Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!

Una data i un indret. 1954. Saint Martin-le-Beau té un lloc destacat en la història contemporània de Catalunya. És una petita població de 2.000 habitants entre el riu Loira i el seu afluent el riu Cher; sobre l'eix Tours-Blois-Orleans, el nucli històric i mític de França, radicalment diferenciat del paisatge humà i cultural de Catalunya. Un buit en l'espai i en el temps que seria una veritable prova de voluntat i de persistència. Tarradellas, amb uns recursos econòmics i logístics molt limitats i amb una situació personal i familiar molt difícil, va ser capaç de sostenir —quasi en solitari— l'estructura d'un govern i d'una institució a l'exili amb l’únic propòsit de mantenir la seva legitimitat i projectar-los cap al futur. Tarradellas, home de govern, era molt conscient del seu paper i sempre va tenir molt clar que la seva missió consistia a mantenir i projectar un pont sobre el temps que algun dia legitimaria una Generalitat restaurada que s'explicaria com la legítima continuadora de la Generalitat republicana. Aquesta decidida voluntat, amb errors i amb encerts, el convertiria —a Catalunya, país de mites— en un polític amb categoria mítica.

Pragmatisme i sentimentalitat

El difícil equilibri entre pragmatisme i sentimentalitat que es pressuposa a un govern que exerceix des de l'exili —i que havia estat la divisa de la Generalitat durant la presidència de Josep Irla (1940-1954)— es començaria a trencar a Saint Martin-le-Bbeau. Tarradellas, en les llargues hores de meditació contemplant les calmoses aigües del Loira, formularia una política construïda sobre renúncies amb el clar objectiu d'aplanar el camí cap la restauració de la Generalitat. Però l’inexorable pas del temps i la dura repressió de la dictadura havien creat un esvoranc entre l'exili i l'oposició interna. Entre Tarradellas i la seva política pragmàtica i l'Assemblea de Catalunya —la taula de forces polítiques catalanes en la clandestinitat creada el 1971— i la seva política obertament  reivindicativa. Després de la mort del dictador Franco (1975) i la progressiva substitució d'elements de la vella guàrdia del règim; els nous dirigents s'inclinarien per Tarradellas que, paradoxalment, es convertiria en la millor opció de Madrid per frenar el catalanisme de l'Assemblea. Anys més tard, exministres de la UCD (del primer govern democràtic del postfranquisme) ho confirmarien.

Aquests detalls són fonamentals per entendre el triangle negociador format pel rei Joan Carles I, Suárez i Tarradellas. El monarca, malgrat que era —és— fill de Joan de Borbó —comte de Barcelona— i net del rei Alfons XIII i per tant l’avalaven els drets dinàstics, va assolir la “jefatura del Estado” per herència del dictador Franco. En unes declaracions recents Joan Carles I va afirmar que Franco, al llit de mort, li va fer prometre que “preservaria la unitat d'Espanya”. Suárez era un tecnòcrata amb un expedient brillant i amb una carrera professional forjada a l'ombra del Movimiento. En una ocasió, mentre exercia com a president del govern, va manifestar dubtes que el català fos una llengua vàlida per estudiar una carrera universitària. I Tarradellas era l'home de govern, el polític pragmàtic que, des de Saint Martin-le-Beau, havia vist passar molta aigua Loira avall. Que en termes polítics vol dir fer bones certes renúncies. 5 de juliol de 1976. Adolfo Suárez, nomenat a dit pel rei Joan Carles I, pren possessió del seu càrrec com a president del govern espanyol. Pocs dies després, Suárez i Tarradellas mantenien la primera entrevista.

Els mediadors

En aquell context van sorgir diverses figures que actuarien primer com a missatgers i després com a mediadors. Un dels més destacats seria el periodista barceloní Carles Sentís; amb una trajectòria política que dibuixava un viatge des d'Acció Catalana i la Lliga Regionalista —durant la Segona República— fins a una estreta col·laboració amb el franquisme i una intensa participació en el consell assessor de Joan de Borbó, el pare de Joan Carles I  —durant la dictadura—. Una altra  figura destacada seria Manuel Ortínez; un banquer de Barcelona que havia aconseguit la implicació d'alguns sectors de la burgesia catalana en el sosteniment econòmic de la Generalitat a l'exili. Era amic de Tarradellas i actuava com el seu secretari personal. Al costat d'Ortínez destacarien, també, un jove Josep Maria Bricall, investigador que havia visitat Tarradellas a l'exili interessat pel model econòmic de la Generalitat republicana, i un experimentat Frederic Rahola, que havia treballat amb Tarradellas a la conselleria de Finances (1938). Ortínez, Bricall i Rahola serien consellers de Governació de la Generalitat restaurada durant la presidència de Tarradellas (1977-1980).

