Barcelona, 1 de juliol de 1709. En plena Guerra de Successió hispànica (1701-1715), cinc negociants catalans fundaven la Companyia Nova de Gibraltar, la primera iniciativa material de comerciar directament amb el continent americà evitant la Casa de Contratación, el monopoli hispànic sobre el comerç amb les colònies americanes. L’any 1709 la geopolítica internacional, tot i l’escenari generalitzat de guerra, convidava a l’empresa. Sevilla (seu de la Casa de Contractació fins al 1717) estava en territori borbònic. I Barcelona i Gibraltar (punt de partida i escala obligada d’aquell nou canal comercial) estaven en territori controlat per l’aliança internacional austriacista. La Companyia Nova de Gibraltar explica no tan sols l’ambició americana de Catalunya, sinó també l’existència d’una economia mercantil dinàmica i desenvolupada que quedaria tràgicament trinxada amb l’ocupació borbònica (1714): “Por justo derecho de conquista”.

Gravat de Barcelona (1707) / Font: Cartoteca de Catalunya

Qui eren els fundadors de la Companyia Nova de Gibraltar?

Els creadors d’aquella iniciativa eren cinc emprenedors amb ambició econòmica i amb una idea de país. La ideologia “Catalunya, l'Holanda de la Mediterrània”, introduïda per Pau Claris i Josep Fontanella a l’inici de la Guerra dels Segadors (1640-1652), malgrat el preu de la derrota que la monarquia hispànica havia imposat a Catalunya, s’havia consolidat entre les classes mercantils ―les classes rectores― del país. L’any 1709, mig segle després de la Pau dels Pirineus (1659), que va representar l’amputació dels comtats nord-pirinencs i la culminació de la cultura punitiva hispànica, cinc comerciants catalans confiaven la viabilitat del seu projecte a un resultat favorable en la Guerra de Successió. Salvador Feliu de la Penya i Josep Buïgas, de Barcelona; Josep Grasses, de Reus; Joan Verivol, de Vilassar, i Josep Valls, de Teià, no eren tan sols uns agosarats emprenedors, sinó que també eren uns convençuts austriacistes.

Què exportava Catalunya?

La Catalunya de principis de la centúria del 1700 ja era un potent mercat d’exportacions i d’importacions. L’eix pagesia productora-indústria transformadora-comerç exportador funcionava a ple rendiment. S’havien recuperat els màxims anteriors a la Guerra dels Segadors (1640-1652) i s’havien superat els efectes de la llarga i tràgica postguerra (1652-1687). S’embarcava vi negre i vermell, aiguardent, fruits secs, llana en brut i tèxtil manufacturat amb destinació als grans ports de l’Europa atlàntica, del nord d’Àfrica i de les colònies angleses i neerlandeses del Nou Continent. Però, paradoxalment, el comerç català amb les colònies hispàniques d’Amèrica era residual, perquè la Casa de Contractació (que és el mateix que dir la monarquia hispànica) havia imposat un monopoli comercial castellà que, en aquelles rutes, havia marginat catalans, valencians i mallorquins al negoci del contraban.

Portada del Llibre Major de la Companyia Nova de Gibraltar / Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Què importava Catalunya?

La Catalunya de principis de la centúria del 1700 ja tenia un potent aparell de transformació, és a dir, un aparell preindustrial desenvolupat, per explicar-ho d’una manera planera i entenedora. El sector tèxtil, per exemple, importava cuirs africans. Però, en canvi, la producció de la incipient activitat pelletera de la colònia hispànica de Río de la Plata difícilment arribava als obradors catalans, per les mateixes causes ―les mateixes dificultats, caldria dir― que les manufactures o els aiguardents catalans difícilment arribaven als ports colonials hispànics. Aquestes dificultats, clarament imposades per al benefici de la monarquia hispànica i de les classes extractives castellanes, seria el que, en aquell especial context geopolític de 1709, impulsaria la creació de la Companyia Nova de Gibraltar. Des dels ports de Barcelona i de Salou (el port de Reus), les exportacions catalanes i les importacions amb destinació a Catalunya es dispararien.

Llibre Major de la Companyia Nova de Gibraltar / Font: Arxiu Nacional de Catalunya

Com es va formar la Companyia Nova de Gibraltar?

