Felip V, primer monarca hispànic de la dinastia borbònica (1700-1746), té un lloc destacat a la història de Catalunya, i no precisament a la galeria de personalitats il·lustres. El sistema polític que Felip V va importar de Versalles va provocar una formidable col·lisió amb les institucions catalanes. Absolutisme versus foralisme. O, si es vol, despotisme versus parlamentarisme. L’economia, la mare de totes les guerres, en aquell conflicte també va tenir la seva quota de protagonisme. Intervencionisme borbònic versus mercantilisme català. La inevitable guerra de Successió hispànica (1705-1715) contenia uns arguments que anaven molt més enllà de la simple qüestió de dirimir qui havia de posar les natges al tron de Madrid. Va ser una guerra que es va saldar amb una absoluta destrucció política, econòmica i social de Catalunya. Una vegada conclosa la guerra, però, Felip V va desplegar un aparell repressiu sense precedents amb l’objectiu de carbonitzar la terra cremada catalana. Per què? Per què Felip V detestava els catalans?
Catalunya, “província” rebel
L’aparell d’estat borbònic havia recuperat i potenciat la idea que Catalunya era una “província” rebel, una idea que havien fabricat mig segle abans les oligarquies cortesanes de Madrid durant el conflicte revolucionari dels Segadors (1640-1652), que va conduir a la proclamació de la primera República catalana (1641). Els ministres de Felip V, tant els francesos que li havia imposat el seu avi i valedor Lluís XIV de França com els castellans que ell i el seu seguici versallesc van promoure, només van haver d’implementar les tècniques publicitàries que triomfaven a Versalles, és a dir, adaptar l’estereotip del català rebel, mesquí i traïdor que havien fabricat a principis de la centúria anterior els ministres hispànics Lerma i Olivares a un nou escenari temporal. Lluís XIV va ser un gran publicista —probablement el pioner del màrqueting modern— i el campió del sistema polític absolutista. Reveladorament es feia anomenar i publicitar le Roi Soleil (el rei Sol).
La cultura punitiva hispànica
Això ens podria portar a pensar que Felip V es limitava a seguir un guió prèviament imposat. Res més lluny de la realitat. Felip V participava plenament de la cultura punitiva que, des del segle anterior, envaïa tots els racons de la cort de Madrid. Massacrar els catalans equivalia, a la pràctica, a extirpar el càncer que amenaçava el projecte borbònic de la unitat hispànica, que llavors pilotava sobre la figura del monarca, convertit, com passava a França, en la representació personificada de l’Estat. Una França parisenca i una Espanya madrilenya. El que va passar és que a Felip V se li va descontrolar la situació. Tant, que Lluís XIV —que l’any 1700 havia proclamat que l’ús del català li repugnava i era indigne a la nació francesa— el va advertir que la seva funció de rei d’Espanya no era massacrar els catalans, sinó espanyolitzar-los i convertir-los en súbdits fidels. Fins i tot a Berwick, el general que havia dirigit el setge i l’assalt de Barcelona (1713-1714), li va semblar que aquella onada repressiva era “poc cristiana”.
La loteria reial
La qüestió és: Com era possible que un príncep criat i educat a la moderna i glamurosa cort de Versalles abracés plenament l’atàvica cultura punitiva de la decrèpita cort madrilenya? I no tan sols això... Com era possible que es convertís en el campió d’aquella cultura punitiva? I la resposta la trobem en el seu perfil psicològic, el gran desconegut del públic, que explicaria la brutal repressió que va desplegar tant durant el període de guerra (1705-1714) com durant l’etapa de postguerra (1714-1746). És un perfil que s’explica per la seva història personal, perquè a Felip d’Anjou, net del rei Sol i tercer en la línia successòria francesa, el tron hispànic li va arribar inesperadament i el va enganxar en una situació que col·loquialment podríem definir com “amb els pixats al ventre”. El primer Borbó hispànic havia arribat per exercir la funció de recanvi en el cas que el pare i el germà gran no sobrevisquessin al rei Sol; en cap cas, però, havia rebut una formació per exercir com a governant.
