Foto principal: El president i el Govern de la Generalitat empresonats (octubre de 1934)
Donosti, 5 de setembre de 1935. Esclata l’escàndol de l’Estraperlo, la ruleta elèctrica manipulada del Casino, que esquitxaria de ple Aurelio Lerroux, nebot d’Alejandro Lerroux, president del govern espanyol i líder del Partit Radical. No era l’única, però sí la primera. Tot seguit, la policia intervindria una dotzena de ruletes manipulades escampades arreu de l’Estat espanyol. L’altre gran implicat seria Rafael Salazar Alonso, també del Partit Radical de Lerroux, que havia estat ministre de Governació l’any 1934 i que en el moment en què es va destapar l’escàndol era alcalde de Madrid. Aurelio Lerroux i Rafael Salazar havien estat, respectivament, qui havia gestionat i qui havia autoritzat la instal·lació de la ruleta manipulada. L’Estraperlo es convertiria en l’escàndol de corrupció més important de la II República: anticiparia la caiguda del govern, i la posterior convocatòria d’eleccions generals anticipades.
Qui governava a l’Estat espanyol?
Els resultats de les eleccions generals del 19 de novembre de 1933 havien atorgat la victòria als partits de dreta. El govern espanyol se sustentava amb una majoria parlamentària formada per la CEDA, de Gil-Robles (115 escons); el Partit Radical, de Lerroux (104 escons); i el Partit Agrari, de Martinez de Velasco (36 escons). 255 d’un total de 472 diputats. I amb els suports puntuals de la Lliga Catalana, de Cambó (24 escons), de la Comunió Tradicionalista carlina (21 escons), de la Renovación Española, de Calvo-Sotelo (16 escons); i del PSOE, de Largo Caballero, que, tenia en comú amb aquells companys de viatge una tenebrosa història de col·laboració amb el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930) que havia precedit la proclamació de la II República (1931). Aquest havia estat el govern que havia intervingut la Generalitat després dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.
El president Companys arriba a Barcelona després de l'amnistia (febrer de 1936). Font: Frons Agustí Centelles
La Generalitat convertida en una relíquia política
Quan va esclatar l’escàndol de l’Estraperlo el Govern de Catalunya estava empresonat al penal de Puerto de Santa María (Andalusia). Després dels Fets del 6 d’Octubre havien estat detinguts per l’exèrcit espanyol, acusats de rebel·lió pel ministeri fiscal de la República i condemnats a trenta anys de reclusió major pel Tribunal de Garanties Constitucionals. La Generalitat, gestionada pel lerrouxista Joan Pich i Pon —nomenat a dit pel president espanyol Alejandro Lerroux— havia estat convertida en una relíquia política. Les principals competències (ordre públic, justícia, ensenyament) havien passat a ser gestionades des de Madrid. I els consistoris i les diputacions governades per Esquerra Republicana —el partit del president Companys— havien estat intervinguts i sotmesos a una maniobra de depuració política. Pich i Pon, president de la Generalitat per imposició de Lerroux, seria, a la vegada i amb el mateix mètode, alcalde de Barcelona.
L’escàndol Nombela
Madrid, 7 de novembre de 1935. Dos mesos i dos dies després de saltar a la palestra l’escàndol de l’Estraperlo, esclatava —o feien esclatar— un segon cas de corrupció: el cas Nombela, un fosc episodi de malversació de fons públics amb destinació a les butxaques privades d’alguns membres de l’executiu vinculats al Partit Radical i d’uns quants inversors colonials de la Guinea Equatorial. Lerroux ja no era ni president del govern ni ministre d’Estat. L’Estraperlo li havia passat factura política. La inèdita sessió de control nocturna a les Corts dona una idea de la magnitud de l’escàndol. Els principals implicats en aquella maniobra de corrupció serien, especialment, el mateix Lerroux, i el subsecretari de presidència Guillermo Moreno Calvo, també del PRR. L’escàndol Nombela culminava una intrigant maniobra política d’enderrocament del PRR. La premsa de l’època assenyalaria els seus socis de govern de la CEDA com a instigadors a l’ombra.
El president Companys arriba a Barcelona després de l'amnistia (febrer de 1936). Font: Fons Agustí Centelles
Eleccions anticipades
Si la instrumentació política dels escàndols Estraperlo i Nombela formava part de l’estratègia de la CEDA, els fets posteriors posarien de relleu que de ben poca cosa els va servir, més que per certificar la defunció del PRR. El partit de Lerroux no tornaria a ser un actor polític destacat. En plena tempesta política i institucional Gil-Robles s’oferiria per a formar un nou govern. Naturalment, sense la participació de la desacreditada figura de Lerroux i del seu desprestigiat partit. Però, contra tot pronòstic, el 14 de desembre de 1935 el president de la República Niceto Alcalá-Zamora s’inclinaria per dissoldre les Corts i anticipar eleccions. Uns comicis que, tres mesos després, el 16 de febrer de 1936, voltejarien totalment la composició parlamentària. Començava el camí cap a l’excarceració del govern de Catalunya, la restitució dels càrrecs, i la restauració de les competències polítiques arrabassades després dels Fets d’Octubre de 1934.
