Imatge principal: Propaganda doctrinària del regim franquista / Font: Enciclopèdia
Zalamea de la Serena (Extremadura-Corona Castellanolleonesa), 18 d’agost de 1492. Antonio de Nebrija completava la seva Gramática de la lengua castellana i proclamava “la lengua fue siempre compañera del Imperio”. Tretze anys abans (1479) la societat política formada pels Reis Catòlics havia inaugurat la unió dinàstica dels dos principals dominis peninsulars. Però Nebrija, persona de l’entorn d’Isabel la Catòlica, no inventava res. En aquell context de difícils equilibris entre Barcelona i Toledo, simplement posava de relleu el nervi ideològic del dibuix castellà d’Espanya: convertir la llengua en un instrument al servei d’un projecte polític. Per obra i gràcia de la cancelleria d’Isabel, el castellà va ser rebatejat com a espanyol; i, amb la religió, se’ls va presentar com a elements indispensables per superar la unió dinàstica i culminar el projecte d’unificació social, política i cultural.
Retall de premsa de Solidaridad Nacional. 13-04-1939 / Font: Ajuntament de Barcelona
Per què el castellà, i no el català o el gallec?
L’any 1492 el castellà no era, ni de bon tros, la llengua majoritària als dominis de la monarquia hispànica. A nivell popular era una llengua totalment desconeguda a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears, a Galícia, a Astúries i a la meitat oriental d’Andalusia. Tan sols era en part coneguda a Lleó, a l’Aragó, a Navarra i a Euskadi. I dins del seu domini lingüístic estava fragmentada en dialectes tan diferenciats que un ramader manxec podia tenir moltes dificultats per entendre’s amb un comerciant andalús. Aquesta seria una de les causes que expliquen la Gramàtica de la lengua castellana de Nebrija: posar ordre i unificar criteris. Però en canvi, el castellà palatí era l’element comú —matern o adquirit— d’un poderosíssim lobby medieval —una potent comunió d’interessos personals i familiars— que gravitavaes a l’entorn d’aquella branca dels Trastàmara que, dècades abans, havia posat el cul als dos principals trons peninsulars. Si més no, d’una part important d’aquell lobby.
La balança s’inclina
La elevació del castellà a la categoria de llengua del poder i de la cultura no s’explica sense la duríssima lluita entre les dues famílies del lobby Trastàmara: les oligarquies latifundistes castellanes del partit d’Isabel versus les classes mercantils catalano-valencianes del partit de Ferran. Aquella guerra sorda no tenia la llengua com a element en disputa, però sí que la supercategorització del castellà; i —coincident amb el temps— la creació d’un nou relat, totalment impostat, que va ocultar la participació catalano-valenciana en l’empresa americana revelen que la balança s’havia inclinat a favor del partit dels Torquemada (inquisidor general), Nebrija (la llengua i l’imperi) o Fernández de Bobadilla (el jutge que va empresonar els Colom). Curiosament, aquests tres paradigmàtics personatges tenien en comú la llengua, l’adscripció al cercle d’amistats d’Isabel, i el repudi —públic i notori— als seus orígens culturals i familiars jueus.
Els Borbons no van inventar res
Felip V, el primer Borbó hispànic, és també, el primer rei d’Espanya. Aquest detall no és una qüestió anodina: Felip V culmina a sang i foc el projecte de Torquemada, Nebrija i Fernández de Bobadilla. En aquest cas “por justo derecho de conquista”. Entre Felip V (1707) i Ferran VII (1808), el castellà va ser imposat per la força —i com a llengua única— a l’escola, a la justícia, al teatre, als oficis religiosos, als actes comercials, a l’administració i a les publicacions. La unitat nacional espanyola, la divisa del règim borbònic, personificada en la figura d’un rei absolutista, es fonamentava en l’arquitectura d’una Espanya dibuixada pel poder castellà: les oligarquies latifundistes hereves ideològiques del partit d’Isabel la Catòlica. Clarament contraposada a la tradicional idea catalana d’Espanya, la que representa Rafel Casanova, el 1714, quan en la defensa de Barcelona clama: “per la llibertat dels pobles d’Espanya” —en plural i en català—.
Isabel la Catòlica, Torquemada i Nebrija / Font: Wikimedia Commons
"¡Viva la Pepa!"
Un segle de prohibicions i persecucions no havien acabat amb la llengua catalana. Ni tan sols s’havia produït la castellanització (és a dir, l’espanyolització castellana) de les elits dirigents del país. Però sí que s’havia produït una transformació estètica de la ideologia castellana d’Espanya: el liberalisme espanyol (la versió castissa i cañí del jacobinisme revolucionari francès), va imaginar la pàtria espanyola (en la seva versió castellana) com l’única i veritable mare dels seus fills. A Cadis, l’any 1812, les oligarquies antibonapartistes que van proclamar la Pepa (la primera Constitució espanyola), acusaven de rústics i d’illetrats els seus companys catalans, valencians i mallorquins pel seu escàs coneixement de l’espanyol. En canvi, a Barcelona, també el 1812, el superprefecte francès Argereau (Catalunya havia estat incorporada a l’Imperi francès) restaurava la oficialitat de la llengua catalana.
