Baiona (País Basc francès), maig de 1609. Fa 412 anys. Pierre de Lancre, jutge de la magistratura borbònica francesa d’Enric IV, i el seu secretari Jean d’Espaignet; arribaven al territori de Labourd (País Basc francès), oficialment, per a dirimir un conflicte secular per uns drets de pontatge que enfrontava els Urtubia (petits barons territorials d’Urruña) amb el comú de Sant Joan Lohitzune. Extraoficialment arribaven amb el propòsit de perseguir i exterminar la bruixeria basca. Entre maig i octubre de 1609, Lancre i Espaignet —amb la col·laboració d’una pretesa vident local anomenada Morguy— es lliurarien a una brutal cacera de bruixes que culminaria amb un mínim de seixanta execucions i centenars de persones desllorigades per les tortures.
Fragment d'una mapa de França (1692) / Font: Cartoteca de Catalunya
Qui era Pierre de Lancre?
Lancre havia nascut a Bordeus l’any 1553, però les seves arrels familiars es clavaven al País Basc francès. El seu avi, originari de Baiona, havia acumulat una fortuna amb la producció i comercialització del vi, que explicava la carrera i la posició del net Lancre: havia cursat estudis de Dret a Torí i havia ingressat a l’aparell judicial a Bordeus. Però Lancre no era un magistrat més. Les fonts documentals, quan descriuen Lancre, tracen el perfil d’un personatge obscur, pervers i sanguinari, dominat per un fanatisme extrem que hauria fabricat —si més no, hauria contribuït a divulgar— una sinistra teoria que descrivia el satanisme com un fenomen consubstancial a la cultura basca (una demoníaca aliança entre el diable i el poble basc).
El context
Lancre era un producte finalista d’una societat violentada per un gran conflicte civil oportunament disfressat de guerra religiosa: catòlics contra calvinistes. Entre 1562 i 1598, el país d’Occitània (la meitat sud del regne de França) s’havia consumit en un conflicte que, en realitat, consistia a dirimir —a sang i foc— quina família oligàrquica del territori acabaria rellevant els decrèpits Valois en el tron de París. Aquella guerra s’havia saldat amb milers de morts, amb la ruïna del país, i amb el triomf d’Enric IV —el primer Borbó que va posar les natges al tron de París— que, després d’assassinar milers de catòlics, havia renegat de la seva fe —i dels seus crims— amb la proclama “Paris vaut bien una messe” (París bé que val una missa).
Representació de l'assassinat d'Enric IV a mans d'un integrista catòlic (1610) / Font: National Portrait Gallery. Londres
La fàbrica de terror
Aquell escenari de traïció i de perplexitat havia propiciat l’ascens de monstres sanguinaris com Lancre, disposats a fabricar un diorama de terror permanent. Poc abans de viatjar al País Basc francès (1607), premonitòriament proclamaria que “L’Església comet un greu delicte al no cremar les bruixes”. I després de la seva “campanya” basca, confirmaria la seva paranoia publicant un “Tractat de la bruixeria basca” (1609), on relatava que Euskal Herria “era un país de pomes, les seves dones només mengen pomes, només beuen suc de poma i en qualsevol ocasió estan disposades a mossegar la poma de la transgressió, passant per damunt de la condemna de Déu. Son Eves que sedueixen els fills d’Adam”.
Que va fer Lancre?
Lancre i Espaignet es van desplaçar fins a les viles de Sant Joan Lohitzune, Bidart i Hendaia i van sotmetre la població a brutals detencions i interrogatoris: la pretesa vident Morguy va assenyalar tres mil dones i nenes (la pràctica totalitat de la població femenina) i les van acusar de pràctiques satàniques pel simple fet de tenir pigues a la pell —principalment a la zona del pubis— o, de no conèixer cap altra llengua que l’euskera, que aquells fanàtics consideraven la llengua del dimoni. El terror es va apoderar de la població, i es va produir una fugida massiva cap a la zona muntanyosa. Però, les dones i nenes que no van poder escapar, perquè ja havien estat empresonades, en bona part van acabar cremades al cadafal d’execucions.
Representació de dones basques abitllades amb el burukoak, obra de Weiditz (segle XVI), que inspira una figura fàlica / Font: Pinterest
Lancre; fanàtic, misogin i covard
El fanatisme, la misogínia, i la covardia de Lancre —i de la ideologia del poder de l’època— es posen en relleu en la fabricació i execució d’aquella terrorífica maniobra. Lancre va perpetrar aquella cacera aprofitant la campanya de pesca d’altura, mentre la immensa majoria dels homes del territori estaven embarcats a alta mar i aquelles comunitats havien quedat indefenses. Més tard, per a justificar la seva covardia, Lancre afirmaria que la seva particular cacera tenia el propòsit de documentar i desarticular una pràctica habitual en aquelles comunitats; que consistia a celebrar orgies massives a les platges —que va descriure com a cultes satànics— participades per les dones que, aprofitant l’absència dels seus marits, copulaven amb homes joves que no s’havien embarcat.
El primer atac orquestrat contra la llengua i la cultura basca.
Quan a finals d’octubre de 1609 van començar a retornar els pescadors i van tenir noticies del que havia passat, es va produir un motí a Baiona que va obligar a Lancre i Espaignet a escapar a corre-cuita. Les autoritats de Bordeus, aterrides per la dimensió d’aquella revolta, el van cessar fulminantment. Però aquell regim borbònic —construït a sang i foc— ni tan sols el va jutjar. Encara més, Lancre es va permetre publicar els resultats de la seva criminal experiència. Amb d’un mínim de seixanta assassinats a les espatlles —i centenars de tortures— va morir de vell al llit (1631) com a conseller d’estat de Lluís XIII. L’operació Lancre seria el primer atac del poder contra la cultura basca, darrer testimoni modern de les antigues societats matriarcals prehistòriques.