres, Boïl, Pané, Bertran i Ballester només són alguns exemples dels molts costats del poliedre català de la conquesta i colonització d'Amèrica. Els catalans, també, van formar part –destacada, si més no a l'inici– del sistema de dominació, aculturació i extracció de recursos d'Amèrica. Com van fer quasi totes les nacions europees. La historiografia espanyola –dominada per un nacionalisme mesquí, ranci i en moltes ocasions ridículament hilarant– ha ocultat durant segles el protagonisme català en l'empresa americana, com també la responsabilitat catalana en l'explotació, l'espoli i el genocidi de les nacions ameríndies. La nostra història no es pot construir sobre mites. Ni camises d’arpilleres ni rosaris empenyorats. El coneixement –que és el pare de la llibertat– se'ns presenta per acceptar la nostra història –i la nostra responsabilitat– amb els seus errors i els seus encerts. Amb les seves llums i les seves ombres. Amb esperit crític. Els catalans de Colom.