Arrasate / Mondragón (Guipúscoa), 1956. José María Arizmendiarrieta Madariaga, coadjutor de la parròquia de San Juan Bautista, i cinc joves enginyers de la localitat fundaven la Cooperativa Ulgor, embrió de Mondragon Corporación Cooperativa, que amb el decurs del temps es convertiria en un dels conglomerats cooperatius més dimensionats del món. En l’actualitat reuneix més de 80.000 socis cooperatius, és present a deu països, agrupa dotzenes de cooperatives, gestiona una caixa d’estalvis i un sistema de prestacions propis i una xarxa d’ensenyament pròpia formada per escoles professionals i universitàries. Euskal Herria és un país amb una llarga i històrica tradició de treball cooperatiu, pionera a Europa, que remunta a l’edat mitjana, i que explica el fenomen Mondragon i el de centenars de cooperatives del país.
Obres de construcció de la Cooperativa Ulgor (1955) / Font: Mondragon Corporación
Un país rural
A principis de l’any 1000, Europa començava a recuperar el fenomen urbà, que havia entrat en crisi a les acaballes de l’Imperi romà (segles IV a VI). Però Euskal Herria, en aquell moment, agrupat per l'acabat de crear regne de Navarra (l’anomenat estat medieval basc), tenia una escassa tradició urbana. La romanització dels primers segles de la nostra era (que havia promogut el fenomen urbà arreu del món conegut) havia estat molt feble, i havia quedat limitada a la perifèria del món basc (la vall alta de l’Ebre). Al tombant de l’any 1000, mentre que a la resta d’Europa es restauraven i ampliaven ciutats de vella tradició i història romanes, Euskal Herria trigaria segles a desenvolupar el fenomen urbà. Fins ben avançada l’edat mitjana (segles XIV i XV) no apareixen les primeres concentracions demogràfiques i econòmiques.
Tasques agràries en un baserri (finals del segle XIX) / Font: Postales de Euskal Herria
'Etxeak' i 'baserriak'
Però aquest detall en cap cas dibuixa un país buit. Durant l’edat mitjana, Euskal Herria ja era un país molt poblat. Però el poblament estava dispers, organitzat en explotacions agroramaderes i forestals escampades arreu del territori. Eren les etxeak i els baserriak, els precedents més remots de les actuals cooperatives. Durant l’etapa de violència senyorial dels segles XIV i XV les etxeak —a l’interior del territori— van tendir a concentrar-se, per una raó de seguretat i de defensa, i van sorgir els elizates o anteiglesias, inici del fenomen urbà. Però el país continuaria sent, bàsicament, rural. Tota la vida i tota l’activitat (la social, la cultural i l'econòmica) continuaria girant al voltant d’aquestes cases. La prova de la seva importància la tenim en la seva denominació: totes acabarien tenint un nom propi que les identificava.
Com s’articulava l'etxea?
Quan ens endinsem en el fenomen sorgeix la primera qüestió: com s’organitzava el treball en una etxea? I per contestar a aquesta pregunta resulta imprescindible dibuixar la piràmide jeràrquica. L'etxea no tenia un propietari clarament definit. Es pot ben dir que tenia naturalesa d’institució: el propietari de l'etxea, en primera instància, era la mateixa etxea. Però el que sí que hi havia era una persona situada al cim de la piràmide jeràrquica, una mena de “cap de casa” que tenia una funció d’organització i coordinació, més que una naturalesa d’autoritat. No obstant això, tots els habitants —que vol dir tots els productors— de l'etxea li reconeixien un ascendent. Aquest “cap de casa” era qui repartia les tasques, qui controlava els rendiments i qui representava el conjunt d’aquella comunitat familiar en les institucions locals (les juntes de les valls).
Membres d'una etxea. Lapurdi (finals del segle XIX) / Font: Postales de Euskal Herria
Com s’organitzaven?
L'etxea estava formada per un grup que podia anar de la mitja dotzena a les dues dotzenes llargues de persones. El volum de població anava en funció més de la capacitat de generar recursos que de la capacitat de l'habitatge: a més terra, més gent. L'etxea era, bàsicament, una unitat de producció. No obstant això, la composició sociològica era molt homogènia. Els habitants —els productors— d’una etxea formaven part d’un mateix grup familiar amb incorporacions foranes (avis, pares, nets, germans, gendres, cunyats, nebots). La divisió del treball estava molt marcada, i cadascú tenia una tasca encarregada que, en alguns casos, anava més enllà de les activitats agropecuàries: si l'etxea era molt gran (explotava una extensió important de terra i de boscos), fonien ferro, serraven fusta, alçaven construccions o elaboraven bastiments per als animals.
Tasques agràries en un baserri (principis del segle XX) / Font: Postales de Euskal Herria
Com es repartien els beneficis?
L'etxea no repartia beneficis. El que feia era garantir aliment i sostre a tots els seus integrants. I els rendiments que restaven es reinvertien en la mateixa casa. Unes pràctiques que, actualment, ens semblarien més pròpies d’un món d’esclaus, però que, en aquell paisatge medieval europeu de misèria, representaven una garantia efectiva de supervivència. Però el que resulta especialment sorprenent —si més no, als nostres ulls— era que aquesta garantia es projectava a tots els nascuts a l’etxea. Fins i tot, als qui, en un moment de la seva vida, havien abandonat el nucli. És a dir, que si un membre emigrava —per qualsevol motiu—, però no tenia sort, l'etxea estava obligada a acollir-lo de nou i a resituar-lo en la cadena de producció pròpia. Els beneficis de l'etxea, com els de les actuals cooperatives, eren, bàsicament, socials.
Imatge principal: Un baserri basc (principis del segle XX) / Font: Postales de Euskal Herria