Madrid, 8 de desembre de 1640. Fa 381 anys. La Revolució dels Segadors que havia conduït a la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59) ja s’havia iniciat. I la Junta Grande de la monarquia hispànica (l’equivalent a l’actual Consell de Ministres) rebia la notícia que Portugal també s’havia rebel·lat contra Felip IV. En aquell moment es va iniciar un debat entre els elements d’aquell organisme per decidir les prioritats de la monarquia hispànica: Catalunya o Portugal. Debat que va posar en relleu l’existència de dos corrents clarament contraposats: els partidaris d’una negociació amb Catalunya, que permetria Felip IV concentrar tots els esforços bèl·lics a l’oest peninsular, i els de l’ala dura, que amb el mateix objectiu proposaven resoldre la qüestió catalana per la via ràpida: “Moler a palos a los catalanes”.
Representació moderna del Corpus de Sang, inici de la Revolució dels Segadors (1908), obra d'Antoni Estruch i Bros
Qui era qui? Els partidaris d’una solució negociada
En el partit “negociador” les figures més destacades eren Felipe Spínola, marquès de Los Balbases; Fernando Manuel de Aragón, duc de Villahermosa, i Juan de Avellaneda, comte de Castrillo, els quals tenien en comú una avançada edat i un funest historial militar. Aquests tres personatges van defensar que, ateses les circumstàncies, la sortida més prudent era buscar i trobar un acord amb els catalans: “El nuevo accidente de Portugal (la revolució independentista portuguesa liderada per Joan de Bragança) obliga a que precisamente se acomode lo de Cataluña sin esperar la experiencia de los progresos con las armas”. Olivares, el ministre plenipotenciari, bé fos per por, bé fos per tèrbols interessos particulars (l’esposa de Bragança era la seva neboda), inicialment no es va oposar a obrir una via negociadora amb els catalans.
Qui era qui? Els partidaris de “moler a palos a los catalanes”
D’altra banda, en aquella Junta Grande hi havia una sèrie de personatges, liderats per Antonio Enríquez de Porres, censor de la Inquisició i predicador reial de Felip IV, que es manifestaven radicalment partidaris de mantenir ―i, fins i tot, intensificar― la campanya militar contra els catalans, i que fonamentaven la seva causa en els informes que García Alvárez de Toledo, marquès de Villafranca, i Pedro Fajardo de Zúñiga, marquès de Los Vélez, enviaven des del front de guerra de Catalunya. En un d’aquells informes, Villafranca afirmava que la revolució catalana era una amenaça que es podia estendre “a todos los reynos de su Magestad” i provocar la pèrdua d’“España toda”; i, reveladorament, afirmava que “jamás me combendré en ningún concierto con Cataluña”. Villafranca va proclamar que els catalans mereixien un càstig exemplar: “A palos”.
Retrat del comte-duc d'Olivares (1638) / Font: Museu de l'Hermitage, Sant Petesburg
Al braser d’Olivares o al llit del rei
Durant unes setmanes (entre el 8 de desembre de 1640 i el 26 de gener de 1641), Olivares i la seva Junta Grande van debatre intensament què fer amb els informes de Villafranca: cremar-los o enviar-los al rei Felip IV. L’apocalíptica advertència de Villafranca (la pèrdua d’“España toda” i que no li quedés al rei “tierra en que pisar”) impedia que prosperés la proposta negociada. I mentrestant, i amb ple coneixement de la Junta Grande, Los Vélez, al capdavant d’un exèrcit de 26.000 efectius, avançava des de Tortosa cap a Barcelona, deixant al seu pas un paisatge de desolació i mort. En aquell camí de sang i foc, havia ordenat una repressió brutal a Tortosa, a Xerta, a Tivenys i a Aldover, i unes massacres dantesques al Perelló, a l’Hospitalet de l’Infant, a Cambrils i a Tarragona. Mentre la Junta Grande debatia, sobre el terreny s’imposava la tesi de “moler a palos”.
El doble joc de Felip IV i d’Olivares
Els fets demostren que Olivares i Felip IV jugaven a dues bandes. I que els milers de civils catalans desarmats que l’exèrcit hispànic de Los Vélez va assassinar en el seu camí a sang i foc cap a Barcelona, no tan sols no els importaven gens, sinó que formaven part de la seva estratègia. Mentre la Junta Grande debatia què fer amb l’informe de Villafranca, o en quin racó de palau plantarien el pessebre de Nadal, Olivares ―secretament― va filtrar l’informe a Felip IV i el ministre i el rei van decidir que negociarien amb els catalans des d’una posició de força: amb milers de cadàvers sobre la taula i amb l’exèrcit hispànic acampat a les portes de Barcelona, amenaçant la vida i els béns dels habitants de la capital catalana. Si bé les circumstàncies hi obligaven, Felip IV i Olivares volien deixar clar que la “traïció catalana” no podia quedar impune.
Retrat de Felip IV (1656), obra de Diego Velázquez / Font: National Portrait Gallery, Londres
L’escassa altura política de Felip IV i d’Olivares
I una altra cosa que Felip IV i Olivares volien deixar clara era que l’oferta que la monarquia hispànica estava disposada a presentar als catalans havia d’estar cenyida a la legalitat del règim. El rei i el ministre van llançar quatre propostes vestides de falsa magnanimitat, com qui llança quatre engrunes als coloms famolencs, que posaven en relleu més que mai l’escassa altura política de l’un i de l’altre. Felip IV i Olivares, després de l’estela de devastació que havia deixat Los Vélez, no eren capaços d’oferir res més que un perdó general, és a dir, un retorn ―sense més ni més― al convuls paisatge social i polític que havia provocat la revolució (juny 1640). I, a canvi i sorprenentment, exigien als catalans que acceptessin ―també sense més― tots els abusos fiscals i militars que violentaven la llei i la societat catalanes i que havien provocat la Guerra de Separació.
Mapa d'Europa (1645), obra del cartògraf neerlandès Jan Blaeu / Font: Biblioteca Digital Hispànica
“Con un canto en los dientes”
Amb el que no comptaven Felip IV i Olivares era que un combinat militar català i francès derrotaria i humiliaria els hispànics a la falda de Montjuïc (26 de gener de 1641). Els hispànics van perdre els principals oficials del seu exèrcit i la possibilitat de liquidar el conflicte català per una via ràpida i violenta. Les forces en conflicte es van equilibrar i la guerra va entrar en la fase més intensa. La derrota hispànica de Montjuïc va ser el principi de la fi de Los Vélez i d’Olivares. I el principi de la fi del lideratge hispànic continental, que es confirmaria a la conclusió del conflicte (Pau dels Pirineus, 1659). Però la política de “moler a palos” els catalans es mantindria durant tota la guerra (1640-1652/59). I la història revela que, en absència del mite del “moro infiel” i del “perro judío”, esdevindria el nervi ideològic de l’“España toda” i la versió primigènia de l'“¡a por ellos, oe!”: 1714 (Felip V), 1843 (Espartero), 1939 (Franco), 2017 (Felip VI).
Imatge principal: Representació moderna dels Tercios hispànics (2015), obra d'August Ferrer Dalmau / Font: Wikimedia Commons