Barcelona, 14 d’abril de 1931. El ministeri de Governació confirmava els resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril, els primers comicis democràtics des del cop d’estat de Primo de Rivera (15/09/1923). A les principals ciutats de Catalunya els partits republicans i catalanistes havien obtingut la victòria. Francesc Macià, fundador del partit independentista Estat Català (1922) i cap de la plataforma ERC (creada, tan sols, unes setmanes abans de les eleccions), es consagrava com el principal líder polític del país. Durant els dies immediatament posteriors, Macià impulsaria la restauració de l’edifici polític català (liquidat a sang i foc el 1714); i inauguraria una etapa inèdita en la història contemporània de Catalunya. Però el camí havia estat llarg i difícil. La seva extraordinària talla política seria la que explicaria aquell triomf.
Macià al primer exili (1923-1927)
Quan Francesc Macià es va exiliar (1923) era un diputat conegut, però no tenia la dimensió política dels líders de la Lliga Regionalista: Puig i Cadafalch, Cambó, Ventosa i Calvell, el partit hegemònic a Catalunya de principis del segle XX; o la dels líders republicans i sindicalistes: Companys, Seguí, Campalans, Pestaña. No obstant això, Macià no es va conformar amb un paper secundari. Des de l’exili de Perpinyà (1923-1927), va traçar una ambiciosa estratègia, que dibuixa a la perfecció el perfil d’un polític amb una extraordinària talla d’estadista. Els fets demostren que la imatge d’un Macià primari, autoritari, i, fins i tot, ingenu i eixelebrat; que han divulgat alguns historiadors, es totalment falsa. El mite polític Macià, que va conduir a la restauració de les institucions i de l’autogovern catalans, es va començar a construir durant aquell primer exili.
Vila Denisse (1926)
Vila Denisse, la casa de Prats de Molló (Vallespir-Catalunya nord) on Macià va planificar la creació d’un petit exèrcit que havia d’alliberar Catalunya (1926), te una importància cabdal. Vila Denisse es la culminació d’un projecte que comença un any abans, i que va portar Macià per diversos països americans. Macià va veure, va entendre i va fer, el que no va veure, ni entendre, ni fer cap altre polític català del moment: en un món que canviava de fesomia a passos gegantins i que forjava unes connexions internacionals inèdites (creació de la Societat de Nacions, de la Internacional Socialista, de la Creu Roja Internacional); la restauració de Catalunya com a nació -es a dir, vèncer l’atàvica ideologia de dominació hispànica-, necessitava un important suport exterior. En definitiva, calia internacionalitzar la causa independentista catalana.
Fotografia de Prats de Molló (1925) / Font: Geneanet France
L’exèrcit de Vila Denisse (1926)
Macià no era un ingenu. Ni un eixelebrat. Macià sabia perfectament que amb un exèrcit de 100 efectius (els que va reclutar des de Prats de Molló), no podia alliberar Catalunya. Ni tan sols confiava que aquell operatiu militar precipités una revolució generalitzada al Principat. Macià sabia que, en aquell moment, la part majoritària de la societat catalana encara no havia madurat la idea de la independència. Per tant, Vila Denisse era l’estació d’inici d’un viatge que, al cap del temps, havia de culminar amb la independència. I aquesta es la seva importància. Aquesta idea explica l’estratègia de Macià durant la segona part de l’exili (Brussel·les, 1927-1931) i, especialment, la construcció de la plataforma ERC; integrada per les formacions independentistes Estat Català i Grup d’Opinió; i les federalistes Partit Republicà Català i Joventut Republicana de Lleida.
El judici de París (1927).
La prematura desarticulació de l’exèrcit de Prats de Molló (novembre, 1926), a mans de la Gendarmeria francesa i a causa d’una delació, hauria pogut significar el final anticipat de la construcció del mite Macià i, fins i tot, del projecte independentista català. Però Macià era un estratega, amb una capacitat excepcional d’improvisació, perfectament capaç de fer de la necessitat una virtut. I això es el que va passar durant el judici a París (gener, 1927). En aquell judici, Macià i el seu advocat, el jueu occità Henri Torrès, van saber crear el dibuix que millor els convenia. Quan Macià va dir al jutge que assumia tota la responsabilitat; li estava dient a l’opinió pública que ell personificava l’aspiració de Catalunya a la llibertat i a la independència; i que Garibaldi, el delator i agent del regim feixista de Mussolini, personificava tot el contrari.