"¡Arriba España!"
Per molt que els pesi a uns quants, la Pepa és la mare del nacionalisme espanyol. Durant el segle XIX els governs liberals espanyols van dictar tantes lleis d’imposició del castellà com ho havia fet el règim absolutista borbònic durant el segle anterior. El castellà, amb una idea renovada d’espanyolitat, va ser reforçat com a llengua del poder i de la cultura; i, en aquell paisatge de pretès liberalisme, va ser consagrat com l´única llengua possible de la pàtria. En aquell salt qualitatiu, els militars hi van tenir molt a dir: l’expressió ¡Arriba España! de l’etapa franquista (1939-1975) no és més que l’evolució històrica del precedent ¡Arriba el Rey!, que utilitzaven els soldats borbònics que combatien la resistència catalana el 1714, o els soldats reialistes que combatien els exèrcits independentistes americans durant les primeres dècades del segle XIX. Per raons òbvies, mai el català, l’eusquera o el gallec van ser una llengua de l’exèrcit espanyol.
“... y viva Franco”.
I, també, per molt que els pesi a uns quants, la Pepa és l’àvia del feixisme espanyol, en la mesura que el nacionalisme espanyol és el pare del feixisme espanyol. L’any 1939, completada l’ocupació franquista de Catalunya, la primera llei que va dictar el nou règim va ser la de prohibició de l’ús públic del català. En aquell context, però, curiosament es van reproduir —amb les lògiques distàncies cronològiques— certs esquemes de l’època de Nebrija que deixarien curiosíssimes anècdotes. Aquella guerra sorda entre franquistes catalans i el nucli dur del règim, no es va lliurar en el camp de la llengua, però sí que la progressiva intensitat de la persecució tenia una relació directa amb aquella escalada de tensió. Cal no oblidar que molts catalans que s’havien sumat a la rebel·lió franquista —i que s’havien convertit en el braç civil del règim a Catalunya— procedien del sector més conservador de l’extinta Lliga Regionalista.
“Si eres español, habla español”.
Ramon Serrano-Súñer, el número dos del règim i conegut popularment com el “cuñadísimo”, ho va intentar aturar, i en un consell de ministres (1939) va proposar mantenir l’oficialitat del català, oficialment amb l’objectiu de guanyar els catalans a la causa franquista, i extraoficialment amb el propòsit de beneficiar a la gent de Cambó. El cuñadísimo havia nascut a Cartagena, però havia passat tots els estius de la infantesa i de la joventut a Gandesa, a cal Sunyer —la seva família materna—, i coneixia molt bé el paisatge sociològic català. Sobretot el carlí. Franco i el seu nucli dur ho van resoldre amb un cop d’ideari: “La unidad nacional la queremos absoluta; con una sola lengua, el español; y una sola personalidad, la española”. Al mateix temps les grans ciutats del país van ser envaïdes per una campanya propagandística que proclamava “Si eres español, habla español” (grafits, cartells en via pública i en locals privats i anuncis en premsa).
Anunci a la premsa / Font: Blog Premsa Història
“Perros catalanes, no merecéis ni el sol que os ilumina”
Aquella guerra soterrada va deixar, també, altres anècdotes: en la primera missa que es va celebrar a la catedral de Tarragona després de l’ocupació franquista de la ciutat (gener de 1939), el canonge castellà José Artero amenaçava des del púlpit: “Perros catalanes, no os merecéis ni el sol que os ilumina”. I a Reus, l’alcalde Josep Amézaga Botet, nomenat personalment per Franco, era cessat fulminantment (juny de 1939) pel governador civil de Tarragona, coronel Machado Méndez, acusat de reaprofitar uns "estadillos" de l’època republicana impresos en català. Són només dues entre milers d’anècdotes. No obstant això, alguna cosa devia quedar de l’intent de Serrano-Suñer, o de la capacitat de maniobra del carlisme català. El règim franquista confirmaria la categoria de “lengua nacional” que el castellà havia guanyat amb els governs liberals del XIX, però toleraria l’ús del català de portes endins, allà on no il·lumina el sol.
“... que sea la última vez que ocurre”
I aquesta idea s’ha transportat fins a l’actualitat. Oportunament transvestida de liberalitat, modernitat i universalitat. Si més no, a propòsit d’unes declaracions recents del president de la Cambra de Barcelona, és el que es desprèn del tuit d’un polític que a França deporta els gitanos i a la capital catalana decideix majories. Un retall de Solidaridad Nacional, l’òrgan de premsa del règim franquista a Barcelona (edició del 13/04/1939), titulat “Una queja” —i que sembla el relat d’un acudit dolent— resulta molt il·lustratiu. S’explica que dos “camaradas" van a missa a Anglesola (Urgell) i marxen sense haver entès res perquè el rector ha oficiat en català. L’articulista s’escabella “pueden hablar particularmente como les plazca (...) pero en actos públicos (...) en la que haya (...) gente [no] docta en el dialecto, es un acto contra la cultura y contra la educación expresarse en catalán (...) I culmina amenaçant: “que esta sea la última vez que ocurre cosa semejante”.