Lleida, algun dia del mes d’agost de l’any 1150. Fa 871 anys. Es celebrava el matrimoni entre Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona i Potestas (qui, de debò, ostenta el poder) d’Aragó; i Peronella, filla i hereva del rei Ramir d’Aragó. Amb aquell matrimoni es segellava la unió dinàstica entre els dos dominis, que es perllongaria per espai de més de cinc segles (fins al 1714) i que, en el decurs de la seva existència, incorporaria fins a sis entitats territorials (Mallorca, València, Sicília, Sardenya, Còrsega, i Nàpols). Durant segles, aquell conglomerat va ser anomenat, simplement, “Corona”; fins que Ferran el Catòlic (a finals de la centúria del 1400) li va afegir “Aragó”. Però aquesta denominació, descrivia fidelment els pesos d’aquell conglomerat? I és encertat continuar utilitzant, en l’actualitat, aquesta denominació?
Representació moderna de Ramon Berenguer IV i Peronella (segle XVI) / Font: Arxiu d'ElNacional.cat
Aragó es menja Barcelona, o Barcelona es menja Aragó?
La historiografia espanyola, tradicionalment, ha posat molt èmfasi en el protagonisme del rei Ramir. Però la investigació moderna revela el contrari. Quan s’inicien les negociacions (1137), el petit regne d’Aragó estava sumit en la crisi més profunda de la seva curta existència. El país vivia immers en un clima de guerra civil, amb el poder local dividit entre partidaris i detractors del testament d’Alfons I —el predecessor de Ramir— que havia llegat el regne a les ordres militars. Vivia amenaçat per l’ambició expansiva de navarresos i castellans; que tramaven obtenir un benefici propi d’aquella crisi. De fet, els castellans ja havien entrat a Saragossa, i els navarresos eren a les portes de Jaca. En aquell context, aquell matrimoni va ser l’autèntica taula de salvació que evitaria el naufragi del partit oligàrquic de Ramir i la desaparició del regne aragonès.
Els Bel·lònides, catalans o aragonesos?
Fruit d’aquelles negociacions, Ramir va lliurar el poder (la potestas) al seu gendre, Ramon Berenguer. Fins i tot, reveladorament, abans de les noces. Però el més important era que els Bel·lònides, la nissaga catalana fundada pel comte carolingi Guifré el Pilós a finals del segle IX i no els Ximeno, navarroaragonesos, es convertien en els nous dominadors d’aquell conglomerat. Aquest element te una importància decisiva, perquè en aquell context els estats (com s’articulen actualment) encara no existien. Els sobirans (amb independència del seu rang o dignitat) tenien una idea patrimonial del càrrec i del domini que exercien sobre persones i terres. I si hi afegim la ideologia patriarcal que imperava arreu, podem afirmar que, a partir del 1150, el petit regne d’Aragó es va convertir en un domini —una propietat— de la nissaga catalana de Ramon Berenguer.
Els Bel·lónides carolingis, branca menor de la família imperial / Font: Rotllo de Poblet
La senyera quadribarrada, catalana o aragonesa?
La historiografia espanyola ha insistit fins a l’extenuació en l’origen aragonès de la senyera quadribarrada. Però, en canvi, la investigació arqueològica ha demostrat el contrari. La tomba d’Ermessenda de Carcassona, comtessa independent de Barcelona, va ser policromada amb les “barres de sang”. Ermessenda va morir el 1058; mig segle abans que Pere d’Aragó (1094-1104), el pretès pioner. Probablement, quan es van celebrar les noces de Lleida, les “barres de sang” ja eren l’estendard de les dues cases (dels Bel·lònides i dels Ximeno). Però l’inici del seu ús és a Barcelona, molt abans de la unió dinàstica amb Aragó. I la seva universalització —al conjunt dels territoris de la “Corona”— no va ser amb el matrimoni de Ramon Berenguer i Peronella; sinó quasi un segle després, en temps de Jaume I, el 15è Bel·lònida (1213-1276).
Les empreses expansives, catalanes o aragoneses?
