Imatge principal: La família de Felip V, Louis-Michel van Loo
Madrid, 9 de juliol de 1746. Fa 273 anys. Palau d’El Pardo. Moria el rei Felip V, el primer Borbó hispànic, a l’edat de 62 anys i mig, i després de 46 anys de regnat, només interromputs pel breu ascens al tron del seu primogènit Lluís I (1724). El regnat de Felip V va quedar marcat per la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) i sobretot per les seves conseqüències: l’enderroc de l’arquitectura foral de l’estat, que provocaria la definitiva desafecció de Catalunya al projecte hispànic; i la consumació del descens del, ja llavors, regne d’Espanya a la segona divisió de les potències continentals. Però al marge de la política, la família de Felip V va marcar una època: els escàndols permanents a la cort la van convertir en la riota de totes les cancelleries d’Europa. La família de Felip V era una cort reial o era un manicomi de luxe?
Gravat de Madrid (circa 1700) obra de Saulnier / Font: Cartoteca de Catalunya
El rei Felip V
L’arribada de Felip V a la península Ibèrica (1701) per prendre possessió dels dominis hispànics va ser molt accidentada. I molt reveladora del que succeiria durant els seus anys de regnat. A Barcelona, mentre negociava les Constitucions de Catalunya, va estar afectat d’unes sospitoses febres terçanes que, amb el decurs dels temps, resultarien ser episodis maniacodepressius. L’historiador i periodista Pere Voltes diu que, passat el temps, “se había empeñado en llevar siempre una camisa usada antes por la reina, porque temía que le envenenasen con una camisa; otras veces prescindía de esa prenda y andaba desnudo ante extraños; se pasaba días enteros en la cama en medio de la mayor suciedad, hacía muecas y se mordía a sí mismo, cantaba y gritaba desaforadamente, alguna vez pegó a la reina”. Els metges de l’època el van diagnosticar de “melancolia”.
Però el que és segur és que aquest concepte no tenia cap relació amb la seva definició actual. Segons les fonts, Felip V era un addicte al sexe fins al límit de la perversió: quan la seva primera esposa Maria Gabriela de Savoia, malalta de tuberculosi i amb el cos ple de ganglis supurants, agonitzava quasi inconscient, Felip V s’hi allitava com un possés. I després del luctuós desenllaç, va mantenir relacions sexuals amb el cadàver de la reina. També les fonts revelen que patia episodis d’una violència extrema que feien tremolar tot el personal de palau, des del president del Consejo de Castilla fins al més humil dels criats. L’historiador Henry Camen diu que patia “una enfermedad depresiva que se manifestava de manera galopante”. I l’historiador Ricardo García Cárcel diu que “el estado psicopatológico del rey (durant la segona etapa del seu regnat) fue calamitoso”.
Felip V i Gabriela de Savoia (1712), obra de Miguel Jacinto Meléndez. Font: Reial Acadèmia d'Història i Wikimedia Commons
La reina Maria Gabriela
Maria Gabriela de Savoia ―que també és citada com a Maria Lluïsa Gabriela―, cosina segona i primera esposa de Felip V, tampoc estava psicològicament equilibrada. Quan va ser casada amb Felip V (1701), es va negar a mantenir-hi relacions sexuals i, segons les fonts, aquell afer es convertiria en una qüestió d’estat que obligaria a intervenir Lluís XIV, “le Roi Soleil”. Aquest detall, que es pot interpretar de moltes maneres, és, en canvi, molt revelador del perfil de la reina. Durant les llargues “absències” de Felip V va haver d’agafar les regnes del poder, i les fonts la descriuen com una governant obstinada, despòtica, radicalitzada, integrista i deshumanitzada. A les acaballes del conflicte successori ―mentre els exèrcits borbònics massacraven Catalunya― va arribar a proclamar que “llançaria els seus fills pel balcó de palau, abans que perdonar els catalans”.