El dia de la marmota
Els tres mesos llargs que separaven l’esclat de l’escàndol de l’Estraperlo de la dissolució de les Corts havien estat molt intensos a Madrid. En canvi, la situació política catalana continuava immersa en el marasme imposat. El govern continuava empresonat. El Parlament continuava tancat. Pich i Pon, membre del PRR, havia estat cessat, però en el seu lloc el president de govern espanyol Portela Valladares (expresident de la Generalitat intervinguda) havia nomenat Escalas i Chamení —de la Lliga Catalana—, un personatge que, posteriorment i reveladorament, adquiriria relleu polític durant el franquisme. La institució, absolutament cosificada, era la viva imatge d’un gran panteó mortuori. La poca documentació que generava es publicava exclusivament en castellà. I els Mossos d’Esquadra —a les ordres del capità de l’exèrcit espanyol Lizcano de la Rosa— havien estat convertits en una mena de gendarmeria folklòrica i decorativa.
Cartell electoral del Front d'Esquerres que demanava l'amnistia
La CEDA, amb els pixats al ventre
Els partits espanyols d’esquerra van interpretar la dissolució de les Corts com un preàmbul de la victòria. Els escàndols de corrupció havien noquejat la dreta. I la convocatòria anticipada d’eleccions no estava, en absolut, dins de les seves previsions. Perquè si bé és cert que l’escàndol de l’Estraperlo havia impactat de ple en el PRR de Lerroux; en canvi, el cas Nombela havia posat a la picota, també, alguns elements de la CEDA que tenien certes responsabilitats de govern. Les esquerres, però, no ho van voler fiar tot al clima d’indignació general. Les eleccions de 1933 havien posat de manifest que el fenomen del caciquisme era ben viu: les dretes havien obtingut grans resultats electorals en les grans bosses de pobresa de l’Estat espanyol. I van bastir una gran plataforma que pretenia assegurar el triomf electoral. Seria en aquelles negociacions on ERC posaria sobre la taula la restauració del Govern de Catalunya.
L’anticatalanisme: pecat original de l’esquerra espanyola
Largo Caballero o Manuel Azaña, líders, respectivament, del PSOE i d'Izquierda Republicana, que serien les dues forces polítiques guanyadores, no estaven entusiasmats amb la proposta d’ERC. L’anticatalanisme era electoralment rendible; i la premsa de l’època revela que l’opinió pública espanyola no era partidària de la restauració del govern de l’únic territori autònom de la República. S’havia vist, per exemple, l’any 1932 durant el debat —a les Corts espanyoles— de l’Estatut català. La plaça de bous de Las Ventas, a Madrid, havia reunit la manifestació més multitudinària —fins aleshores— de la història de la capital espanyola; en un míting contra l’Estatut convocat per les dretes i per les esquerres. Però d’altra banda, tampoc volien fiar el triomf deixant Catalunya, que aportava 54 diputats, de banda. Finalment, s’imposaria la política, i el Frente Popular (el Front d’Esquerres, a Catalunya) inclouria aquesta demanda en el seu programa electoral.
Cartell electoral del Front d'Esquerres amb el president Companys
Les eleccions de 1936
Aquells comicis, més que una aclaparadora victòria de les esquerres, van ser una devastadora derrota de les dretes. Els escons del PSOE, de Largo Caballero (88); de la Izquierda Republicana, d'Azaña (79); i de la Unión Republicana, de Martínez Barrio (34 escons), resultaven insuficients per governar. Quedaven a 35 diputats de la majoria. I aquí és on entraria en joc Esquerra Republicana. El partit del president Companys —que continuava empresonat— va obtenir 22 diputats (27 amb els d’Acció Catalana Republicana i 37 comptabilitzant la totalitat del Front d’Esquerres): va recuperar la seva posició hegemònica a Catalunya, va escombrar la Lliga Catalana de Cambó (12 diputats) i es va convertir en la cinquena i decisiva força a l’hemicicle espanyol. Fins i tot superava el PCE (17 diputats). A Catalunya, la reivindicació de l’excarceració del Govern català i la restauració de l’autogovern havien triomfat plenament.
El president Companys en la primera Diada Nacional després de la restauració de l'autogovern (setembre de 1936). Font: Fons Brangulí / Arxiu Nacional de Catalunya
L’excarceració del Govern i la restauració de l’autogovern
El triomf de les esquerres escenificaria la fi d’allò que es va anomenar el Bienni Negre (1934-1936). Fruit dels pactes previs, el president Companys era amnistiat. I el 29 de febrer de 1936, a tres quarts de sis de la tarda, el ple del Parlament —reobert de nou— ratificava la designació de Lluís Companys com a president legítim de la Generalitat. Aquell ple, curiosament, no podria comptar, encara, amb la presència física d’alguns dels consellers del Govern, bé sigui perquè estaven en procés d’excarceració, bé sigui perquè no havien tingut temps material d’arribar a Barcelona. El Diari de Sessions del Parlament d’aquell 29 de febrer de 1936 detalla la votació que aquells diputats havien tramès per telegrama, i la seva conformitat per part del secretari de la Mesa del Parlament prèvia lectura del document. En les setmanes següents es produiria la restitució de les competències de govern contemplades en l’Estatut.