Sala del Tribunal de París (1927) / Font: Enciclopedia
El primer gran èxit de Macià (1927).
El primer gran èxit de Macià va ser la gran difusió internacional que es va donar a aquell judici (gener, 1927). Per primera vegada en la història, els principals rotatius europeus i americans, van divulgar en portada l’existència d’una vella nació catalana (com una comunitat nacional clarament diferenciada d’Espanya), i la reivindicació independentista catalana. Ni els 12.000 voluntaris catalans que, amb el mateix propòsit, havien lluitat amb l’exèrcit francès a la I Guerra Mundial (1914-1918), havien aconseguit tant. El que va venir després no va ser altra cosa que la conseqüència de l’estratègia Macià-Torrès, i de l’extraordinària divulgació que la premsa internacional va fer d’aquell judici. La justícia francesa no va cedir a les pressions del règim de Primo de Rivera i ho va resoldre amb una condemna simbòlica de presó i l’expulsió de territori francès.
Henri Torrès i Francesc Macià, a París (1927) / Font: Arxiu d'ElNacional
La segona gira americana (1927-1928).
Per finançar el projecte de Vila Denisse, Macià havia fet, prèviament, una gira pel continent americà (1925); recollint fons econòmics als casals catalans del Nou Continent. Instal·lat a Brussel·les (1927); Macià va repetir la gira. Aquest detall es molt important, perquè revela l’interès i la confiança que la seva figura i el seu projecte havien despertat entre els catalans del Nou Continent. El fracàs “militar” de Prats de Molló (i la pèrdua dels nou milions de pessetes que van aportar els casals catalans per finançar aquella operació) no havia minvat, en absolut, la figura i el projecte de Macià. Ans al contrari. Les cròniques periodístiques (les espanyoles no, naturalment) revelen que, des del judici de París, la seva importància política havia augmentat extraordinàriament: ja no era un polític català; era “el polític” de Catalunya.
La construcció del mite Macià (1928-1929).
Un fet que provaria aquest a importància va succeir a l’Argentina. El 1928, Macià arribava a Buenos Aires. La “Marca España” no existia, però la cosa, inicialment, es va complicar perquè el regim de Primo de Rivera va pressionar el govern argentí per a impedir l’entrada del líder català al país. Superat aquest obstacle, Macià va ser rebut com un heroi. Com a detall molt significatiu; el periodista Germà Capdevila -en un article actual- explica que un català del Chaco i el seu net, van fer un viatge de més de 1.000 quilòmetres per conèixer Macià. Després vindrien altres estacions, fins a arribar a l’Havana. A la capital de Cuba, Macià va presidir l’aprovació de la primera i, fins a l’actualitat, única constitució republicana de la història de Catalunya (02/10/1928), redactada per Josep Conangla i altres membres del casal català de la capital cubana.
Macià al Casal Català de l'Havana (1928). Font Blog Llibertat
El segon gran èxit de Macià (1930-1931).
El viatge que s’inicia a Vila Denisse té la seva penúltima estació la vigília de la Mercè de 1930. Macià arriba d’incògnit a Barcelona. Alfons XIII, temorós que el descrèdit del règim dictatorial l’arrossegués pel terra; havia cessat Primo de Rivera. Però el seu substitut, el general Berenguer, encara dirigia el país amb mà de ferro. Macià es va passejar pel centre de la ciutat i, segons la premsa, va ser aclamat per una multitud. Poc després, Salvador de Toribio, cap de la policia espanyola es va presentar al domicili de Macià, amb el propòsit d’expulsar-lo a França i provocar un escenari delictiu. El govern francès va reaccionar situant-lo, de nou, a Brussel·les. El gra de sorra que faltava per a culminar la fabricació del mite Macià l’aportava Espanya. Sis mesos després, Macià restaurava la Generalitat i es convertia en el president de Catalunya.
Macià a Reus (1931) / Font: Arxiu d'ElNacional.cat