Antoni Simon i Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, és una de les figures més destacades i reconegudes en la investigació i divulgació de la història moderna de Catalunya i, concretament, de l’etapa de la Revolució i Guerra dels Segadors (1640-1652) i de la Guerra de Successió hispànica (1702-1715). És autor i coautor de més de trenta llibres. Alguns dels seus treballs han estat premiats per l’Institut d’Estudis Catalans i per la Fundació Congrés de Cultura Catalana.  Fa poc ha publicat 1640 —editat per Rafael Dalmau Editors— que és un recull de més de quaranta anys d’investigació sobre el tema.

Professor Simon i Tarrés, l’inici de la història de les repúbliques catalanes se situa el 1641, quan Pau Claris va proclamar la que es considera Primera República catalana. És exacte, parlar en aquests termes?

No es pot dir d’aquesta manera. Es fa una translació de la nostra realitat actual a una altra època. El 1640 encara no existeix l’estat-nació, i la ideologia republicana de l’època fa referència al concepte res pública a partir d’una tradició de pensament republicà d’orígens en el món clàssic que vol posar l’accent a frenar qualsevol forma de tirania en una comunitat política, i que, alhora, vol promoure l’observança del bé públic. És una alternativa al model absolutista que, en aquells moments, s’està imposant en bona part d’Europa.

Mapa d'Europa (circa 1645) obra de Jan Blaeu. S'aprecia clarament la linia que separa Catalunya i Espanya. Font Biblioteca Digital Hispánica

Per què s’arriba a aquesta situació?

Per una crisi politicoconstitucional entre la monarquia hispànica i Catalunya que té un punt de referència important en les fracassades Corts de 1626-1632. El govern de la Cort de Madrid, fonamentalment el rei Felip IV i el seu privat, el comte-duc d’Olivares, van interpretar que Catalunya representava un problema per als interessos militars, dinàstics i de reputació de la Corona i van decidir posar en marxa una estratègia que la monarquia hispànica ja havia emprat amb anterioritat per doblegar políticament Aragó. Una via que combinava força i política: convocar Corts amb la presència intimidadora d’un exèrcit i així poder canviar l’estatus constitucional en favor de la Corona.

Com va respondre la classe dirigent catalana a aquesta amenaça?

En el 1640 primer va haver-hi un aixecament pagès i popular antimilitar i antifiscal contra els allotjaments de les tropes hispanes que havien lluitat en la campanya de Salses.  El tipus d’allotjament imposat per la Cort de Madrid era enormement lesiu, propi només de fer-se en un país ocupat, ja que la directriu donada directament per Felip IV i Olivares era que en els allotjaments els militars sempre fossin superiors als paisans. La classe dirigent catalana va denunciar els abusos de les tropes i el caràcter inconstitucional dels allotjaments, però la Cort de Madrid va contestar amb una onada de repressió que, entre altres mesures, comportà l’empresonament del diputat Francesc Tamarit.

Representació moderna de l'inici de la Revolució Catalana de 1640, obra d'Antoni Estruch (1907) / Font: Museu d'Art de Sabadell

Què va passar el Corpus de Sang?

Va ser una explosió de violència popular adreçada especialment contra els jutges de la Reial Audiència, que era l’organisme que impartia justícia en nom del rei hispànic i que assessorava políticament i jurídicament el virrei, en aquells moments el comte de Santa Coloma. Les classes populars consideraven els jutges com els principals responsables d’aquell tràgic escenari i, a més, eren mal vistos pels abusos de poder i pràctiques corruptes executades durant la campanya de Salses i en els posteriors allotjaments dels soldats.

La diada del Corpus de Sang va ser assassinat el virrei hispànic, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma. Se sap del cert qui el va assassinar?

El comte de Santa Coloma quan va veure l’abast de la revolta va intentar fugir en una galera genovesa ancorada davant de Barcelona. Però aquest vaixell va ser canonejat pels revoltats des de la muralla de mar, i es va allunyar del port. Llavors, Dalmau de Queralt es va dirigir als roquissars de Montjuïc i va caure per un penya-segat. Molt probablement hi va ajudar el seu físic (era un home gras i poc àgil). Allà el van trobar un grup de segadors i el van apunyalar fins a la mort.

Després del Corpus de Sang —a mitjans d’agost del 1640— Felip IV anuncia oficialment la invasió militar de Catalunya. Entre els vuit càrrecs de “crims de lesa magestat” que s’imputen als catalans, un dels principals és “haver muerto al virrey”.

