Imatge principal: Retrat coetani d'Isabel la Catòlica, obra de Juan de Flandes (1500) / Font: Palacio Real de Madrid
Cervera, 5 de març de 1469. Els representants de Ferran de Trastàmara (hereu al tron catalanoaragonès) i d’Isabel de Trastàmara (candidata al tron castellanolleonès) signaven les capitulacions matrimonials. El vell projecte de concentració de totes les corones peninsulars sobre una sola testa, esbossat a Casp mig segle abans (1412), es transformava en un dibuix concís que marcava amb precisió els obstacles a salvar. Isabel encara no era, ni tan sols, hereva al tron de Toledo.
Immersa en una cruenta guerra civil contra la legítima hereva i els seus poderosos aliats portuguesos, les circumstàncies la posarien en la difícil tessitura d’acceptar l’interessat ajut catalanoaragonès amb el propòsit de desequilibrar les forces al seu favor. Isabel, que a diferència de Ferran, no seria present a les negociacions de Cervera, acceptaria aquelles capitulacions mastegant vidres. I, definitivament, covaria un odi profund cap als catalans que es manifestaria de forma regular i permanent en el decurs del seu regnat.
Retrats coetanis de Joan II d'Aragó, el príncep Ferran i la princesa Isabel
La història d’Isabel de Trastàmara (Isabel I de Castella i de Lleó), sobretot el sinuós recorregut que la va conduir fins al tron de Toledo, si alguna cosa ens mostra, al marge del reguer de sang que va deixar pel camí, és l’evidència que la monarquia hispànica seria una obra d’enginyeria política catalana i valenciana. La unió dinàstica entre les dues principals corones peninsulars es va gestar en el decurs del Compromís de Casp (1412) que va conduir una branca de la casa reial castellana a la cancelleria de Barcelona.
El Compromís de Casp, també, posa de relleu que la rivalitat entre Catalunya, per una banda, i Aragó i el País Valencià, per l’altra, no és res més que un fals mite fabricat per la historiografia romàntica catalana del segle XIX. A Casp, les potents classes mercantils de Barcelona i de València es van conxorxar amb els Trastàmara per barrar el pas a Jaume d’Urgell, la primera fortuna patrimonial de la Corona catalanoaragonesa i el candidat preferit de les classes aristocràtiques militars. Si més no, al principi.
Entre 1412 ―entronització de Ferran I― i 1469 ―capitulacions matrimonials de Ferran i Isabel― la casa “catalana” dels Trastàmara va guanyar nous adeptes i, de retruc, va reforçar la seva posició en perjudici dels seus opositors. Les guerres remences (entre 1462 i 1486), que van enfrontar la pagesia contra la noblesa propietària, van ser convertides en una oportunitat per a laminar el poder d’aquelles velles classes militars que, a Catalunya, durant segles havien compartit el poder amb la monarquia.
Gravat de Barcelona (1563) / Font: Viquipèdia
Difícilment, si no, s’explicaria l’aliança contra natura entre els sindicats pagesos remença i la corona, que va desequilibrar la balança a favor dels primers i que va condemnar al precipici els segons. L’estratègia dels Trastàmara “catalans”, en el decurs dels seus més de cent anys de regnat (1412-1516), estaria del tot abocada a la destrucció del poder nobiliari; amb el clar propòsit de refermar posició i autoritat. El projecte hispànic català avançava a cop de conflicte. Lentament, però amb un objectiu clar i a llarg termini.
El 1469 ―l’any de les capitulacions matrimonials de Cervera― Castella estava immersa en una sanguinària guerra civil que enfrontava la corona ―representada per Enric IV, germanastre d’Isabel― contra un potent partit nobiliari que pilotava al voltant de la figura de la futura reina catòlica. Les causes que justificaven ―si és que una guerra es pot justificar― aquell conflicte eren diverses. Però la que més i millor l’explica és l’ascendent d’Enric i d’Isabel.
El rei era fill de Joan II i de Maria d’Aragó (filla del primer Trastàmara “català”). Havia nomenat successora al tron la seva filla Joana ―malnomenada la Beltraneja― i, per tant, legítima hereva. Perquè la investigació recent, contràriament al que havia pregonat la historiografia nacionalista espanyola, apunta que el famós tractat dels Toros de Guisando (1468), que nomena Isabel hereva al tron castellà, és més fals que un “duro de Sevilla”. Seria, segons aquestes investigacions, un document fabricat posteriorment.
El partit portuguès. Retrats coetanis d'Enric IV, la princesa Joana i Alfons V de Portugal
En canvi, Isabel era filla també de Joan II, però per part de mare ho era de la segona esposa del rei: Isabel de Portugal. Amb aquests elements, i considerant que portuguesos i catalans es miraven la guerra castellana amb indissimulat interès, resulta fàcil fabricar els binomis: Enric i Joana amb els catalans i Isabel amb els portuguesos. Doncs res més lluny de la realitat. El rei Enric va fer pasqua i rams amb les oligarquies de Lisboa i va casar la seva hereva amb el rei Alfons V de Portugal, que era oncle de Ferran.
