13 d’agost de 1940. La Wehrmacht, l’exèrcit alemany que havia ocupat França a principis de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), detenia a Ar Baol-Skoubleg, una petita població costanera de la Bretanya francesa, el president de la Generalitat a l’exili Lluís Companys. Sobre el president Companys hi pesava una ordre de recerca i captura cursada per les autoritats franquistes de Madrid, que l’acusaven pels càrrecs pretesament delictius de ser president de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets de Catalunya. La Wehrmacht l’havia localitzat per les indagacions que, de manera coordinada, havien portat a terme la Gestapo, la policia política del règim nazi alemany, la gendarmeria de la França ocupada i el servei d’intel·ligència del règim franquista de Madrid. En aquella operació hi tindria un paper rellevant el policia franquista Pedro Urraca Rendueles, adscrit a l’ambaixada espanyola a París. Des de la localització fins a l’extradició, passant per la detenció i l’interrogatori.

Per què Companys?

A les acaballes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), i més concretament entre finals de gener i mitjans de febrer de 1939, s’estima que més de 500.000 refugiats republicans (la majoria catalans) van travessar la frontera hispano-francesa quan escapaven de l’horrorosa repressió que, en forma de reclusions i afusellaments, aplicaven manu militari les autoritats franquistes. El president Companys i el lehendakari Aguirre —i els seus respectius governs— havien format part d’aquest corrent de refugiats, i les fonts revelen que van fer el camí plegats des del Mas Perxés, a Agullana (Alt Empordà), fins a les Illes (Vallespir-Catalunya Nord). Els respectius presidents i consellers dels governs català i basc serien protegits per un contingent de Mossos d’Esquadra comandats per Frederic Escofet, que era cap dels serveis d’intel·ligència de la Generalitat. El president Companys no se’n va anar derrotat políticament, i aquesta seria una de les causes que explicarien per què s’havia convertit en un objectiu prioritari de la seguretat franquista.

President Companys i lehendakari Aguirre a Barcelona poc abans de l'exili. Font: arxiu d'El Nacional

Què feia Companys a França?

Quan el president Companys i el seu govern van emprendre el camí de l’exili (el 5 de febrer de 1939), la Segona Guerra Mundial (1939-1945) encara no havia esclatat. Ho faria l’1 de setembre de 1939. L’ocupació alemanya de França, però, no tindria lloc fins al maig de 1940. Durant aquells quinze mesos, el president Companys va establir el Govern de la Generalitat a l’exili a París i va desplegar una intensa tasca política que tenia com a objectius prioritaris assistir els refugiats republicans i mantenir la institució de Govern legítim de Catalunya. El president Companys va arribar a París el 8 de febrer de 1939 i des de l’Oficina de Representació Diplomàtica de la Generalitat va organitzar el Govern a l’exili, Presidència i cinc consellers que assumien una concentració de carteres: el filòleg i lingüista Pompeu Fabra i Poch, el metge i professor Santiago Pi i Sunyer, el periodista i escriptor Josep Pou i Pagès, el periodista i historiador Antoni Rovira i Virgili i el filòsof i rector de la Universitat de Barcelona Jaume Serra i Húnter.

Què va passar després de l’ocupació alemanya de França?

Els alemanys van ocupar París el 14 de juny de 1940. Bona part del govern de la República Francesa es va desplaçar inicialment a Bordeus i poc després, a Londres. Tres quartes parts del territori de la França metropolitana quedaven sota el domini directe del règim nazi de Hitler. El Govern de la Generalitat a l’exili va seguir els passos dels governants francesos que, des de l’exili de Londres, desautoritzaven la humiliant rendició de França signada pel mariscal Petain (22 de juny de 1940) i animaven a la resistència de l’ocupació alemanya. En aquest punt és quan entra en joc la figura del falangista Ramon Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors del règim franquista i conegut popularment com el cuñadísimo per la seva relació de parentiu amb el general Franco. Serrano Suñer es va entrevistar amb Hitler a Berlín el 13 de setembre de 1940 i seria l’organitzador espanyol de la cimera Franco-Hitler a Hendaia el 23 d’octubre de 1940. Per la banda alemanya ho seria el seu homòleg Joachim Von Ribbentrop.

Himmler, Serrano Suñer i Hess a Berlín (1940). Font: arxiu d'El Nacional

La persecució

Les fonts documentals revelen que Serrano Suñer i Von Ribbentrop convindrien a posar l’aparell militar i policial alemany a França a la recerca i la detenció dels dirigents de l’exili republicà espanyol. Durant mesos, la Wehrmacht i la Gestapo, amb el suport dels membres del partit col·laboracionista d’ultradreta Action Française —de l’escriptor antisemita Charles Maurras— es van lliurar a una brutal cacera de republicans espanyols que malvivien amagats esperant l’oportunitat per embarcar-se cap al continent americà. Les mateixes fonts revelen que, quan Von Ribbentrop li va preguntar com volia que li trametés els detinguts, Serrano Suñer es va limitar a declarar-los apàtrides. Quedarien a les urpes de Reinhard Heydrich, director de l’Oficina de Seguretat del Reich i un dels principals arquitectes de l’Holocaust. A títol il·lustratiu, cal dir que posteriorment, durant els judicis de Nuremberg a la cúpula nazi (1945), el que havia estat traductor de Hitler a Hendaia diria de Serrano Suñer era un feixista de cap a peus.

