La caiguda de Barcelona, penúltima plaça austriacista del Principat, l'11 de setembre de 1714, marcaria l'inici de l'etapa més brutal de la repressió borbònica. Una brutal repressió perpetrada des del primer pam d'ocupació del país (Lleida, 1707), que havia conduït i que conduiria milers de catalans a la ruïna, a les masmorres, a les galeres, al cadafal d'execucions o a l'exili. Les instruccions de Felip V —el primer Borbó hispànic— al duc de Berwick —comandant en cap de l'exèrcit ocupant— dictades l'endemà de la caiguda de Barcelona confirmaven la veritable ideologia del règim “los resistentes merecen ser sometidos al máximo rigor según las leyes de la guerra para que sirvan de ejemplo a todos mis otros súbditos que, a semejanza suya, persisten en la rebelión”. L'estat de terror borbònic generaria un corrent cap a l'exili que s'adreçaria a Viena, Nàpols i Milà i també, en menor mesura, als Estats Pontificis i als Països Baixos.
El primer exili polític de la història hispànica
El professor Joaquim Albareda, de la Universitat Pompeu Fabra, va ser el primer a encunyar aquesta expressió per definir aquell fenomen. I el professor Agustí Alcoberro, de la Universitat de Barcelona, va elaborar un acurat cens d'exiliats. Albareda i Alcoberro, en les seves imprescindibles investigacions, dibuixen l'escenari d'un exili socialment i econòmicament divers, però políticament compacte. Des d'alts càrrecs de l'administració austriacista fins a simples voluntaris de l'exèrcit imperial amb cert rang militar. Des d'alts dignataris de la jerarquia eclesiàstica fins a simples rectors parroquials. Des de persones desarrelades fins a famílies senceres. Però amb un denominador comú. Tots havien format part destacada del partit austriacista. Tots havien tingut algun tipus d'actuació en aquella “resistència” que tant incomodava el Borbó hispànic. En definitiva, tots tenien una mateixa raó política que els havia forçat a emprendre el camí de l'exili.
Destinacions de l'exili català de 1714 / Font: Universitat de Barcelona
Nàpols i Milà
Amb els pactes d'Utrecht (1713) que pretenien posar fi al conflicte successori hispànic, l'Habsburg retirava els seus exèrcits de la península Ibèrica i, a canvi, el Borbó li lliurava el domini de les possessions hispàniques a la bota italiana. Nàpols i Milà, les respectives capitals, es convertirien en el punt de destinació d'una part de l'exili català de 1714, principalment, el de la darrera onada formada per combatents que havien participat en la resistència de Barcelona (1713-1714) i en la resistència de Mallorca (1714-1715). Entre la llarga llista que relaciona Alcoberro destaquen noms com Jaume Serra, que havia pagat de la seva butxaca una companyia d'infanteria (1707-1715); o els de destacats oficials que havien combatut en diversos regiments imperials, com Josep Simón, Damià Guardiola, Francesc Labartra, Tomàs Antich, Felip Pons, Ramon Grases, Marià Morell, Nicolau Timor, Josep Bachs, Joan Folch, Josep Sorreu o Joan Ribes, entre molts altres.
Nàpols a mitjans del segle XVII / Font: Universidad Complutense de Madrid
Estats Pontificis i Països Baixos
Els Estats Pontificis, els dominis territorials de l’Església catòlica al centre de la bota italiana, es convertirien en el punt de destinació d'una bona part de l'exili eclesiàstic català. Tot i això, la capital pontifícia no seria una destinació exclusiva del personal tonsurat compromès amb la causa Habsburg. La llista d'Alcoberro revela que el que havia estat ajudant de Berwick en el bàndol borbònic i de Villarroel en la causa austriacista Martín de Zuviria, que inspira el personatge de Martí Zuviria en la novel·la Victus d'Albert Sánchez-Pinyol, es va exiliar a recer de la lloba capitolina. En canvi els Països Baixos —anomenats hispànics per diferenciar-los dels independents— després d'Utrecht passarien —com Nàpols i Milà— a engrossir els dominis dels Habsburg vienesos, i es convertirien en la destinació de l'exili català de professió i de tradició mercantils.
Viena i l'exili a la Cort
La capital imperial, el centre polític dels Habsburg, es convertiria —per raons òbvies— en el principal punt de destinació de l'exili català de 1714. En aquell context destacaria la figura de Ramon de Vilana-Perles, notari reial, capità de la Coronela de Barcelona, víctima de la primera repressió borbònica prèvia a la guerra (1701-1705) i secretari personal de Cristina de Brunsvic —l'esposa de Carles d'Habsburg que exerciria funcions de govern durant la guerra—. Vilana, que es va exiliar poc abans del setge de Barcelona, es convertiria en el ministre més influent (secretari d'Estat i de Despatx Universal) i en el diplomàtic més rellevant de la cancelleria vienesa. Vilana inspiraria la creació del Consell d'Espanya per acollir i assistir els exiliats de totes les nacions de la monarquia hispànica. També el seu germà Pau Vilana assoliria quotes importants de poder en l'exili, com a arquebisbe de Brindisi, primer, i de Salern, després, al nou regne de Nàpols vienès.