La Generalitat abans que la Constitució

29 de setembre de 1977. El govern Suárez feia públic el decret que derogava la llei franquista de 1938 de supressió de la Generalitat. Amb aquest decret es restaurava —de forma provisional— la Generalitat i es reconeixia, implícitament, la legitimitat i la continuïtat de la institució tant en la seva etapa republicana com en la de l'exili durant el parèntesi de la dictadura. La restauració de la Generalitat s'anticipava més d'un any a la promulgació de la Constitució (desembre de 1978). La Generalitat, òrgan polític i de govern de Catalunya durant la República, era reconeguda per un règim postfranquista que encara no s'havia dotat d'una Constitució. I la seva restauració seria sancionada pel rei Joan Carles I, cap de l'Estat espanyol i cap de l'exèrcit espanyol. Són uns detalls molt importants a retenir, sobretot en el context actual. Era el triomf de Tarradellas que, contra l'opinió de Suárez que la pretenia ajornar amb posterioritat a la promulgació de la Constitució, havia aconseguit imposar la restauració amb l'argument que, a Catalunya, la Generalitat representava la legitimitat democràtica arrabassada després del cop militar de 1936.

El 15 de juny de 1977 se celebraven les primeres eleccions generals que a Espanya guanyaria la UCD. En canvi a Catalunya el preu de la factura del pragmatisme de Tarradellas (la marginació del catalanisme assembleari) es pagaria amb el triomf electoral de les esquerres espanyoles. Anys més tard, aquells mateixos exministres de la UCD que glossaven la figura de Tarradellas, confirmaven també que, a Catalunya, el triomf de les esquerres espanyoles havia estat aigua d'abril que havia entollat els camins del catalanisme polític, l'element no controlat pels “transicionistes”. Presidint un govern elegit democràticament i amb el catalanisme derrotat electoralment, l'entorn de Suárez —Fernàndez Miranda, Cassinello, Gutiérrez Mellado— va adquirir una posició de força que condicionaria, i no favorablement, el futur de l'autogovern català. Durant els dos mesos llargs que separarien la primera reunió de La Moncloa de la restauració de la Generalitat van succeir moltes coses; en moltes ocasions poc o gens favorables a les tesis catalanistes que Tarradellas ocultava darrere d'un somriure o d'una declaració esperançadora.

El cavall de Troia

Els mitjans de premsa no es feien ressò del contingut d'aquelles negociacions conduïdes amb un  rigorós secretisme. Però posteriorment, passats vuit anys, Tarradellas explicaria que la il·lusió i la confiança col·lectives de la ciutadania catalana contrastaven amb l’actitud rígida i poc dialogant del govern Suárez, entestat a subordinar l'aprovació de l'autogovern català a la promulgació de la Constitució espanyola amb el fals pretext que el govern espanyol tenia la necessitat de crear un estat d'opinió —a Espanya— favorable a l'autonomia catalana. Explicaria també que, finalment, es va arribar a una solució de compromís. Una part de la historiografia contemporània ha acusat Tarradellas d'haver fet excessives concessions. Però el cert és que en aquell placatge al catalanisme hi va tenir tant protagonisme el PSC —que després de la mort de Pallach (1977) havia derivat ràpidament cap al PSOE i que després del 15-J seria la primera força política a Catalunya— com el mateix president de la Generalitat. Amb el pretext del “soroll de sabres” es revelarien les tesis d'Ortega y Gasset que tant han influït, històricament, els dirigents socialistes com liberals espanyols.

Amb el que s'ha dit queda sobradament entesa la part de la cita que diu “ja soc aquí”. En canvi, l'altra part de la cita que s'inicia amb el “ciutadans de Catalunya” s'explica pel context “orteguià” que dominava —i que domina— la política espanyola. Tant la premsa com l'opinió pública catalanes hi van voler veure una afirmació de republicanisme. Un últim testimoni de la sentimentalitat de Companys i d'Irla, els seus predecessors. Però Tarradellas, en aquell moment històric, estava públicament desmentint Ortega y Gasset que, quaranta cinc anys abans, en les Corts republicanes de 1932, havia proclamat “es preciso raer de ese proyecto (l'Estatut de Catalunya) todos los residuos que en él quedan de equívocos con respecto a la soberanía; no podemos aceptar que en él se diga que el poder de Cataluña emana del pueblo (sic) amputemos esa extraña ciudadanía catalana”. En aquell moment històric, malgrat tot el que havia passat, rebatia la idea d'Espanya del liberalisme i del socialisme espanyols; i, a través de la Generalitat, afirmava Catalunya en la seva història, la seva singularitat i en el seu compromís amb la democràcia.