Roma, 17 de novembre de 1483. El pontífex Innocenci VIII autoritzava, a petició dels Reis Catòlics, nomenar l’inquisidor general del regne de Castella, Tomás de Torquemada, inquisidor general del Principat de Catalunya. La Inquisició, restaurada, ampliada i posada sota el control directe de la monarquia hispànica, seria alguna cosa més que un instrument de control de la moral religiosa. Seria la primera pedra de les polítiques d’unificació hispàniques. Torquemada, confessor d’Isabel de Castella i membre de l’entorn personal de la reina, es convertia en la primera figura que assolia la direcció d’una institució de poder sobre diverses entitats polítiques dels dominis hispànics. I en el causant de la primera gran crisi entre el Principat de Catalunya i la novíssima i altisonant monarquia hispànica. Dos anys més tard, en un obscur capítol, completaria la maniobra sumant als càrrecs que ostentava el nomenament d’inquisidor general d’Aragó.
Què era la Inquisició?
La Inquisició tenia una llarga història que remuntava als primers segles de l’Edat Mitjana (centúria del 500) quan es van establir uns tribunals religiosos —que tenien molt de polítics— per dirimir les disputes teològiques de les elits de l’època. No seria fins passats sis-cents anys (en la centúria del 1200) que abastaria una dimensió generalitzada. La Inquisició seria introduïda per primer cop a la península Ibèrica a petició del comte-rei Jaume I per aturar allò que, en els cercles de poder, s’anomenava “l’heretgia càtara”. Durant aquell segle la Inquisició causaria veritables estralls a Catalunya i a Occitània. Després de la sacra profilaxi, entraria en un estat larvat fins que el 1478 Ferran d’Aragó i Isabel de Castella la recuperarien i, com a detall importantíssim, la posarien sota el control directe de la monarquia hispànica.
La Virgen de los Reyes Católicos: a l'esquerra, Ferran d'Aragó i darrere, l'inquisidor Torquemada / Font: Museu del Prado
La Inquisició hispànica
Que la Inquisició hispànica passés a ser controlada directament pels Reis Catòlics no significava en absolut que amb anterioritat no hagués estat un instrument de naturalesa política. Ho havia estat. Però la novetat, en aquest cas, residia en el fet que era el primer cop que el Pontificat cedia el control de la Inquisició a una cancelleria política. És un detall importantíssim. L’any 1478, el pontífex Sixt IV autoritzava a Isabel de Castella la creació d’una “mini-Inquisició” amb competències territorials, exclusivament, sobre Andalusia occidental. L’any 1483, el successor de Sixt IV, Innocenci VIII, autoritzava l’ampliació del seu abast al conjunt de territoris de la corona de Castella. La “mini-Inquisició” andalusa de Sixt IV es convertia en un monstre manifestament al servei dels interessos polítics de la corona castellana. Mesos després, es trasplantava a Catalunya.
Qui eren Sixt IV i Innocenci VII?
Francesco delle Rovere, coronat pontífex com a Sixt IV, era membre d’una poderosa família plebea genovesa amb ambicions principesques. Les seves agressives polítiques fonamentades en el conflicte l’havien posat en una situació de descrèdit i, fins i tot, d’amenaça. En aquest punt és on entraria en joc Ferran el Catòlic com a rei de Sicília. Els exèrcits catalanoaragonesos de Ferran es convertirien en el puntal militar que evitaria a Sixt IV acabar els seus dies a les coves d’Assís. Ferran, estratega consumat, li exigiria posteriorment el pagament dels seus serveis. Com l'hi exigiria, també, al seu successor, Giovanni Battista Cibo, genovès, del partit de l’ambiciós Delle Rovere; criat, educat i promogut a la cort napolitana d’Alfons IV d’Aragó —l’oncle de Ferran— i coronat pontífex com a Innocenci VIII amb l’ajut inestimable de les piques catalanoaragoneses.
Qui era Torquemada?
Aquests elements expliquen per què el Pontificat va cedir el control d’una institució eclesiàstica al poder polític. En aquell cas, al de la monarquia hispànica. I en aquell context, els Reis Catòlics van trobar en la figura de Torquemada la peça indispensable per completar el seu projecte. Torquemada, frare de la combativa i radical orde dels dominics, encaixava com el guant a la mà. Els seus padrins, la seva eloqüència i el seu fanatisme li estalviarien certificar una formació acadèmica per assolir el cercle més íntim de la reina. Torquemada seria l’inductor de la primera gran persecució de jueus conversos a Castella (1480-1492). Malgrat el seu origen jueu convers. I seria, també, l’inspirador intel·lectual del Decret de l’Alhambra (1492) signat pels Reis Catòlics, que ordenava l’expulsió dels jueus de tots els dominis de la monarquia hispànica.
