Antoni Gelonch Viladegut (Lleida, 1956), advocat, farmacèutic, escriptor i traductor. Format a les universitats de Barcelona, Grenoble i Harvard. Ha treballat a l’administració pública i en diverses empreses multinacionals privades. És el creador i director de la Col·lecció Gelonch Viladegut, actualment dipositada al Museu de Lleida i formada per més de 1.000 gravats i llibres d’art, que reuneix part de l’obra de Durer, Rembrandt, Goya, Picasso, Dalí, Miró, Lichtenstein o Chillida. És acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi; president dels cercles del MUHBA i del Museu Frederic Marés. És un dels intel·lectuals més destacats del panorama català. És autor de diverses obres. Recentment, ha publicat Mirar el Renaixement i, amb Óscar Pérez Treviño, Quan canta la Sibil·la; ambdues editades per Viena Edicions.
En inaugurar la centúria del 1500, Catalunya és un país afeblit, que no té forces per competir amb Castella pel lideratge del projecte hispànic
Foto: Carlos Baglietto
Sr. Gelonch, recentment ha publicat 'Mirar el Renaixement', que és una obra que analitza, globalment, la idea del Renaixement. Però hi ha molt pocs estudis d’aquest període a Catalunya. Es passa, directament, de l’edat mitjana a la moderna, prescindint del segle XVI català, com si no hagués existit. Per què?
Principalment, perquè quan, a mitjans del segle XIX, es reprèn la investigació de la nostra història ―i en aquest punt és important destacar que des del 1714 pràcticament no s’havia fet res―, es decideix que el 1500 català és una etapa de decadència, que no mereix ser estudiada. Exceptuant els treballs d’investigació del professor Joaquim Garriga, és una etapa de la nostra història molt poc estudiada.
I això és així? El 1500 català és realment una etapa de decadència? Ho pregunto perquè alguns investigadors actuals defensen que, més que una etapa de decadència, és una època molt rica de la nostra història que ens ha estat ocultada.
És evident que Catalunya entra al segle XVI amb una notabilíssima pèrdua de pes en relació al que havia tingut durant els segles XIII i XIV, els de la plenitud medieval catalana. Hi ha diversos factors que ho expliquen. El primer, l’entronització d’una dinastia estrangera, els Trastàmara (1412), que inoculen el castellà a la cort de Barcelona, i que a poc a poc desplaçarà el català com a llengua de cancelleria. I segon, l’obertura de les rutes atlàntiques, durant el segle XV, que culminarà amb els viatges colombins (1492-1500) i que desplaçarà l’eix del món de la Mediterrània a l’Atlàntic. Si a tot això hi sumem que el país va viure una guerra civil mortífera i devastadora (1462-1472), ens trobem que en inaugurar la centúria del 1500, Catalunya és un país afeblit, que no té forces per competir amb Castella en el lideratge del projecte hispànic.
A Catalunya, la guerra civil del XV i el paisatge de devastació del XVI van provocar l’emigració cap a Castella de l’aristocràcia nobiliària, és a dir, dels grans mecenes que havien d’importar les novetats i promoure la producció pròpia d’aquests nous models
Es pot dir que, a causa d’aquesta pèrdua notable de pes, Catalunya queda marginada dels grans moviments universals del moment?
Sí. Per exemple, no arriba la Reforma protestant, que tantíssima importància va tenir en el desenvolupament polític, econòmic i social dels països del centre i del nord d’Europa. I no arriba perquè no hi ha intercanvis econòmics amb el món alemany, que és el nucli del luteranisme. Catalunya, en aquell moment, és un país socialment i econòmicament devastat. La societat catalana del 1500 no genera demanda de productes ni d’idees, més enllà del que és bàsic i essencial.
I el Renaixement? En quines condicions arriba a Catalunya?
Si fa no fa el mateix. El Renaixement, que havia sorgit a la península italiana a finals del XIII i principis del XIV, s’expandeix arreu d’Europa a través de l’art, que actua com la punta de llança d’aquell moviment. Però a Catalunya, la guerra civil del XV i el paisatge de devastació del XVI han provocat l’emigració cap a Castella de l’aristocràcia nobiliària, és a dir, dels grans mecenes que havien d’importar les novetats i promoure la producció pròpia d’aquests nous models.
Pel que m’explica, m’imagino que en el camp científic devia passar el mateix...
Sí. La Catalunya del 1500 no té recursos ni mentalitat per abraçar el Renaixement científic.
Foto: Carlos Baglietto
I en el camp polític? El Renaixement projecta alguna influència en el sistema polític i institucional català de l’època?
No. Després de tot el que ha passat a la Catalunya del 1400, el sistema institucional català està molt devaluat. No és tan sols que la cancelleria reial ha marxat de Barcelona i s’ha establert a Castella. És que els reis de la monarquia hispànica del segle XVI no es molesten ni a convocar Corts a Catalunya ―és a dir, a donar veu a la representació política catalana― més enllà de les de la coronació i jura de les Constitucions. I això vol dir que es feien Corts molt de tant en tant. Hem d’entendre que Catalunya ha estat arraconada i cau en una segona divisió política, artística, cultural i científica, que impedeix que arribi amb força l’ona expansiva dels grans canvis que en aquell moment s’estan produint a Europa.
També se’ns ha explicat que aquella decadència era fruit d’un paisatge repressiu, protagonitzat per la Inquisició hispànica. És així?