La detenció

Serrano Suñer va ordenar capturar el president Companys, però ho va fer abans de les reunions de Berlín i d’Hendaia, la qual cosa, per si sola, indica clarament que Companys, la figura que legitimava el govern democràtic de la Generalitat de Catalunya a Barcelona, a París o a Londres, era un objectiu prioritari a eliminar pel règim franquista. Després de la detenció, la Gestapo va traslladar el president Companys a la presó parisenca de La Santé. En aquell trajecte de 450 quilòmetres en una furgoneta i durant els tretze dies de reclusió a la penitenciaria el va custodiar i interrogar el policia espanyol Pedro Urraca Rendueles, un personatge sinistre que, un cop conclosa la Segona Guerra Mundial, seria condemnat a confiscació de béns i a mort per la justícia francesa (1947), acusat de saquejar i assassinar jueus francesos i republicans espanyols. Espanya no l’extradiria mai. Seria condecorat per l’estat espanyol i hi treballaria fins més enllà de l’etapa política franquista (1982).

Fitxa de detenció del president Companys a la Dirección General de Seguridad (1940). Font: arxiu d'El Nacional

Què hi feia, Companys, a la França ocupada?

Una de les qüestions més recurrents és: Què hi feia, el president Companys, a la França ocupada mentre tot el seu govern era a Londres? I això dispara automàticament una segona pregunta: no era conscient del risc que corria? La resposta a la primera qüestió la revelen les fonts documentals. El fill del president, Lluís Companys i Micó (familiarment conegut com Lluïset, nascut a Barcelona el 1911), patia una greu malaltia mental que ja havia obligat a la seva hospitalització abans de l’exili: el 1936 havia estat ingressat a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata, de Reus, i dos anys més tard (1938), a causa del conflicte civil espanyol, el president havia traslladat el seu fill a una institució psiquiàtrica francesa, L’Abbaye, a Viry-Châtillon, a 30 quilòmetres al sud de París. Dos anys després, amb l’ocupació alemanya del maig de 1940, aquell hospital va ser evacuat precipitadament i desordenadament, i molts pacients, entre els quals el Lluïset, es van extraviar. El Lluïset, a causa de la seva malaltia, havia perdut la capacitat de comunicar-se.

La raó humana d’un home d’estat

Aquesta va ser la gran tragèdia personal del president Companys. El lehendakari Aguirre documentaria la gran impressió que li va causar l’angoixa del president Companys per la desaparició del seu fill. El 13 d’agost de 1940, el dia de la detenció, el govern català feia tres mesos que s’havia establert a Londres com a Consell Nacional de Catalunya. Tanmateix, el president havia quedat a la França ocupada buscant el seu fill. Mentre això passava, el doctor Josep Trueta i Raspall assumia les funcions de presidència de manera interina. El Lluïset deambularia durant mesos camuflat entre les columnes de refugiats civils francesos que es desplaçaven per les carreteres del país fins que va ser reingressat en un hospital psiquiàtric de Llemotges, al territori sota administració del règim col·laboracionista de Vichy. Companys seria detingut, extradit, condemnat i afusellat sense poder veure el seu fill. La nit abans de l’execució, la seva germana Ramona fins i tot el va enganyar per tranquil·litzar-lo, dient-li que havien localitzat el Lluïset i que estava en bones mans.

Afusellament del president Companys (Barcelona, 1940). Font: arxiu d'El Nacional

La connexió jueva

El president Companys va ser extradit sense cap tipus de formalisme judicial. Urraca se’l va endur detingut des de París, com ho hauria pogut fer des de Barcelona. Les fronteres entre el Tercer Reich i l’Espanya de Franco eren inexistents. Era simplement qüestió d’imputar al detingut un delicte flagrant tipificat al codi de qualsevol de les dues administracions judicials. I en aquest punt és on entra en joc la connexió jueva. La protecció que el president Companys havia prestat a la comunitat jueva de Barcelona (1936-1939), que acollia refugiats jueus alemanys perseguits pel nazisme, i la implicació de Carme Ballester (l’esposa de Companys) en les xarxes clandestines de refugiats jueus durant l’ocupació nazi de França (1940) van resultar decisives. Companys seria traslladat a Madrid, a les dependències de la Dirección General de Seguridad, on seria brutalment torturat. Més tard el traslladarien al castell de Montjuïc i l’acusarien dels delictes de sedició i rebel·lió. Finalment seria condemnat a mort en un judici sense cap garantia processal.

L’execució del president de la Generalitat

El president Companys és el primer i únic president de govern europeu escollit democràticament que ha estat afusellat. Mig segle més tard, els estats alemany i francès demanarien disculpes de manera formal i solemne a les institucions i al poble de Catalunya per haver lliurat Companys a Franco. Reveladorament, un cop passats quasi vuitanta anys de l’afusellament i quaranta anys de règim constitucional, l’estat espanyol, amb governs centristes, socialistes i conservadors, s’ha negat sistemàticament a revisar i invalidar el judici al president Companys.