Expulsión de los judíos de España, d'Emilio Sala: els Reis Catòlics i Torquemada (inclinat) a Granada, en la signatura del Decret de l'Alhambra / Font: Museo del Prado
“Martillo de herejes, luz de España, salvador de su país y honor de su orden”
La primera crisi entre Torquemada i les institucions catalanes, que equival a dir entre la monarquia hispànica i el Principat de Catalunya, es produiria a causa d’un conflicte que les fonts castellanes rebaixen a la categoria de protocol·lari, però que, reveladorament, contenia una amenaçadora advertència. Torquemada, que el cronista coetani castellà Sebastián de Olmedo havia afalagat com “el martillo de los herejes, la luz de España, el salvador de su país y el honor de su orden”, no era precisament un virtuós de la diplomàcia; i setmanes després del seu nomenament com a inquisidor general del Principat de Catalunya, va viatjar a Barcelona i va exigir que les autoritats de la ciutat i del país es descobrissin en la seva presència. Aquest “conflicte de barrets”, que podria semblar ridícul, era bastant més que una simple qüestió menor.
Alguna cosa més que un “conflicte de barrets”
Els representants de les institucions de Catalunya tenien el privilegi de no descobrir-se davant del rei ni de cap dels seus enviats. Era una manifestació més de la màxima que presidia la relació política i jurídica secular entre el Principat i la corona: “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós”. La màxima expressió del tradicional sistema polític català —horitzontal i transversal— de clara arrel feudal. La constatació més evident que Catalunya havia estat, i era, una república coronada. Quan Torquemada va exigir als diputats de la Generalitat i del Consell de Cent que es descobrissin en la seva presència, no feia gala de la seva —en moltes qüestions— provada ignorància, sinó que era portador de l’amenaçadora advertència que la novíssima i altisonant monarquia hispànica no combregava amb el sistema català.
La reacció de la monarquia hispànica
Les fonts revelen que la plantada de les institucions catalanes va disgustar més els Reis Catòlics que Torquemada. Les conseqüències que se’n derivarien serien la prova més evident que el viatge de Torquemada tenia més de component polític que de missió pastoral profilàctica. El 4 de maig de 1484, els Reis Catòlics responien nomenant el saragossà Pedro Arbués inquisidor general d’Aragó. Els esdeveniments immediatament posteriors demostrarien que aquell cop de timó, lluny de desautoritzar Torquemada, el reforçava. Poc després, el 14 de setembre de 1484, Arbués, un reconegut acadèmic i l’antítesi de Torquemada, seria apunyalat a la catedral de Saragossa. De res li serviria anar a pregar amb cota de malla i elm (una armadura que cobria el cap), cosa que diu molt del destí que, qui l’havia nomenat molt probablement li havia reservat.
Representació dels Reis Catòlics / Font: Viquipèdia
Torquemada, l’inquisidor de les Espanyes
El 17 de setembre de 1484 Arbués moria a causa de les ferides. Torquemada, en un cop d’autoritat —i probablement seguint el guió establert—, va desplaçar el substitut natural d'Arbués, el dominic aragonès Pere Gaspar Jotglar (que en la documentació castellana apareix com a Juglar) i va ser investit, pels Reis Catòlics, inquisidor general d’Aragó. Jotglar moriria —segons algunes fonts, enverinat— tres mesos després d’Arbués. Mentrestant, i això és molt revelador, la Inquisició va desfermar una brutal cacera contra les principals famílies converses de Saragossa. En aquell procés —en aquell avís a navegants— la Inquisició va obtenir amb el mètode de la tortura confessions de pràctiques rituals, d’infanticidis no resolts i de l’assassinat d’Arbués. Van ser condemnades i executades nou persones, dues es van suïcidar i tretze fugides van ser cremades “en efigie”.
La Inquisició, aparell repressor al servei de la monarquia hispànica
Torquemada es va convertir en el personatge més temut i odiat per les elits polítiques i mercantils dels països de la Corona d’Aragó. En aquest context, és important recordar que els conversos tenien una quota destacada de poder a les institucions. Torquemada, amb les mans lliures i encoratjat pels elements més radicals de la cancelleria castellana, va establir un sistema repressor —una policia política i un aparell judicial— que tenia la missió de neutralitzar els elements polítics dissidents amb la monarquia hispànica. I que tenia absoluta jurisdicció sobre qualsevol persona major de dotze anys —en el cas de les dones— o de catorze anys —en el cas dels homes— per acusar, empresonar, torturar, processar i executar pel pretès delicte d’heretgia. Només calia el testimoni acusatori de dues persones que, reveladorament, ni tan sols estaven obligades a acudir al judici.