El rei Lluís I
Lluís seria el primogènit de Felip V i Gabriela de Savoia. Va morir prematurament als 17 anys (1724), set mesos després que Felip V li hagués cedit la corona. Oficialment va morir de verola, però extraoficialment se’l van emportar les venèries. Segons les fonts, havia heretat les addiccions i les perversions del pare; i molt abans de ser coronat ja s’havia convertit en un personatge molt conegut en els ambients més sòrdids de Madrid. Segons les mateixes fonts, des dels tretze anys d’edat, era un client més que habitual dels prostíbuls de més mala reputació. Les festes desenfrenades de sexe i alcohol, precedides de les corredisses entre la guàrdia reial i l’hereu (en una sinistra rèplica del joc del gat i la rata), es convertirien en una escena habitual a la Villa y Corte; que no eren tan sols el “safareig” popular, sinó també l’acudit recurrent a les cancelleries europees.
Lluís I i Lluïsa Isabel d'Orleans (1724), obra de Jean Ranc, que s'exposen al Museo del Prado / Font: Wikimedia Commons
La reina Lluïsa Isabel d’Orleans
Lluís va ser casat amb una cosina tercera seva, anomenada Lluïsa Isabel d’Orleans, nascuda i criada a la cort del “Roi Soleil”. Lluïsa Isabel, durant la seva curta estada a Madrid, no desentonaria en absolut amb la particularíssima cultura que presidia la cort borbònica. Segons les fonts, es passejava despullada pels passadissos i pels jardins del palau, amb el vestit a la mà que utilitzava per a netejar els vidres. Es rotava i es petava sorollosament en públic i, tot seguit, es lliurava a una riallada incontenible. Quan havia de presidir una recepció oficial, es presentava bruta i pudent, vestida sense roba interior, i es divertia mostrant als convidats les seves parts íntimes. Es negava a menjar amb la família reial; però, en canvi, d’amagat devorava tota mena de coses, comestibles o no. Segons els historiadors patia un trastorn límit de la personalitat.
Isabel Farnese i el futur Carles III (1716), obra de Miguel Jacinto Meléndez, que s'exposa a la Casa de Viana (Còrdova) / Font: Wikimedia Commons
La reina Isabel Farnese
Isabel Farnese seria la segona esposa de Felip V. Els van casar el 24 de desembre de 1714, deu mesos després de la mort de Gabriela de Savoia. Julio Alberoni, l’alcavot que havia arranjat el reial casori, curiosament la descrivia com: “Se trata de una buena muchacha de veintidós años, feúcha, insignificante, que se atiborra de mantequilla y de queso parmesano y que jamás ha oído hablar de nada que no sea coser o bordar”. Tot i els mals auguris d’Alberoni, a la Farnese li tocaria la mateixa feina que a la seva antecessora (les “absències” de Felip V eren cada cop més freqüents); i “la Parmesana” ―com era coneguda despectivament a la cort― demostraria que sabia fer alguna cosa més que cosir, brodar i devorar formatge: es convertiria en el personatge més intrigant de la cort i en una dels principals arquitectes de la política repressiva borbònica a Catalunya.
Ferran VI (circa 1749), obra de Van Loo, i Carles III (circa 1765), obra de Raphael Mengs que s'exposen al Museo del Prado. Font Wikimedia Commons
El rei Ferran VI
Ferran VI era el segon fill de Felip V i Gabriela de Savoia, i a la mort del seu pare (1746), malgrat la potent conspiració ordida per Isabel Farnese, va ser coronat rei. Del curt regnat de Ferran VI (1746-1759) l’únic fet destacable que ha passat a la història ha estat la Gran Agafada. El 30 de juliol de 1749, coincidint amb el tercer aniversari de les exèquies del primer Borbó hispànic, Ferran VI s’anticipava quasi dos segles a Hitler i signava l’ordre de captura, confinament i extermini de “todos los gitanos del reyno”. En aquell genocidi moririen unes 12.000 persones, quasi la quarta part de la comunitat romaní hispànica. El seu successor, Carles III (fill de Felip V i Isabel Farnese) liquidaria la maniobra (1759) i ordenaria passar pàgina “discretamente para no mancillar el buen nombre de mi hermano el rey Fernando”.