Sabem que, en aquell moment, el comte de Santa Coloma era un personatge políticament carbonitzat. És possible que el virrei hagués estat víctima d’un assassinat de falsa bandera?

Jo no ho crec. Els dietaris particulars de l’època que fan referència a aquest episodi posen en relleu l’odi profund que la seva figura despertava entre totes les classes socials del país. No tan sols no havia fet res per aturar la terrible violència de la soldadesca hispànica contra la població civil catalana, sinó que va voler fer mèrits davant la Cort de Madrid desacreditant les institucions catalanes. Ara bé, també és cert que la Generalitat i el Consell de Cent van ordenar una investigació i que van oferir una important recompensa a qui assenyalés els autors del crim. I, amb relativa sorpresa, no van obtenir cap informació.

Es pot considerar que a partir del Corpus de Sang és quan les classes dirigents s’impliquen definitivament en la Revolució catalana?

Després del Corpus de Sang —a mitjans d’agost del 1640— Felip IV anuncia oficialment la invasió militar de Catalunya. Entre els vuit càrrecs de “crims de lesa magestat” que s’imputen als catalans, un dels principals és “haver muerto al virrey”. En aquell moment, s’acceleren les converses polítiques entre Barcelona i París, que ja havien començat en el mes de juny, després de la jornada del 22 de maig, en què Francesc Tamarit fou alliberat de les presons reials, episodi que la Cort de Madrid ja llegeix com un símptoma clar de rebel·lia.

Aquestes converses són el que coneixem com el Pacte de Ceret?

Sí. Però aquell pacte, esbossat al setembre a Ceret i després concretat a finals d’octubre a Barcelona, no tenia un propòsit separatista, cercava simplement un ajut militar francès. El que pretenien les classes dirigents catalanes en aquell moment era intimidar el govern de Madrid. És a dir, obligar Felip IV i Olivares a replantejar la seva decisió d’envair militarment Catalunya.

Però el cardenal Richelieu —el ministre plenipotenciari de Lluís XIII— aconsella als dirigents catalans que constitueixin el país en una república...

El que vol fonamentalment Richelieu és posar un tascó militar dins la Península, per tal d’afeblir militarment la monarquia hispànica, amb la qual França estava en guerra des del 1635, tot pensant també que en unes futures negociacions de pau això li seria molt avantatjós.

Què passa amb la recomanació de Richelieu? Com responen les classes dirigents catalanes?

El 10 de setembre de 1640, la Junta General de Braços (una mena de Corts sense rei) es constitueix com un poder que deixa en “vagància” la sobirania de Felip IV i actua com un poder sobirà. És l’inici de la revolució política en què, en base al dret natural de defensa, la comunitat catalana organitza la resistència a l’exèrcit reial que vol envair-la. Això vol dir que recluten una milícia, estableixen impostos, administren la justícia del país i encunyen moneda pròpia, entre altres mesures.

Aquella decisió es pot considerar una independència de facto?

El setembre de 1640, les classes dirigents catalanes encara albergaven la confiança de fer recular Felip IV i Olivares en la seva decisió d’envair militarment Catalunya i es deixa la sobirania de Felip IV en una mena de stand by.

En quin moment es produeix el trencament definitiu?

A finals de novembre de 1640, el marquès de Los Velez entra amb un exèrcit de més de 30.000 efectius pel sud del país, una entrada que en la descripció de les fonts coetànies es fa a “sang i foc”. A principis de gener de 1641, l’exèrcit hispànic ja és ben a prop de Barcelona, i el dia 16 de gener la Junta General de Braços trenca els lligams que unien Catalunya amb Felip IV i demana la “protecció” al rei de França.

És en aquell moment que es proclama la Primera República catalana?.

No hi ha cap proclamació formal, sinó la desvinculació amb Felip IV. El realment important és que amb l’exercici del poder sobirà en mans de la Junta General de Braços i de les institucions catalanes des del 10 de setembre de 1640, ara s’efectua un acte de sobirania política.

Les classes dirigents assumeixen, definitivament, la direcció de la Revolució. Com ho interpreten les classes populars, que havien estat les impulsores d’aquell moviment?

