L’Alguer (Sardenya), 16 de novembre de 1354. Fa 667 anys. Les tropes de Pere III, comte independent de Barcelona, rei d’Aragó i rei de València, entraven a l’Alguer i culminaven una de les principals operacions bèl·liques de la campanya de conquesta catalana de Sardenya. Tot seguit, Pere III ordenaria l’expulsió de la població nadiua i la substitució per colons catalans. Començava una història d’estreta vinculació política i, sobretot, cultural entre l’Alguer i el món català que es perllongaria fins a l’actualitat. Però la conquesta i repoblació de l’Alguer no seria ni el primer ni el darrer ―ni tan sols l’únic― testimoni de la presència catalana a l’illa. Quan Pere III va posar els peus a l’Alguer, la relació entre Catalunya i Sardenya tenia una llarga història que remuntava, pel cap baix, als primers compassos de l’edat mitjana.

Mapa de Sardenya (principis del segle XVII), obra de Jansenius / Font: Bibliothèque Nationale de France

Tarragona i Sardenya

El primer document que testimonia aquesta vella relació és un missal del segle VIII, conegut com l’Orazionale Mozarabico (que actualment es conserva a Verona). L’Orazionale no és un missal qualsevol, sinó el testimoni d’una tràgica història que comença a Tarragona l’any 714. En aquell moment, les tropes àrabs havien travessat l’Ebre i l’arquebisbe Pròsper, màxima autoritat política i religiosa de Tarragona, ordenaria l’evacuació total de la ciutat i del territori. Aquell èxode ―que devia ser gegantí― no va ser l’únic en aquell context. Però sí que va ser especialment singular. Mentre que l’èxode que partia de les valls del Llobregat, del Ter o del Tet (que també fugia de la invasió àrab) seguia el camí del nord (cap al regne dels francs), reveladorament, l’èxode tarragoní es dirigiria, en primera instància, cap a Sardenya.

Per què cap a Sardenya?

La direcció que va prendre aquell èxode no era casual. Durant l’etapa de dominació romana (segles III aC a V dC) Tàrraco i Caralis (Tarragona i Càller) havien estat uns dels principals vèrtexs del políedre que dibuixava el tràfic naval de la Mediterrània occidental. La intensa relació entre les oligarquies comercials de Tàrraco i les de Caralis està més que provada. Com ho està que, a principis del segle V ―mentre es descomponia l’estat romà―, el nou poder visigot de la Narbonense i de la Tarraconense i les oligarquies sardoromanes van pactar la incorporació ―efímera però efectiva― de Sardenya a l’estat gòtic protocatalà. Detalls que expliquen que la idea dels tarragonins de Pròsper respecte a Sardenya era la d’una societat germana i la d’una terra d’acollida.

Vista de l'Alguer (principis del segle XIX)

Cervera i Sardenya

Molt probablement aquesta vella relació, més o menys sostinguda en el temps, seria la que explicaria l’aparició a Sardenya de la noblesa feudal catalana molt abans de la campanya de Pere III. L’any 1157, Hug de Bas era coronat jutge-rei d’Arborea, un dels quatre dominis independents de l’illa. Hug era nascut a Sardenya, però els seus progenitors eren originaris de la capital de la Segarra i havien arribat i arrelat a l’illa acompanyant Agalbursa de Cervera, la flamant esposa del jutge-rei Barisó d’Arborea. La història personal d’Hug explica a bastament la comoditat amb què les oligarquies catalanes es movien a Sardenya. Hug, nebot matern d’Argabusa, és la figura més representativa d’una baixa noblesa catalana que va trobar a Sardenya l’oportunitat de guanyar patrimoni i poder.

Sards, catalans, pisans i genovesos

Però, si alguna cosa més ens explica aquell episodi (que seria el punt de partida de la nissaga Cervera-Lacon), és que l’ascens d’Hug explicava alguna cosa més que la història d’una família catalana de la baixa noblesa a la recerca de fortuna. Bona part dels historiadors actuals atribueixen als Cervera la introducció del règim feudal, especialment feixuc per a les classes populars i que en aquell moment estava plenament consolidat a Catalunya. Això no era, precisament, un mèrit. Però amb aquell cop de geni ―que perseguia el benefici propi― van seduir les oligarquies senyorials indígenes, tradicionalment enfrontades amb les elits mercantils de l’illa i tradicionalment aliades de les repúbliques de Gènova i de Pisa. La maniobra dels Cervera acabaria tenint unes conseqüències que canviarien per sempre, i no per a bé, la història de Sardenya.