Sí, hi va influir. No obstant això, les dades que tenim són que a Catalunya entre els segles XVI i XIX el Tribunal de Sant Ofici tan sols va encausar 845 persones per luteranisme: 800 estrangers i 45 catalans. I sí que és cert que una sola persona ja és molt i també és cert que la majoria d’aquests processos es van instruir durant les dècades posteriors al Concili contrareformista de Trento (1545-1563); però no podem perdre de vista que, numèricament, són molt pocs casos, i això ens diu que el protestantisme no va tenir cap rellevància a Catalunya.
Catalunya ha estat arraconada i cau en una segona divisió política, artística, cultural i científica, que impedeix que arribi amb força l’ona expansiva dels grans canvis que en aquell moment s’estan produint a Europa
Com reacciona la intel·lectualitat catalana del moment davant aquest paisatge depressiu?
A Catalunya van sorgir alguns grups d’erasmistes, que era un corrent ideològic dins de l’humanisme renaixentista fundat pel catòlic neerlandès Erasme de Rotterdam. Aquesta gent va ser la llavor més important des d’un punt de vista intel·lectual del fenomen renaixentista a Catalunya, i la figura més destacada va ser Miquel May. Però no perdem de vista que Erasme era catòlic i que May era un alt funcionari al servei de la cancelleria hispànica. Per tant, era un grup que no tenia una voluntat trencadora. L’erasmisme català sempre va estar sota el control i la protecció de la monarquia hispànica, tot i que va ser un moviment mal vist per la jerarquia eclesiàstica.
Què proposaven els erasmistes catalans?
Bàsicament, el mateix que la resta de grups erasmistes escampats pel continent europeu: que l’Església retornés a la puresa evangèlica i que l’home passés a ser el centre de la Creació. Això implicava treure tots els afegits medievals de la jerarquia catòlica romana. És a dir, eren ―globalment parlant― una “tercera via” que, com totes les “terceres vies”, no va tenir èxit, i que, finalment, va ser liquidada, tant pel Concili contrareformista de Trento com pels reformadors protestants.
Foto: Carlos Baglietto
Llavors, es pot dir que la centúria del 1500 catalana és un segle perdut?
I tant! Tot i que durant aquell segle hi ha alguns “brots verds”. Però, sí; fent una valoració general, es pot dir que és un segle perdut. I això no vol dir que no l’estudiem. Hem de conèixer tota la nostra història: les èpoques de plenitud i les de decadència, perquè si no, el relat és del tot incomplet.
Quins “brots verds”?
En el camp de l’arquitectura, veiem algunes manifestacions, com els Col·legis de Tortosa, alguna porta de la Seu Vella de Lleida o algunes galeries del Palau de la Generalitat a Barcelona. En aquell moment, Barcelona, Lleida i Tortosa són, amb Perpinyà, les quatre grans ciutats del país. I això vol dir que aquestes manifestacions, tot i que molt discretament, arribaven. I ho fan a l’entorn urbà del país. Són molt interessants, en aquest sentit, les aportacions de Joan Yeguas sobre elements arquitectònics renaixentistes en edificis de les comarques del pla de Lleida. I en el camp de la política, trobem alguns catalans que tenen un paper rellevant a la cancelleria hispànica, com l’esmentat May o com Ramon Folc de Cardona.
A les Espanyes es fabrica i es consagra un aiguabarreig de catolicisme i hispanitat, que es converteix en el vestit de la ideologia que el poder de l’època projecta al conjunt de la societat
Com es viu el Renaixement a la cancelleria hispànica?
Durant el Renaixement, el poder arreu d’Europa s’absolutitza; i a la monarquia hispànica, també. A la Cort es crea un cos de secretaris d’estat que, influïts per les idees renaixentistes, fabriquen la idea d’un sol poder que supera, definitivament, el dibuix clàssic medieval del règim feudal (el poder repartit entre la corona, la noblesa i l’Església). Aquesta ideologia entrarà en col·lisió amb un sistema institucional català que, encara, conserva la naturalesa pactista (l’esquema tradicional medieval). Això explica les crisis de 1640-1659 (la Revolució dels Segadors i la Guerra de Separació de Catalunya) i de 1705-1714 (l’alineació de Catalunya amb l’aliança internacional austriacista en la Guerra de Successió hispànica).
Aquesta idea absolutista d’un sol poder, com es vesteix a les Espanyes?
A les Espanyes, bàsicament als països de la corona castellanolleonesa, es fabrica una idea ortodoxa de ser hispànic, que està molt vinculada amb el catolicisme militant. Es fabrica i es consagra un aiguabarreig de catolicisme i hispanitat, que es converteix en el vestit de la ideologia que el poder de l’època projecta al conjunt de la societat.
I als països on triomfa la Reforma protestant, també es fabrica aquest vincle ideològic entre poder i confessió?
Si, però d’una manera diferent, més basat en el control social. Als països on ha triomfat la Reforma protestant, on hi ha una església, s’hi posa també una escola, perquè la gent aprengui a llegir i pugui llegir la Bíblia. Això, que pot semblar una qüestió anodina, té una importància cabdal. Perquè la Bíblia, o qualsevol altra lectura, si la llegeixes tu, i no te la llegeixen; si la interpretes tu, i no te la interpreten, s’estableix una relació diferent entre la divinitat i l’individu. Això va obrir aquelles societats al món, va promoure l’aspiració científica de les seves elits i va catapultar aquells estats a un desenvolupament cultural, tecnològic i material sense precedents.
'Mirar el Renaixement. Temps de canvis, noves esperances' d'Antoni Gelonch (Viena Edicions) / Foto: Carlos Baglietto