Madrid, 23 de maig de 1896. Fa 126 anys. El director general de Correos y Telégrafos, Salvador Bermúdez de Castro y O'Lawlor ―nomenat pel govern que presidia el conservador Antonio Cánovas del Castillo― dictava una ordre que prohibia l’ús del català i de l’euskera en les conferències telefòniques que es realitzessin en territori espanyol (metròpoli i colònies). En aquell moment, el català continuava sotmès a una situació de prohibició i de persecució que datava de 1714, però era la llengua majoritària del país i era utilitzada amb la més absoluta naturalitat en totes les activitats quotidianes. Les converses a través d’aquell nou aparell anomenat telèfon, també.

Maria Cristina i Cánovas del Castillo / Font: Wikimedia Commons

Les telefonistes censores

L’historiador Josep Grau a La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924), editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, explica que “aviat la mesura donà lloc als primers incidents”. Segons el professor Grau, a finals del mes de maig, l'operadora que havia connectat la conferència telefònica entre els diputats catalans Antoni Serra —que era a Saragossa— i Joan Cañellas —que era a Madrid— va interrompre sobtadament la comunicació en detectar que els interlocutors utilitzaven el català. La protesta que van presentar Serra i Cañellas a les Corts espanyoles, denunciant que la seva esfera privada havia estat violentada, no trobaria ressò.

Per què passava això?

Els partits polítics d’estricta obediència catalana encara no s’havien fundat, però el catalanisme estava transitant d’un paisatge estrictament cultural a un escenari polític: en tan sols tres dècades havia evolucionat del folklore a les reivindicacions nacionals. Un quart de segle abans (1868) la classe obrera catalana havia proposat una nova arquitectura d’Espanya: federal i republicana. I tan sols quatre anys abans (1892), les classes propietàries (des de la burgesia liberal urbana fins als terratinents carlins rurals) havien redactat i presentat a la societat les Bases de Manresa, el primer projecte seriós d’autogovern de Catalunya des de la supressió del règim foral català de 1714. 

Exèrcit mambí / Font: Pinterest

Per què més passava això?

L’ordre de Bermúdez de Castro es va decretar en un context de convulsió que aventurava un esclat ―com així seria― del nacionalisme espanyol: la tercera i definitiva Guerra de Cuba (1895-1898), que s’havia estès com la pólvora a Puerto Rico i a Filipines, i que amenaçava liquidar ―com, també, així seria― les restes de l’imperi colonial hispànic. En aquell moment, els nord-americans encara no havien entrat, directament, en el conflicte (no ho farien fins al 25 d’abril de 1898, dos mesos després de l’explosió del cuirassat Maine), però l’exèrcit colonial espanyol ja era totalment incapaç d’esquivar les bales l’exèrcit revolucionari mambí i contenir el virus de la febre groga.

La reacció espanyola

La premsa conservadora de l’època, sobretot la que s’editava a les capitals de provincia del centre i del sud peninsular, va crear un eix que associava l’independentisme cubà i el regionalisme català. Tot i que el catalanisme polític estava en una fase molt embrionària, els redactors de premsa castellans i andalusos no oblidaven que la “generositat espanyola” (la concessió d’un estatut d’autonomia per a Cuba, 1895) havia estat contestada pels “malagraïts cubans” amb una guerra per la independència. I no s’estaven de blasmar contra les concessions que posaven en risc la integritat del “imperio”, i contra els amenaçadors paral·lelismes que es podien generar a Catalunya.

Bases de Manresa / Font: Wikimedia Commons

Les protestes

L’ordre de Bermúdez de Castro va tenir una vigència d’uns mesos. Temps suficient per posar de manifest l’autèntica mesura d’aquell ridícul. Grau, de nou, explica que durant aquell període de prohibició el diputat liberal per la circumscripció de Solsona Josep Maluquer i Vidal va denunciar davant de l’hemicicle parlamentari espanyol que els responsables de la centraleta de Madrid li havien impedit expressar-se en català en una conferència telefònica que mantenia amb els seus electors. Maluquer explicaria que els seus interlocutors no sabien “una sola palabra de castellano”, per la qual cosa li va resultar impossible comunicar-s’hi.

De Bermúdez de Castro a Franco

Després de moltes protestes, el ministre de Governació, Ferran Cos-Gayón i Pons (Lleida, 1825 – Madrid, 1898) revocaria l’ordre. I l’ús del català en les converses telefòniques ―i en la redacció de telegrames― no seria perseguit fins que, passats quaranta-tres anys (1939), el règim franquista ―que tot just havia completat l’ocupació de Catalunya― el va prohibir de nou. Amb un substancial increment en l’escala de repressió: les operadores no tan sols interrompien la conversa, sinó que informaven la policia i el Ministeri de Governació aplicava sancions econòmiques draconianes als infractors de la llei. De la “seva llei”, naturalment.