Fotografies vestits tradicionals de Sardenya

Sardenya, peça imprescindible de l’expansió comercial catalana

Malgrat tot, Sardenya cauria, definitivament, cap al costat català impulsada per l’interès de les potents classes mercantils de Barcelona, de València i de Palma. L’any 1295, després de la crisi siciliana (que s’havia resolt molt favorablement als interessos catalans), es va signar la Pau d’Agnani. En aquelles negociacions, promogudes i arbitrades pel Pontificat, els catalans van acceptar lliurar el domini de Sicília (conquerida pels almogàvers el 1283) a la Santa Seu. I a canvi ―i secretament― el pontífex Bonifaci VIII els assignava el domini de Sardenya (en aquell moment un grup de dominis independents). En l’acceptació d’aquell tracte, les classes mercantils catalanes hi van tenir un paper decisiu; que van veure l’extraordinari paper que Sardenya, per la seva situació de centralitat, podia jugar en el comerç mediterrani,

Sardenya: el “Vietnam català”

Una altra cosa és que Jaume II incomplís la part del seu tracte: lliurar Sicília a la Santa Seu (és un detall important que ha generat molts dubtes entre els historiadors actuals a propòsit dels termes d’aquell pacte). I una altra cosa, també, és que una part important de la societat sarda de l’època es rebel·lés contra aquell tractat. I això seria el que explicaria que Sardenya, tot seguit, es convertís en allò que alguns historiadors actuals han anomenat “el Vietnam català”. La resistència sarda, representada per les elits mercantils locals (aliades tradicionals de Gènova i Pisa), i algunes oligarquies senyorials de l’illa (espantades per la voracitat dels barons feudals catalans) va obligar els catalans a un esforç considerable. La conquesta de Sardenya seria l’empresa més llarga i més costosa (en recursos humans, animals i materials) de la història militar catalana.

Inauguració de La Costura, la primera escola moderna catalana a l'Alguer (2004)

L’Alguer, far de catalanitat

L’episodi de l’Alguer (la conquesta, expulsió de la població autòctona i repoblació catalana) està directament relacionat amb aquesta resistència que es va perllongar per espai d’un segle. L’Alguer va ser repoblada, bàsicament i reveladorament, amb gent del Camp de Tarragona, però també hi van intervenir, en menor mesura, contingents procedents de Barcelona, de València i de Palma. El català es va convertir en la llengua del poder i de la societat local. Fins i tot la dels sards que, posteriorment, se sumarien a la comunitat algueresa. Està estudiat i documentat que, durant els segles XVI al XIX, l’Alguer va viure un degoteig constant d’immigració procedent de les zones rurals i muntanyoses de l’interior de l’illa ―de llengua i cultura sarda― que es va integrar plenament en la realitat sociocultural catalana local.

Càller, la catalana

Capítol a part mereix el cas de Càller, la capital de Sardenya, que va viure la seva pròpia experiència dins d’aquella història. Durant la conquesta ―i, sobretot, un cop culminada aquella empresa―, Càller va viure un desembarcament formidable de comerciants catalans. En aquell context, el català ―llengua del poder i del comerç― es va convertir en la llengua habitual dels comerciants locals. I des de mitjans del segle XV en la llengua de les cases, dels carrers i de les places de la ciutat. Aquest paisatge sociolingüístic seria vigent fins a principis del segle XVIII. El 1713, Felip de Borbó va lliurar Sardenya a l’arxiducat d’Àustria, a canvi que Carles d’Habsburg es retirés del conflicte successori hispànic. Aquest fet marcaria el principi de la fi de la catalanitat de Càller, però no esborraria la memòria d’una llarga relació a través dels segles.