El marc polític fonamental de referència per a la majoria de la població són les institucions pròpies i, sobretot, les lleis i constitucions de Catalunya, així com una identitat protonacional o consciència política col·lectiva.  La lleialtat a un rei no estava en l'esglaó més alt dels valors polítics de molta de la gent de l’època, i dita lleialtat es podia canviar.

Per què es diu que aquella “primera república” va quedar sense efecte uns dies més tard?

Això no és precís. El que va passar és que el 23 de gener del 1641 l’exèrcit de Los Velez havia trencat la línia de defensa del Llobregat i amenaçava directament Barcelona. I en aquell moment la Junta General de Braços va lliurar-se a la sobirania de Lluís XIII de França per tal que els francesos s’impliquessin a fons en la defensa de Barcelona i de Catalunya.

Globus terraqüi de Jean Blaeu (circa 1645) que s'exposa al Rijskmuseum d'Amsterdam. S'aprecia clarament la línia que separa Espanya i Catalunya / Font: Josep Lluís Alay

Llavors, Catalunya passa de ser un estat que formava part de l’edifici polític hispànic, a ser un estat que formava part de l’edifici polític francès?

Faltava que Lluís XIII de França acceptés el lliurament dels catalans i es fessin les negociacions del nou estatus constitucional de les relacions entre rei i regne, cosa que es concretarà en els pactes de Peronne, el setembre de 1641, amb unes condicions, especialment pel que fa a la salvaguarda del règim pactista català, que suposen una evolució respecte a la situació anterior. Formalment Lluís XIII de França no serà titular de la sobirania fins el 31 de desembre de 1641, en què el mariscal Du Brezé, primer virrei francès a Catalunya, jura les constitucions a la Jonquera en nom del monarca francès.

Sabem que el govern de la Cort de Madrid disposava d’una xarxa d’agents, una diplomàcia secreta que actuava tant a l’exterior com dins els territoris de la monarquia hispànica. Des de finals del segle XVI hi ha documentada la figura de l'espía mayor del reino, que coordinava aquests agents. Pau Claris i el seu secretari Rafel Nogués van morir amb pocs dies de diferència i amb els mateixos símptomes de malaltia. 

El president Pau Claris mor enverinat el 27 de febrer de 1641. Qui va assassinar el president?

El que es pot certificar és que els militars i diplomàtics francesos a Catalunya sospitaven que Pau Claris havia estat enverinat. Altrament les descripcions de la seva malaltia indueixen a interpretar que fou enverinat.

Qui es va ocupar d’aquella operació d’estat?

Sabem que el govern de la Cort de Madrid disposava d’una xarxa d’agents, una diplomàcia secreta que actuava tant a l’exterior com dins els territoris de la monarquia hispànica. Des de finals del segle XVI hi ha documentada la figura de l'espía mayor del reino, que coordinava aquests agents. Pau Claris i el seu secretari Rafel Nogués van morir amb pocs dies de diferència i amb els mateixos símptomes de malaltia. Cal dir que la Cort de Madrid tenia poderosos motius polítics per cercar l’eliminació de Pau Claris. D’una banda havia estat el cap visible de la Revolució Catalana i en la teoria de la repressió de les revoltes i revolucions de l’època calia aplicar un càstig exemplar als líders polítics (la monarquia hispana ja ho havia practicat a Holanda i Aragó), i d’altra banda, després de la derrota de Montjuïc, Pau Claris era un obstacle per a qualsevol mena de retorn pactat.

Va ser el cuiner de Palau?

No hi ha cap autoria provada i concreta. Segons va concloure una especialista de l’Hospital de Sabadell que va analitzar les descripcions coetànies de la malaltia de Pau Claris, sembla que aquest va ser emmetzinat amb un verí que es deia aqua di Nàpoli (que contenia arsènic).

Portada del llibre 1640, del professor Antoni Simon i Tarrés / Font: Antoni Simon i Tarrés

Què va passar després del 1640?

Catalunya va ser convertida en un camp de batalla permanent entre les monarquies hispànica i francesa. I aquest escenari va condicionar moltíssim la vida política, social i econòmica. Podem esmentar, si es vol, un exemple il·lustratiu del posicionament dels sectors populars en aquell conflicte. L’any 1653,  amb la guerra encara viva entre la monarquia espanyola i la francesa, un jornaler de la sagrera d’Espinelves —a Osona— anomenat Joan Pey, va ser condemnat per la justícia hispànica per haver proclamat “Ni França, ni Espanya; visca la terra i mori el mal govern”.