Barcelona, 25 de novembre de 1905. Fa 116 anys. Dos quarts de deu del vespre. Un grup de 300 oficials de l’exèrcit espanyol —destinats a les casernes de Barcelona— es reunia tumultuàriament a la Plaça Reial; i, tot seguit, es desplaçava al carrer Avinyó, i assaltava la redacció de la revista satírica catalana Cu-Cut! Una estona més tard, es dirigia al carrer Cardenal Casañas i feia el mateix amb la redacció del diari La Veu de Catalunya. Aquella explosió de violència incontrolada es va saldar amb diversos ferits —veïns i vianants que van increpar els militars— i amb la destrucció de les dues redaccions. Uns fets que, sorprenentment, no serien mai investigats per la policia ni per la justícia espanyoles, ni mai se’n derivarien responsabilitats polítiques més enllà d’unes quantes dimissions testimonials.
Rambla de Barcelona (1907) / Font: Ajuntament de Barcelona.png
Què era el Cu-Cut! ?
El Cu-cut! era un setmanari satíric creat el 1902 coincidint amb l’articulació del primer catalanisme polític, en aquell moment liderat per la Lliga Regionalista de Bartomeu Robert (l’alcalde de la revolta fiscal del Tancament de Caixes -1899-); d’Enric Prat de la Riba (ponent de les Bases de Manresa -1892- i futur president de la Mancomunitat -1913-), i de Francesc Cambó (que seria el principal impulsor del primer projecte estatutari modern de Catalunya -1919-). De fet, el Cu-cut!, estava ideològicament alineat amb aquest moviment; que havia estat molt crític amb la posició espanyola —tant amb el paper de la classe política com amb el de l’exèrcit— durant i després de les crisis de Cuba, Puerto Rico i Filipines (la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’ultramar, 1895-1898).
Què més era el Cu-cut! ?
La crisi i derrota de Cuba, Puerto Rico i Filipines havia col·locat la classe política i l’exèrcit espanyols a la picota. L’esperpèntica actuació dels poders espanyols —en la crisi que anticipava el conflicte, en la guerra, en les negociacions de pau i en la repatriació dels soldats supervivents—; va ser; per demèrits dels protagonistes, un tema recurrent de la premsa de l’època. Especialment a Catalunya. I les publicacions satíriques, com el Cu-cut! s’hi van abonar. Personatges com el rei Alfons XIII, el president Sagasta o el general Polavieja —per citar, tan sols, tres exemples— eren protagonistes habituals de les portades del Cu-cut!; que posava en relleu els seus perfils més ridículs. Per aquest motiu, bàsicament, el Cu-cut! era una publicació de referència entre el públic català d’ideologia catalanista.
Què era La Veu de Catalunya?
La Veu de Catalunya, fundat el 1899, era l’òrgan de premsa de la Lliga Regionalista; i, en el moment de l’assalt, era la publicació més prestigiosa del país. La seva redacció reunia les figures més destacades del periodisme i de la intel·lectualitat catalanes de l’època; com Prat de la Riba, Cambó, Casellas, Sagarra, Maragall, Folch i Torres, Sunyol, Bertrana, Junoy, Ors, Pla, Bofill, Carner, Rubió i Ors o Sardà i Lloret. La seva línia editorial era molt crítica amb el poder polític, econòmic i militar espanyol; amb la xacra del caciquisme que havia fabricat i promogut el règim de la Restauració borbònica (1874-1923); i amb la ideologia nacionalista espanyola —inspirada en el jacobinisme francès— que promovien aquests grups de poder per justificar el seu fracàs a Cuba, Puerto Rico i Filipines.
Robert, Prat de la Riba i Cambó / Font: La Ilustración Española, MNAC i Fundació Cambó
Com ho van patir els barcelonins que van assistir a aquella explosió de violència?
Una nota de premsa de l’època (La Vanguardia, 26/11/1905) relata que els veïns de les redaccions assaltades i els vianants que es creuaven amb aquella horda de salvatges uniformats; els van recriminar la seva actitud. I que la reacció dels assaltants va ser agredir brutalment les persones desarmades que els avergonyien. Segons aquella nota de premsa “Al pasar los oficiales por la Rambla, donde había acudido numeroso gentío, hubo que lamentar varias colisiones; en una de ellas, en la Rambla de los Estudios, resultó herido en la cabeza, de un sablazo, un paisano llamado don Pedro Manyà, de cuarenta años de edad, siendo la lesión, al parecer, de pronóstico grave, recibiendo después otra herida en el dedo anular. También resultó herido en un ojo, Miguel Casaderrius”.
Com van reaccionar les autoritats espanyoles amb l’assalt a les redaccions catalanes?
Enmig d’aquell dantesc escenari de cacera urbana, les autoritats espanyoles es van limitar a comminar els agressors que deposessin la seva actitud, i que retornessin pacíficament a casa. Un retall de la mateixa nota de premsa il·lustra reveladora una vergonyosa connivència; si més no, ridícula condescendència de les autoritats espanyoles amb els agressors armats i uniformats (La Vanguardia, edició del 26/11/1905) relata que: “Habiéndose presentado allí el gobernador militar, general Castellví, y el gobernador civil, general Fuentes, arengaron á los oficiales y les ordenaron les siguieran hacia el Gobierno militar, donde el general-gobernador les aconsejó calma y prudencia, exhortándoles á que se retiraran á sus casas, como así lo hicieron”. Ni policia, ni detencions, ni judicis.
Alfons XIII i Romanones / Font: Wikimedia Commons
La Llei de Jurisdiccions
L’executiu espanyol va reaccionar, de forma immediata, decretant la suspensió de les garanties constitucions en territori català. Tot i que, seguidament (01/12/1905); va dimitir en pes. No obstant això, aquella pantomima no ocultava el que realment s’estava coent. I això era què el nucli del poder espanyol s’estava rearmant: quatre mesos després dels Fets del Cu-cut! (22/03/1906) el rei Alfons XIII i el ministre Romanones (que poc després serien dos dels més destacats arquitectes de la guerra colonial d’Àfrica, 1909, que costaria milers de vides humanes), promulgaven la Ley de Jurisdicciones; que, permetia l’exèrcit espanyol jutjar i condemnar tot allò que considerava que atemptava contra l’estament militar o contra la unitat d’Espanya. I mai es va investigar, ni detenir, ni jutjar, ni condemnar ningú pels Fets del Cu-cut! i de La Veu de Catalunya.