Palma, 26 d’abril de 1346. Cinc coques mercants comandades per l’armador Jaume Ferrer salpaven del port de Palma en direcció a les desconegudes costes de les illes Canàries. Les “Afortunades”, com eren conegudes en aquella època aquelles illes, havien estat visitades amb anterioritat per exploradors genovesos i portuguesos (1312-1336); però no s’hi havia creat cap mena d’infraestructura colonial. En canvi, després del viatge exploratori de Ferrer, catalans i mallorquins desplegarien una formidable campanya —d’iniciativa privada i amb el patrocini de la corona—, que acabaria sobtadament i misteriosament. Els catalans i els mallorquins no van ser els primers europeus moderns que van posar els peus a les Canàries; però sí que van ser els primers que van projectar la conquesta i colonització de les illes Afortunades.

Representació d'una coca mercant catalana (segle XV). Font: Museu Marítim de Barcelona

Qui era Jaume Ferrer?

Jaume Ferrer era un potent armador de Palma, amb interessos comercials en diferents ports de la Mediterrània. Poca cosa més se’n sap. Però, en canvi, sí que sabem que el seu viatge va marcar un abans i un després en la cursa per la descoberta de les noves rutes atlàntiques. Efectivament, a principis de la centúria del 1300, la pirateria musulmana del mar d’Alborà havia minvat considerablement, en bona part per l’acció de les Galeres de Catalunya —comandades per l’almirall Jofré Gilabert de Cruïlles—, que el 6 de setembre de 1339, davant les costes de Ceuta, havien derrotat i liquidat un combinat naval format per les marines nassarita de Granada, marínida de Fes, i la pirateria musulmana del nord d’Àfrica. Després de la Batalla de Ceuta, el trànsit naval europeu circularia amb relativa seguretat a través de l’Estret de Gibraltar.

Què buscaven els catalans i mallorquins a les Canàries?

Els catalans i mallorquins, si bé no havien estat els primers a posar els peus a les Canàries, sí que ho van ser a Riu d’Or (les costes de l’actual Sàhara Occidental). Aquell quadrant marítim generava molt interès entre les classes mercantils de Barcelona, de Palma i de València. I aquest interès es devia, principalment, al comerç d’or, d’esclaus i d’espècies, els tres “productes” més rendibles en els mercats europeus de l’època. Aquells viatges i els projectes colonitzadors que se’n derivaven tenien el claríssim propòsit d’acudir directament a les fonts de proveïment (l’Àfrica subsahariana); i prescindir de la intermediació dels comerciants magribins (les caravanes del desert) que, històricament, havien fet la ruta entre Guinea i el nord d’Àfrica. En aquell projecte, les Canàries jugaven un paper estratègic de gran importància.

Carta nàutica siciliana (1535), obra de Jacobus Russo. Font: Enciclopedia d'Eivissa i Formentera

L’evangelització catalana de les Canàries

Les fonts documentals de l’època confirmen que l’empresa canària ràpidament va ser incorporada a la ideologia que havia promogut l’expansió mediterrània catalana des de més d’un segle abans (1229); i que s’havia concretat amb la conquesta i colonització de les Mallorques, de Malta, de Sicília i de Sardenya. La idea catalana d’imperi, sustentada sobre tres potes (expansió patrimonial, evangelització i colonització econòmica) és ben present a l’empresa canària; com ho demostra el fet que el comte-rei Pere III va negociar amb el pontífex Climent VI, l’evangelització de les illes “Afortunades” amb personal religiós català. El 1352, el pontificat nomenava el carmelità català fra Bernat, primer bisbe de Fortuna-Telde (el primer bisbe cristià de la història de les Canàries); i l’autoritzava a construir un temple que faria les funcions de catedral.

La colonització catalana de les Canàries

Aquelles primeres empreses colonitzadores es van consolidar plenament. Perquè l’any 1366 (vint anys després del viatge de Ferrer); el comte-rei Pere III ordenava a les Galeres de Catalunya una expedició de càstig contra mercaders genovesos, toscans i portuguesos que rondaven les costes de l’arxipèlag. Aquest detall és molt important, perquè revela que la cancelleria catalana —amb el suport del pontificat— havia pres possessió de les illes on s’havia iniciat el procés colonitzador (Gran Canària, Tenerife) i projectava el seu domini sobre la resta de l’arxipèlag. El que succeeix és que, a finals de la centúria,  aquell projecte que aparentment funcionava i rendia, desapareixeria sobtadament i misteriosament. I aquesta seria la causa que explicaria que, mig segle llarg després del viatge de Ferrer (1402) els castellans rellevessin els catalans.

Carta nàutica siciliana (1535), obra de Jacobus Russo. Font Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera

Algunes possibles causes de l’abandonament de l’empresa catalana a les Canàries

Les causes de la desaparició de l’empresa catalana a les Canàries són, encara en l’actualitat, un misteri. Molt probablement hi van influir els efectes devastadors de la Pesta Negra (1348-1352) i de la destrucció dels calls jueus catalans (1391), grans centres de negocis a l’època. Però ni la pesta ni els pogroms serien un fenomen exclusiu del món català (Principat, Mallorques, València). I, per tant, segurament van ser fenòmens importants, però no decisius. També, el clima polític de la cancelleria catalana de Barcelona, que a finals de la centúria del 1300 va ser governada pels comtes-reis Joan I i Martí I (fills de Pere III) que mai van tenir l’empenta i la capacitat del seu pare; i van patir terribles episodis de corrupció que podrien haver contribuït a l’abandonament de l’empresa. Però, com en el cas de la pesta i dels pogroms, tampoc, són causes decisives.

Les curioses similituds entre l’empresa canària i l’empresa colombina

Hi ha unes curioses coincidències entre la colonització catalana de les Canàries i l’empresa colombina americana; que expliquen una mateixa ideologia que havia transcendit en el temps. Colom, al retorn del primer viatge (abril, 1493) es va presentar a l’entrevista amb els Reis Catòlics a Sant Jeroni de la Murtra amb un grup de natius americans. Aquest mateix detall, el trobem un segle i mig abans, en l’empresa catalana de les Canàries. Efectivament, Ferrer va retornar a Mallorca (1346) amb una dotzena d’indígenes canaris, que van ser evangelitzats i catalanitzats a les cases dels mercaders barcelonins Joan Dòria i Jaume Segarra, amb la missió d’intermediar amb la població autòctona durant la campanya de conquesta i colonització. Exactament el mateix que, un segle i mig després (1493), es pretenia amb els indis de Colom.

Carta nàutica portuguesa (1550). Font: Bibliothèque Nationale de France.png

L’empresa catalana de les Canàries se’n va a Sevilla i a Lisboa

L’empresa catalana de les Canàries sempre havia estat liderada per les classes mercantils. En aquella iniciativa, la cancelleria de Barcelona, hi havia jugat un paper de patrocini, que volia dir, bàsicament, de suport militar i diplomàtic a l’empresa. Per tant, quan —per les raons que siguin— desapareix l’interès de la cancelleria; els mercaders que havien impulsat l’empresa es van ressituar en habitats favorables. En aquest sentit, resulta molt revelador i paradigmàtic el viatge de Jaume Ribes; de Palma a Lisboa. Jaume Ribes (cristianitzat i rebatejat) era el fill d’Abraham Cresques, l’autor de l’Atles Català (1375) que plasma el viatge de Ferrer a Canàries i a Riu d’Or; i a Lisboa es convertiria en un dels grans cartògrafs de l’Escola de Navegació del rei Enric. La que va formar personatges de la talla de Bartolomeu Dias, Cristòfol Colom o Fernão Magalhaes.