Viena i l'exili als carrers
Però no tots els exiliats van tenir la capacitat i l'habilitat d'encaixar en aquella nova situació com en l’exitós aterratge dels Vilana. A L'exili austriacista (Pagès Editors, 2002) Alcoberro relaciona una llista de casos dramàtics que a les lesions irreversibles que havien patit durant la guerra se sumaven les malalties provocades per la infraalimentació i per la inadaptació als hiverns rigorosos centreeuropeus. En alguns casos —de fet, en molts casos— els malalts morien, sorprenentment, per causa de la barrera idiomàtica, en bona part perquè la comunicació metge-pacient no era possible; i en d'altres perquè ni tan sols no podien pagar el que se'ls exigia a la porta de l'hospital per a ocupar un llit. La dramàtica situació d'aquest col·lectiu que, en molts casos, havia perdut la seva capacitat econòmica a causa de la confiscació de béns als resistents —presents o exiliats— decretada per l'administració ocupant borbònica, va impulsar la creació de l'Hospital dels espanyols.
Carles d'Habsburg i Ramon Vilana
Les pensions de l'exili
L'Hospital dels espanyols seria una iniciativa que partiria del Consell d'Espanya principalment dels seus principals actors: el català Vilana-Perles i el valencià Folc de Cardona. I era, també, la revelació que el sistema de pensions que havia creat el Consell d'Espanya resultava del tot insuficient per atendre el drama de l'exili escampat per la península italiana i per Centreeuropa. Alcoberro, en la seva investigació, recull les crítiques que generava el criteri de concessions i presenta el relat d'un afectat que afirma que mentre per a alguns la pensió era un simple complement a uns ingressos que rebien de l'administració civil o militar austríaca —per la condició adquirida de funcionaris imperials— i que els permetia viure amb cert “boato”, altres, sobretot els esguerrats i els malalts, ni tan sols no podien cobrir les necessitats bàsiques.
L'Hospital dels espanyols
A finals del 1716, passats dos anys de la caiguda de Barcelona, la situació de bona part del col·lectiu exiliat a Viena era crítica. I Vilana-Perles va fer un donatiu de la seva butxaca per pal·liar la situació a la vegada que comissionava un grup de catalans —els metges Esteve Mascaró, Maurici Andreu i Nicolau Serdaña— per crear un hospital propi al barri vienès de Währing —al sector nord-occidental de la ciutat extramurs—. L'agost del 1717 els tres metges catalans compraven una casa amb un hort, per 8.294 florins, i instrumental i medicaments per valor de 2.000 florins més. L'hospital entraria en funcionament passats sis mesos. La primera junta estaria formada per quatre metges, dos farmacèutics, dos infermers i una infermera, un cirurgià i una cuinera. Tots catalans, de Barcelona, Vic i Reus, excepte un dels apotecaris que era valencià. I els primers pacients que ingressarien serien un soldat de Fuentes de Ebro (Aragó) i un sergent de Barcelona.
Les rendes de l'Hospital
La creació de l'Hospital destacava la capacitat d'iniciativa i d'organització dels dirigents del col·lectiu d'exiliats, però sobretot posava en relleu l'existència d'un fort sentiment de cohesió del moviment i de solidaritat cap al sector més desfavorit d'aquella massa de desplaçats. El fet que l'Hospital imposés com a únic requisit per a ser atès la condició d'exiliat —amb independència de la nacionalitat del pacient— destaca, de nou, la naturalesa política més que nacional del moviment. I destaca, també, el protagonisme destacat dels catalans, valencians i mallorquins —el grup numèricament majoritari— en les empreses de l'exili. Per sostenir una institució que no cobrava les despeses, l'emperador Carles (l'excandidat al tron hispànic), a instàncies de Vilana-Perles, autoritzaria el desviament de les rendes, que procedents de territori napolità i milanès cobraven certes cases religioses radicades a Roma, cap a les arques de l'Hospital.
La crisi de l'exili
El 1725, passats onze anys de la caiguda de Barcelona, les cancelleries de Viena i de Madrid segellaven una pau diplomàtica, que als dominis borbònics era la pau de plom de la repressió, i acordaven la restitució dels béns confiscats als exiliats. El Tractat de Viena (1725) —com totes les paus— coincidia amb la necessitat de posar fi a una despesa de guerra per una de les parts. En aquell cas la tradicional ambició dels Habsburg per dominar Europa havia dilapidat el calaix dels quartos en els camps de batalla del Rin i anunciava la fi del sistema de pensions destinades a sostenir l'exili. Una part, que és difícil esbrinar si era la més confiada o la més desconfiada, va retornar a Catalunya, i tot i això trigarien anys a recuperar el seu patrimoni. En canvi, aquells que no podien comptar ni patrimoni ni família a Catalunya —el sector més desfavorit de l'exili— es van embarcar en el projecte de creació d'una colònia catalana als Balcans: Nova Barcelona.
Plànol de Nova Barcelona.
Nova Barcelona
L'any 1734, passats vint anys de la caiguda de Barcelona, el govern imperial autoritzava la creació d'una colònia catalana a la vall del Danubi, en l'actual regió de la Voivodia, a Sèrbia. Josep Plantí, un dels alts funcionaris catalans de la cort vienesa, va redactar un projecte que no deixava res a la improvisació. Però malgrat el prestigi que acompanyava la iniciativa, el fracàs de Nova Barcelona marcaria la fi definitiva del moviment de l'exili. En un reportatge publicat amb anterioritat “Nova Barcelona, la colònia catalana dels Balcans” s'explica que el fracàs de la iniciativa s'escrivia amb “p”: previsions errònies, perfils inadequats i pesta de Voivodina. El fracàs de Nova Barcelona provocaria la dispersió definitiva de les restes de l'exili i la desaparició dels valors de l'exili: cohesió i solidaritat. Un fracàs que no oculta la veritable dimensió d'un fenomen que va afectar, en conjunt, 30.000 catalans; i que seria el primer exili polític de la història hispànica.