Gibraltar, 4 d’agost de 1704. Setge de les forces navals de l’aliança internacional austriacista sobre la plaça borbònica de Gibraltar. A primera hora de la jornada, el regiment d’infanteria de marina catalanovalencià del capità Joan Baptista Basset, format per 300 efectius, assaltava el flanc est del penyal i es convertia en el primer contingent aliat que tocava terra. Des de llavors, aquell indret ha estat anomenat Catalan Bay (la badia dels Catalans). Alguns d’aquells infants de marina es van quedar a Gibraltar (s’estima que un centenar) i es van convertir en els pioners de la comunitat catalanoparlant de Gibraltar. Una comunitat que, en el decurs del segle XVIII i primer quart del segle XIX, creixeria amb noves aportacions i adquiriria un pes qualitatiu molt important en la vida cultural, social i econòmica del penyal.
Mapa anglès de Gibraltar (1724) / Font: Cartoteca de Catalunya
El primer establiment català
Durant el setge austriacista de Gibraltar (1 a 4 d’agost de 1704), es va produir la fugida de la població civil castellana del penyal, que acabaria engrossint la massa demogràfica de ciutats del voltant (Algesires) o, fins i tot, impulsaria la creació de noves places (La Línea, San Roque). Després de la conquesta austriacista, no va quedar cap vestigi de l’anterior presència castellana i la nova societat gibraltarenya —si més no, la dels anys del conflicte successori hispànic (1704-1715)— es va nodrir amb elements originaris d’Anglaterra, dels Països Baixos, de Catalunya i del País Valencià. Les fonts documentals revelen que els catalans i els valencians van ser la menestralia pionera, però, també, van ocupar càrrecs destacats: posteriorment a la conquesta, el primer alcaid del port de Gibraltar va ser Josep Corrons, de Caldes de Montbui (Vallès Oriental).
La immigració menorquina
L’11 d’abril de 1713 (quasi nou anys després de la conquesta aliada de Gibraltar), els representants diplomàtics de Felip V —el primer Borbó hispànic— signaven el Tractat d’Utrecht, que pretenia la desintegració de l’aliança internacional austriacista i que consagrava la sobirania britànica sobre Gibraltar i sobre Menorca. A partir d’Utrecht, la corona britànica va consolidar la possessió del penyal, i va impulsar el creixement d’una societat civil que havia de nodrir materialment i complementar socialment la guarnició militar. I és en aquest punt on apareix el segon contingent catalanoparlant de Gibraltar: la immigració menorquina. Els carrers i les places del port de Gibraltar es van omplir d’obradors de fusters, de ferrers, de mestres d’aixa, de mestres de cases, de sastres, i —fins i tot— de rellotgers procedents de Menorca.
Mapa anglès del port de Maó (1744) / Font: Cartoteca de Catalunya
Per què de Menorca?
L’etapa britànica de Menorca (1707-1801) representaria l’època d’or de la història moderna de l’illa. La nova administració britànica va crear noves infraestructures i va impulsar el comerç i la cultura. Menorca va ser integrada al puixant món britànic i, durant aquella etapa, els menorquins van tenir la seva quota de participació en els projectes expansius de Londres. El corrent migratori que, durant el segle XVIII, va conduir centenars de menorquins al penyal s’explica per la pertinença de Gibraltar i Menorca al mateix món polític i econòmic. Els menorquins —procedents, principalment, de Maó i de la seva rodalia— es van sumar als pioners de Basset (els que havien arrelat al penyal després de la conquesta de 1704) i les fonts documentals revelen una intensa relació, a través de matrimonis, que multiplicaria la comunitat catalanoparlant de Gibraltar.
Els clergues catalanoparlants de Gibraltar
Una altra comunitat important que després d’Utrecht (1713) va arribar a Gibraltar va ser la dels genovesos. La llavors república independent de Gènova no formava part del món britànic, però, en canvi, estava plenament integrada en l’òrbita dels interessos polítics i econòmics de les potències atlàntiques sobre de la Gran Bretanya. Amb l’arribada i l’establiment dels genovesos, la confessió majoritària de la societat del penyal passaria, de nou, a ser la catòlica. Però, reveladorament, el personal religiós de Santa María la Coronada, la parròquia catòlica de Gibraltar, no seria proveïda pel bisbat de Cadis, sinó que, per raons òbvies, es nodriria de vicaris i de rectors procedents de Menorca, territori britànic. Durant el segle XVIII, dos terços del personal religiós de la parròquia catòlica de Gibraltar van ser catalanoparlants originaris de Menorca.
Vista de Catalan Bay (1797) / Font: Cartoteca de Catalunya
El català a Santa María la Coronada
La conquesta aliada de Gibraltar coincidiria amb la progressiva reintroducció del llatí en la litúrgia catòlica. A Santa María la Coronada (actualment Cathedral of St. Mary the Crowned), la litúrgia es va oficiar en llatí, però, en canvi, les bancades del temple van ser una babel de llengües: anglès, lígur, català i, també, el castellà que va reintroduir la petita comunitat andalusa que va fer l’arriscat pas del retorn després d’Utrecht (1713). I aquesta pintoresca pluralitat inspiraria alguns detalls que resulten molt reveladors: el dietari personal del rector parroquial Francesc Mesa, menorquí, està escrit en castellà. Però, en canvi, quan es refereix al seu “ramat d’ànimes” els identifica clarament en funció de la seva llengua: els parlants anglesos, catalans i lígurs són britànics, però, en canvi, els castellanoparlants són “españoles”.
La comunitat catalanoparlant de Gibraltar
En el decurs de la centúria del 1700, la comunitat catalanoparlant de Gibraltar va créixer en massa i en influència. Si bé és cert que mai van representar més del 10% de la població del penyal (uns 300 catalanoparlants sobre un total de 3.000 habitants), també ho és que van tenir un gran pes en la vida social i econòmica de Gibraltar. I, per tant, en aquell context d’aïllament geogràfic i de constant amenaça militar, van contribuir poderosament a la consolidació del domini britànic de Gibraltar. Les fonts revelen que, a partir d’Utrecht (1713), el principal sector econòmic del penyal va ser el cors (una forma legal i tolerada de pirateria), que a Gibraltar coneixeria la seva màxima expressió amb els Scarnicci, una nissaga de patrons de barca de Ciutadella, originaris de Nàpols, que havien arrelat a Gibraltar. Un membre d’aquesta nissaga, Jaume, seria almirall de Portugal.
Mapa neerlandès de Gibraltar (1700) / Font: Cartoteca de Catalunya
El català de Gibraltar
Durant la centúria del 1700, el català va ser la llengua de la comunitat d’origen català, menorquí i valencià. Durant generacions, la llengua catalana es va transmetre, en bona part, per la cultura d’enllaços matrimonials entre els membres d’aquella comunitat. Un exemple seria la família, perfectament documentada, que van formar Miquel Riera —de Sabadell— i Tecla Portas —des Castell—, i un testimoni seria la gran quantitat de làpides retolades amb cognoms catalans al cementiri de Gibraltar. Durant el segle XVIII, el català va ser una llengua viva als carrers i a les places del penyal, i va ser, molt probablement, la llengua dels negocis al port de Gibraltar. Una llengua, molt probablement, amb els mateixos girs que el català actual de Menorca. Una llengua que, en l’actualitat, si bé ha desaparegut, ha quedat en la memòria a través de l’antroponímia (els cognoms) i de la toponímia (els noms de llocs).
Imatge principal: Vista de Gibraltar (1706) / Font: Cartoteca de Catalunya