La desconfiança borbònica
Mesos abans de la defunció més que anunciada de Carles II, el darrer Habsburg hispànic (1700), i amb la prematura —i sospitosa— mort de l’infant Josep Ferran de Baviera, candidat de consens dels partits cortesans de Madrid (1699), Felip V passaria de la categoria de duc de la casa reial francesa, amb tots els honors que comportava ser membre privilegiat de la cort més rica i luxosa d’Europa, a candidat preferit, i després rei, d’una cort desprestigiada per la corrupció i la conspiració i dominada per la doctrina inquisitorial —i, fins i tot, per la pràctica de la bruixeria i la fetilleria—. Felip d’Anjou va acceptar, per imposició de Lluís XIV, el tron hispànic, el govern d’un imperi políticament decadent i econòmicament en fallida. Però el vell Borbó, a canvi, el va guarnir amb una nodrida representació del funcionariat de Versalles. La desconfiança borbònica cap a les oligarquies hispàniques convertiria els versallescs Orry, Robinet o La Tremoille, per citar tres exemples, en els nous rectors de l’“imperio donde nunca se pone el sol”.
La “guerra” de Catalunya
L’entrada “triomfal” dels nous ministres francesos (1700) va provocar una guerra sense quarter a la cort hispànica, similar a la que dos segles abans havia generat l’arribada dels ministres flamencs amb Carles I, el net de Ferran i Isabel (1516). Hi havia uns elements que, malgrat la distància cronològica, tenien moltes similituds, com ara el monarca estranger que necessita afirmar la seva autoritat. I amb un agreujant afegit: el Borbó hispànic tenia la missió encomanada d’implantar l’absolutisme a les Espanyes. La guerra de Successió hispànica (1705-1715) es va lliurar en diversos fronts. També al bàndol borbònic. I la brutalitat que van esmerçar els comandaments de Felip V a Catalunya —durant i després del conflicte— no era més que la manifestació d’una cursa desbocada per acreditar mèrits militars. Felip V no era als camps de batalla, però en canvi els seus comandaments —i aquí el possessiu seus adquireix un valor significatiu— serien els que perpetrarien episodis d’una brutalitat aterridora. Pópuli o Berwick, per citar dos exemples.
El desafiament català
Els catalans es van convertir en la pedra de toc de la desconfiança i la inseguretat borbòniques. El primer Borbó hispànic els detestava en especial perquè políticament, culturalment i econòmicament estaven a les antípodes del règim absolutista que l’havia de consagrar com a rei de les Espanyes. I els detestava especialment perquè, lluny de posar l’aparell institucional i productiu català al servei de la causa borbònica —que en l’esquema despòtic reial era el que els tocava—, s’havien atrevit a actuar com una república sobirana, signant tractats internacionals amb les potències enemigues de París (Pacte de Gènova, 1705) i s’havien atrevit a posar en evidència el seu projecte (coronació de Carles d’Habsburg, 1706). Però el que explica la brutal repressió que va seguir el final de la guerra (1714) —si és que la que es va perpetrar durant el conflicte té alguna justificació— té, també, una relació directa amb la guerra intestina que es lliurava a la cort de Madrid durant el procés de consolidació del règim absolutista.
La decepció cortesana
En aquest punt sorgeix, naturalment, una altra qüestió: ¿Les oligarquies cortesanes de Madrid, quan es van postular a favor de la candidatura borbònica (1699), no preveien que Felip V importaria un sistema polític absolutista que podia posar fi als seus privilegis? I la resposta és que sí. La candidatura borbònica —el sistema absolutista— era la gran esperança cortesana. No era la “sangre nueva” que sublimen els historiadors espanyols; era la liquidació del sistema foral. La derrota definitiva dels països de la Corona d’Aragó en la cursa per liderar el projecte hispànic. La victòria política de les oligarquies agràries castellanes sobre les classes mercantils catalanes i valencianes. El que no preveien era que el Borbó arribés acompanyat d’una cort de funcionaris de Versalles que els desplaçarien del poder polític. I tampoc que el Borbó, a mesura que els francesos queien cremats políticament per l’assetjament cortesà, els substituiria per una nova classe de funcionaris de la noblesa de segon nivell: els hidalgos.
La malenconia de Felip V
Els hidalgos, àvids de poder i riquesa, es van convertir en els elements més radicals d’aquell nou règim. A Catalunya, personatges com Patiño o Macanaz reforçarien i perllongarien el paisatge de terror, delacions i execucions que havia dominat durant la guerra. Les confiscacions, els empresonaments, les tortures i les execucions —sempre aplicades amb l’arbitrària justícia borbònica— també es mantindrien com a elements habituals d’aquell paisatge. Els símptomes de la malaltia mental que patia Felip V des de la seva infantesa es van fer més evidents. Els seus metges la van anomenar malenconia. Les fonts revelen, en canvi, que el despatx del rei es va convertir definitivament en una mena de casa del terror versió barroca, on el seu “il·lustre” sobirà alternava episodis de depressió profunda amb d’altres d’ira incontrolada. Quan Lluís XIV o Berwick li censuraven la seva actitud es referien, també, a això.