La posició subordinada d’Aragó respecte a Barcelona, des de l’inici de les negociacions, marcaria la relació de pesos durant els segles d’existència d’aquell conglomerat. Amb dues o amb sis entitats. L’expansió peninsular (València) o marítima (Mallorca, Djerba, Malta, Sicília, Sardenya, Còrsega, Nàpols) va ser impulsada per una sòlida aliança formada per l’estament militar català (la noblesa feudal) i per les potents classes mercantils catalanes (sobretot les de Barcelona, i en menor mesura les de València, i les de Palma). Son les elits catalanes (o de “nació catalana” en el cas dels valencians i dels mallorquins), i no les aragoneses, les que aporten els recursos humans i materials d’aquelles empreses; amb un objectiu comú: ampliar el domini patrimonial dels Bel·lònides i dels barons feudals catalans; i expandir els negocis dels mercaders catalans.
Atles Català, obra d'Abraham Cresques (1375) / Font: Museu d'Història de Catalunya
Els almogàvers, catalans o aragonesos?
Diu la Crònica de Bernat Desclot (1288) que l’almirall Roger de Llúria, després de l’exitosa campanya siciliana (1285-1288), va proclamar que “que nengun peix se gos alçar sobre mar, si no porta hun escut o senyal del rey d'Aragó en la coha”. Això podria suggerir que aquells almogàvers no s’identificaven com a catalans, sinó com a aragonesos. Si més no, súbdits d’un rei aragonès. Però, en canvi, la majoria de documents de l’època demostren el contrari. El capità almogàver Ramon Muntaner, que també havia estat a la campanya de Sicília, quan va escriure la seva Crònica (1325) deia, per exemple, que “E con Múrcia hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e en los altres llocs (...) són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món; e són tots bons d’armes e de tots fets”.
Representació dels Almogàvers / Font: Museu d'Història de Catalunya
Els Consolats de Mar, catalans o aragonesos?
La força econòmica de Barcelona, i per extensió la del Principat de Catalunya —i es pot dir la del conjunt de la “Corona”—, reposava sobre el comerç marítim. La documentació de l’època revela que l’activitat fabril i mercantil, tan sols, de la capital catalana, superava àmpliament la total del regne d’Aragó. A partir del segle XIII, Barcelona es va governar com una república municipal; prova evident del seu poder econòmic. I va rivalitzar amb les repúbliques de Venècia i de Gènova pel domini comercial (...i militar!!!) de la Mediterrània: la celebrada aliança poder comtal-classes mercantils. Els Consolats de Mar, escampats arreu de la Mediterrània, serien la culminació d’aquella empresa. No tan sols actuarien com a espais de representació, de comerç i de sobirania catalans —i no aragonesos—; sinó que també crearien el dret marítim internacional.
Els Katalanit, catalans o aragonesos?
Altres documents de l’època medieval (venecians, genovesos, bizantins, o àrabs), es refereixen als comerciants i als militars de la “Corona”, exclusivament, com a “catalani”. En canvi, el gentilici “aragoni” o “aragonese” no apareix fins després de Ferran el Catòlic (finals del segle XV). Fins i tot, la Diàspora jueva de 1492 (la que procedia del conjunt de territoris de la “Corona”) s’autoanomena “katalanit”. I encara així, es molt revelador el cas de Baruj Almosnino, rabí de la comunitat judeo-catalana de Tessalònica i descendent d’una nissaga jueva originària de Jaca; que en la documentació de l’època (segle XVI) s’identifica —ell mateix i la comunitat que representa— com a katalanit, clarament diferenciats del sefardites d’origen castellanolleonès. Enlloc apareix res relacionat amb el regne d’Aragó o amb la Corona d’Aragó que ha inventat el Catòlic.
Podem parlar de Corona Catalana?
Alguns historiadors catalans actuals rebutgen aquesta denominació. Afirmen que els sobirans de Catalunya no es van cenyir mai una corona. I és cert. I també ho és que en la ideologia medieval, es proclamava que els reis ho eren per intervenció divina, és a dir, que s’asseien al tron perquè Déu ho havia decidit així. I que, en canvi, a Catalunya es proclamava que el Príncep u Home Principal, era nomenat no perquè Déu ho havia decidit així, sinó en virtut d’un pacte terrenal amb les institucions polítiques del país. No obstant això, no podem oblidar que aquella “Corona”, durant la pràctica totalitat de l’època medieval va estar en possessió d’una nissaga catalana. I que aquesta nissaga, els Bel·lònides, sempre va governar els seus dominis —les seves propietats— des de Catalunya. Si no li podem dir Corona Catalana, ... com li’n podem dir?.