El canvi del primer al segon mil·lenni va arribar com va poder. Per començar, l'absència d'un calendari únic va impedir la celebració -urbi et orbi- de les campanes i del raïm. L'any 1000 de l'era cristiana va tenir una longevitat inusual i especialment feixuga. I per acabar, el mite de la fi del món -repetit pregonament des que la humanitat té la capacitat de crear fantasies- va trobar el terreny adobat a mesura que els calendaris es preparaven per a assolir la xifra màgica. Les coses no han canviat massa, i en la història recent vam poder celebrar a l'uníson l'arribada del 2000, però en canvi no ens vam saber estalviar els mites apocalíptics. Aquells que explicaven la fi del món causada pel col·lapse que la xifra màgica havia de provocar en les tecnologies. Una evidència, si es vol, que a l'any 1000 aquelles societats no eren tan diferents com les imaginem. La qüestió radica a saber com s'organitzaven. Políticament. I com es projectaven. Territorialment. En un temps que fa bona la dita catalana “cada terra fa sa guerra”.
Espanya o Hispània?
La resposta a la pregunta del titular és no. Rotundament no. El que sí que existia era Hispània, però no com una idea de nació, sinó com un concepte físic que feia referència al conjunt de territoris peninsulars. Hispània era un equivalent a "Península Ibèrica". Un terme purament geogràfic -creat pels romans- per referir-se al subcontinent situat a l'extrem del món conegut. Allò que per nosaltres pot significar, per exemple, un terme com ara "Antàrtida". Associar la idea Espanya al concepte Hispània -justificar que una és la simple evolució lingüística de l'altra- revela una ignorància supina a banda que oculta un fosc propòsit que, pel cap baix, no reconeix el dret a existir de Portugal i d'Andorra, ni l'statu quo de Gibraltar. Ni reconèixer el dret a existir -i a decidir- de les comunitats nacionals que en l'actualitat conviuen -o malviuen- dins el perímetre de l'Estat espanyol. Les que no van participar -se les va sotmetre o se les va marginar- en la construcció de la idea "Espanya" de fàbrica castellana.
Evolució de les fronteres medievals a la Península Ibèrica. Font: Viquipèdia
Com estava dividida Hispània l'any 1000?
Hispània era un escenari molt interessant. Era el teatre d'operacions del "xoc de civilitzacions". Islam versus cristianisme. Que equival a dir Orient versus Occident. Una prova més que les coses -en els últims mil anys- no han canviat tant. Dos mons separats per la línia Duero-Ebre. Al sud l'Al-Àndalus -el califat de Còrdova-, que ja s'havia independitzat del poder central de Damasc i havia creat una particular i genuïna cultura islàmica molt influïda pel substrat ibèric. Algun dia s'explicarà que, quan els exèrcits de Tarik van posar els peus a la Península (711), les capes més humils de la societat del sud i del llevant peninsular ja estaven islamitzades. Al nord, un univers de petits regnes independents -els cristians- immersos en una dinàmica d'afirmació pròpia i de projecció expansiva -cap al sud de la mitja lluna o cap l'est/oest dels suposats germans de la creu-. En guerra permanent, forjant aliances a voltes lògiques i en altres estranyament perverses.
Porcs o cabrits?
Comptat i debatut, múltiples dominis plenament diferenciats i identificats: Lleó (amb el regne de Galícia i el comtat de Portugal); Pamplona (amb les repúbliques basques i el comtat de Castella); Aragó (que maldava per no ser víctima de l'antropofàgia cristiana); i Barcelona (amb els comtats catalans a banda i banda dels Pirineus). I un potent creixement demogràfic que impulsava allò que, falsament, se n'ha volgut dir Reconquesta. En aquesta força demogràfica -el potencial reproductiu- hi va comptar decisivament la dieta. En els dominis de la creu el consum de porc s'havia convertit en la principal font proteínica. Els porcs -molt adaptables i resistents a la misèria generalitzada que campava lliurement en aquelles societats- van ser cabdals en l'alimentació, cosa que explica el potencial demogràfic dels cristians. A diferència del cabrit -més delicat-, la font proteínica dels musulmans, que Darwin hauria relegat, sense contemplacions, a la banqueta dels reserves.