Els cinc socis comercials van reunir un capital d'11.200 lliures catalanes, l’equivalent actual aproximat a quinze milions d’euros. És una xifra molt respectable, en el paisatge clàssic de l’època d’escassesa de diner circulant, i molt ambiciosa, en l’escenari bèl·lic generalitzat del moment. El principal accionista era Feliu de la Penya, que va aportar 3.500 lliures catalanes (uns cinc milions d’euros actuals). Verivol hi va posar 2.800 lliures de la seva butxaca (quasi quatre milions d’euros actuals); Grasses hi va invertir 2.100 lliures (quasi tres milions d’euros actuals), i Buïgas i Valls van escurar els calaixos i es van presentar amb 1.400 lliures cada un (uns dos milions d’euros actuals per cap). Amb aquests capitals van adquirir naus de cabotatge que feien la ruta entre Catalunya i Gibraltar i, un cop al penyal, es noliejava la mercaderia en embarcacions més grans ―de naviliers anglesos i neerlandesos― que feien la travessa atlàntica. I viceversa.

Gravat de Gibraltar (1709) / Font: Cartoteca de Catalunya

Què transportava la Companyia Nova de Gibraltar?

El consum d’aiguardents de Reus, per posar un exemple, es va popularitzar entre les oligarquies criolles de l’Amèrica hispànica. I els tèxtils manufacturats de Barcelona cada cop eren més presents entre el vestuari d’aquelles elits colonials. Aquesta inèrcia expansiva també es va sentir a Tunis, Càller, Lisboa, Amsterdam, Londres o Kiel (mercats tradicionals de les exportacions catalanes). I a l’inrevés, importava oli de Mallorca, blat de Sardenya, sucre del Brasil, peix salat dels Països Baixos, cera i cuirs africans i americans, i el colorant natural de la cotxinilla americana destinat als obradors tèxtils. En aquell anar i venir era el primer cop, des que el 1504 els Reis Catòlics havien imposat la castellana Casa de la Contractació, que els catalans, valencians i mallorquins podien viatjar lliurement a l’Amèrica hispànica sense l’obligació de sol·licitar mil permisos (i esperar mil denegacions) de la llicència d’embarcament.

Mapa d'Amèrica del Nord (1717) / Font: Bibliothèque Nationale de France

Quins resultats va tenir la Companyia Nova de Gibraltar?

El 30 de juny de 1712 la Companyia presentava balanç amb un resultat desigual. Segons el Llibre Major (dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya), les exportacions d’aiguardent havien estat el negoci més rendible i les de tèxtil havien donat un bon rendiment. A l’altra banda de la balança comercial, les importacions de cotxinilla havien donat un bon resultat. En canvi, les importacions de blats i de cuirs presentaven resultats decebedors. I les operacions amb cuirs i pells havien estat deficitàries. L’any 1712, els cinc socis comercials haurien pogut prorrogar l’existència d’aquella iniciativa. Però, en tan sols tres anys, el paisatge geopolític internacional havia variat substancialment: inesperadament Carles d’Habsburg havia estat coronat arxiduc d’Àustria, i els seus aliats internacionals estaven maniobrant una pau avantatjosa per als seus interessos propis.

Què se’n va fer de la Companyia Nova de Gibraltar?

La Companyia va ser liquidada el 1723. Però el Llibre Major revela que l’activitat va cessar totalment el 1712 (dos anys abans de la capitulació de Barcelona, i amb una part important del país ocupat pels borbònics). Mai sabrem què hauria passat si el resultat d’aquell conflicte s’hagués inclinat a favor de la ideologia mercantil de les classes rectores catalanes, que és el mateix que dir a favor dels emprenedors de la Companyia Nova de Gibraltar. En canvi, el que sí que sabem ―i el balanç del Llibre Major ho corrobora― és que el paisatge econòmic català dels anys immediatament anteriors a l’ocupació borbònica estava orientat cap al llindar de la Revolució Industrial, inspirat en els models neerlandès i anglès: bons rendiments de les exportacions en contraposició als guanys discrets de les importacions. El cas de la Companyia Nova de Gibraltar explica, també, que l’ocupació borbònica (1714) no va destruir tan sols l’edifici polític català.

Mapa d'Amèrica del Sud (1700) / Font: Cartoteca de Catalunya