Aquella maniobra tenia el clar propòsit de reforçar Joana i d’aïllar definitivament Isabel. El partit isabelí es va trobar amb allò que vulgarment es diu “els pixats al ventre”. I en aquest punt seria on entrarien, de ple, els catalans. O més ben dit, les elits mercantils catalanes situades al voltant de la figura del rei Joan II d’Aragó ―enemic declarat de les oligarquies nobiliàries del Principat― i de la del seu hereu Ferran. La cancelleria de Barcelona va esmerçar mans i mànigues per a desequilibrar la guerra civil castellana.
Isabel es va obrir pas fins al tron a cop de destral. I en aquell particular i sanguinari camí hi van tenir molt a veure les classes mercantils catalanes. Sobretot els seus recursos dineraris. La guerra civil castellana va entrar en una espiral de violència que culminaria amb la mort del rei Enric (1474), sota la sospita d’haver estat enverinat per ordre del seu cunyat Ferran, llavors ja casat amb Isabel. Si es confirma aquest extrem, seria el principi d’una llarga carrera d’enverinaments que marcaria l’obra política del Catòlic.
Mapa de la península Ibèrica (principis del segle XVI) / Font: Junta d'Andalusia
La Castella rica, plena i ufana de la centúria del 1400 que va liderar el projecte hispànic és un fals mite. Les guerres civils entre Enric i Isabel que remuntaven al regnat del seu pare; i la repressió de la revolta irmandiña de Galícia (llavors el territori més dinàmic de la corona castellanolleonesa) havien convertit el país en un erm. La guerra de Granada (1482-1492) va ser una escapada cap endavant per a satisfer una monarquia i una noblesa arruïnades que, històricament, s’havia enriquit amb el negoci de la guerra.
Amb Isabel al tron (1474) les elits catalanes que havien traçat l’empresa hispànica es van posicionar en les seves parcel·les de força. La guerra de Granada (1482-1492) que va completar el mapa peninsular cristià i l’empresa americana (1492-1493) ―primer i segon viatge colombins― van ser finançades per les elits catalanovalencianes. Els banquers valencians i barcelonins es van convertir en els financers dels Reis Catòlics. I València va ser convertida en la capital de facto de la monarquia hispànica.
Gravat de Granada, principis del segle XVI / Font: Patronat de l'Alhambra
Seria en aquest punt on esclataria la mala opinió que Isabel la Catòlica tenia dels catalans i, també, dels valencians. Isabel, criada i formada en un entorn extremadament classista i religiós ―quasi integrista―, no entenia que els plebeus ―alguns d’origen jueu― assolissin cotes de poder impossibles en el seu imaginari. No entenia que els Santàngel, per exemple, jueus conversos valencians, tinguessin la capacitat de proposar ―quasi imposar― els termes i les condicions de les grans empreses militars de la monarquia hispànica.
I seria, també, en aquest punt que Isabel i el seu entorn castellà traçarien la seva particular maniobra. La cancelleria toledana d’Isabel que, en virtut de les capitulacions matrimonials de Cervera, operava independentment de la barcelonina de Ferran, esmerçaria mans i mànigues per fabricar l’estigma del català ―i del valencià― mesquí, traïdor i manipulador. I es valdria de “l’amenaça catalana” convertida en cultura per a, sorprenentment i reveladorament, cohesionar novament l’estament nobiliari castellà.
Gravat de València (1563) / Font: Viquipèdia
Les Capitulaciones de Santa Fe (1491) ―el contracte entre la monarquia, Colom i els banquers valencians i barcelonins que van finançar el primer i segon viatges― i la violenta reversió del pacte ―difamació, descrèdit, acusacions de malversació i de traïció, i persecució, empresonament dels Colom i de la seva administració colonial a mans del jutge Fernández de Bobadilla, membre de l’entorn personal de la reina― són l’exemple més clar de les polítiques anticatalanes que va desplegar la cancelleria d’Isabel.
Isabel i la seva cancelleria es van servir també de la Inquisició. El paper d’aquell organisme, teòricament destinat a la persecució de la dissidència religiosa, explica, en canvi, com la reina i la seva castellana cancelleria va desfermar un autèntic règim de terror contra les elits mercantils i intel·lectuals valencianes, amb el propòsit no tan sols d’expulsar-les del poder, sinó fins i tot d’arruïnar-les i decapitar-les. Isabel la Catòlica detestava els catalans i els valencians, també, perquè era profundament antisemita.