Covadonga i el presumpte origen d'Espanya
Una altra particularitat és les grans diferències que separaven els regnes cantàbrics dels pirinencs. O si es vol, els atlàntics -cèltics- dels mediterranis -ibèrics-. Lleó -el relleu d'Astúries en la cursa per posar els peus a les aigües del Duero- era el receptacle de la tradició política visigòtica. L'antic regne de Wamba i família havia estat una olla de grills on les diferencies es dirimien a cops de puny i a cops d'estat. Curiosament el nacional-catolicisme contemporani el va presentar com l'origen de la nació espanyola: la llista dels 33 reis gots. Els reis lleonesos eren uns cabdills locals que s'havien intitulat hereus de Wamba. El fundador de la nissaga reial lleonesa, el mític Pelai de Covadonga -més asturià que la fabada-, es volia nascut i criat a la cort toledana. Un detall que explica la tirada dels lleonesos -Castella llavors no era més que una província comtal subordinada- cap al sud. Una ambició que -l'any 1000- havia adquirit la traça delirant de recuperar l'Imperi romà d'Occident.
Carlemany i la suposada Marca Hispànica
La Marca Hispànica no va existir mai. Si més no, com a unitat política o militar. El terme es referia abstractament a un espai incontrolat amb un poblament inestable i una organització precària. Una mena de “terra de ningú” que suggereix, per exemple, les caravanes de pioners que van colonitzar l'Oest americà i que hem vist a través dels “westerns” de fàbrica contemporània. Els comtats catalans van néixer com a unitats de l'Imperi franc -la superpotència europea- per enquadrar la població que s'havia endinsat en la terra de ningú, fugint de la misèria i de la duresa feudal. L'any 1000 els comtats catalans ja s'havien independitzat de la tutela franca. L'amenaça andalusí i el probable desvetllament dels francs -llavors molt centrats a endreçar els calaixos de palau- van obligar a buscar recer en l'altra superpotència continental: el pontificat. Barcelona va mirar cap a Roma, i va rebre les quatre barres -l'estendard dels dominis que estaven sota protecció vaticana-.
Els bascos, els no-alineats
El regne de Navarra -l'any 1000 es deia regne de Pamplona- era el resultat de la reunió de les tribus basques que s'havien declarat del tot independents quan l'imperi romà s'ensorrava, en la centúria del 400. Els bascos -que havien estat els més fidels col·laboradors de Roma i els més recompensats pel seu posicionament- quan van enterrar el patró es van sentir amos del seu destí. Van combatre amb èxit primer els visigots, després els francs i finalment els àrabs. I van construir un regne sobre el solar històric del poble basc. Els Arista -la nissaga reial- era una família destacada de les elits locals que es van coronar emparant-se en la tradició romana: reis navarresos en substitució dels emperadors romans. Però l'empresa basca -malgrat les campanyes del rei Sanç- no tenia una orientació hispànica. En els segles precedents havien colonitzat les Landes, entre Baiona i Bordeus. Navarra ambicionava convertir-se en un petit imperi-tap entre la mitja lluna i la creu.
Les males llengües
Naturalment l'evolució del llatí vulgar universal -la mala llengua de les classes populars- va seguir, morta i enterrada la lloba capitolina, un camí diferenciat en cada cas. Els substrats -l'herència de les llengües pre-romanes- van emergir amb una força colossal. L'any 1000, als dominis de la mitja lluna, havia desaparegut la llengua llatina, substituïda per l'àrab andalusí. I als dominis de la creu, ja estaven plenament formades les llengües romàniques: el gallec-portuguès, l'asturià-lleonès, el castellà (creat per bascos romanitzats), el navarrès-aragonès (proper al castellà) i, finalment, el català (amb fortes influències de l'occità). I a banda, l'euskera. Sistemes lingüístics que van esdevenir llengües nacionals. Elements d'identitat de les nacions peninsulars que ens han arribat fins als nostres dies. En alguns casos amb una salut vigorosa, i en d'altres, tocats de mort. Però que són una prova més -probablement la més contundent- que Espanya ni existia, ni es va construir l'any 1000.