Figueres, 22 de març de 1814. Ferran VII travessava els Pirineus i retornava als seus dominis hispànics. Havien passat sis anys des que havia venut la corona espanyola a Napoleó. Però les derrotes militars del Primer Imperi francès, que van precipitar la caiguda del seu patró i protector Napoleó, el van situar -de nou- sobre una casella de sortida que mai hauria desitjat. Ferran VII mai va tenir el propòsit de reocupar el tron de Madrid. I decebut pel paper que li havia reservat el destí, es limitaria a ressuscitar els vells fantasmes del règim borbònic espanyol: la monarquia absolutista i la santa Inquisició.
El 26 de gener de 1812, Napoleó signava un decret que separava Catalunya de la monarquia espanyola (governada per Josep I) i la incorporava al Primer Imperi francès com una regió més. Aquesta situació es va mantenir fins pocs dies abans del retorn de Ferran VII. I el que va trobar el “rey falón” quan va posar els peus a Catalunya, va ser un país que havia canviat la fesomia per sempre. L’administració francesa (1812-1814) havia inoculat els principis bàsics de la revolució francesa (1789-1794) en la societat catalana, sobretot, en els estaments mercantil i intel·lectual del país.
Mapa de Catalunya (1808 1809), obra de Laurent Gobain Saint Cyr. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya
Ferran VII, incapaç de llegir aquells canvis, es va limitar a ressuscitar el vell mapa borbònic. Els mapes del període 1814-1820 (la restauració de l’absolutisme borbònic) són una reproducció de la cartografia anterior a 1808 (la venda de la corona espanyola a Napoleó). És a dir, una simple còpia dels mapes de 1714 en endavant. Els països de l’antic estat catalano-aragonès havien estat reduïts a la simple categoria de províncies de Castella; és a dir, d’Espanya: el principat de Catalunya, el regne d’Aragó, el regne de València o el regne de Mallorca eren, exclusivament, províncies.
Mapa de la península ibèrica (1806), obra de Tomás López i Franz L. Gussefeld. Font Institut Cartogràfic de Catalunya
Catalunya havia estat fragmentada en una mena de subdivisions, traçades amb un criteri exclusivament militar, governades per uns personatges anomenats “corregidores”, que exercien la funció delegada del “capitán general”. Els límits dels “corregimientos” catalans van ser traçats resseguint accidents geogràfics que, en la història del país, lluny de ser una barrera havien estat una via de comunicació. En el cas del “corregimiento” de Tortosa, bona part del límit nord-oriental es va traçar sobre la ratlla del riu Ebre, i les valls dels afluents de la marge esquerra va ser capriciosament assignades a Tarragona.
Mapa del Corregimiento de Tortosa (1716), obra del comte de Darnius. Font Institut Cartogràfic de Catalunya
L’any 1714, Felip V havia dividit Catalunya en nou “corregimientos”. I l’any 1814 -un segle després- Ferran VII, va confirmar el traçat del mapa borbònic del seu besavi Felip V. La cartografia dibuixada pel botifler comte de Darnius el 1716, era plenament vigent el 1816. Els mapa del “corregimiento” de Barcelona, per exemple, es un mal acudit que posa de relleu tant la imbecil·litat com l’atavisme borbònics: a la vall del Llobregat; Olesa, per exemple, no va ser incorporada dins els límits de Barcelona o de Vilafranca, sinó al de Mataró.
Mapa del Corregimiento de Barcelona (1716), obra del comte de Darnius. Font Institut Cartogràfic de Catalunya
Capítol a banda mereix el mapa del “corregimiento de Lérida”. La ciutat de Lleida va ser totalment trinxada per les tropes borbòniques franco-castellanes el 24 de novembre de 1707. Va passar de ser la segona ciutat del país -amb 12.000 habitants-, a ser un “mas robat” amb 300 habitants. Tot seguit, els borbònics, van plantejar elevar Montsó a la categoria de capital de “corregimiento”, i transferir a Aragó el territori de les planes de Lleida i de l’Urgell. Aquell projecte, per alguna raó desconeguda, va ser abandonat el 1716; i el traçat del “corregimiento de Lérida” és un poema tràgic.
Mapa del Corregimiento de Lérida (1716), obra del comte de Darnius. Font Institut Cartogràfic de Catalunya
Però en els cenacles espanyols -pretesament liberals- alguna cosa es movia. L’administració de Josep I Bonaparte, havia intentat reordenar el mapa espanyol (sobretot el trencaclosques castellà, format per dotzenes d’enclavaments senyorials), seguint el model francès: “provincias” amb una pretesa extensió racional; és a dir que la distància entre el punt perimetral més allunyat i la capital provincial podia ser cobert en un dia. El mapa “provincial” més antic d’Espanya e¡és, paradoxalment, de fàbrica francesa. Si més no, és un dibuix dels mal anomenats “afrancesados”.
Mapa de la península ibèrica (1890). Font Institut Cartogràfic de Catalunya
Els pretesos liberals espanyols, tant anti-francesos, van sentir una irresistible seducció per la organització jacobina del mapa d’Espanya. Durant el trienni liberal (1820-1823) -que Ferran VII va acceptar mastegant vidres- es va traçar l’esbós més aproximat a l’actual mapa provincial espanyol. Aquell projecte, acabaria al calaix de l’oblit després del cop d’estat de Ferran VII i de la restauració del regim absolutista. Però el mapa provincial de 1833, el que encara és vigent-; és, pràcticament, la còpia de les versions anteriors de 1808 i de 1823, recuperada quasi l’endemà del funeral del “rey falón”.
Mapa de Catalunya (1837), còpia del mapa de Ramon Yndar de 1825. Font Institut Cartogràfic de Catalunya
L'esquartejament de Catalunya en quatre “provincias” data de 1833. Ara bé, la pretesa racionalitat del dibuix d’aquelles “provincias” es va quedar al calaix o la tassa del vàter com el testimoni més eloqüent de la imbecil·litat i de l’atavisme borbònics. Per posar -tan sols- dos exemples, Reus i Tortosa -les grans ciutats del sud de Catalunya- van quedar incorporades dins d’una “provincia” amb capital a Tarragona, llavors una petita ciutat, però que tenia la “privilegiada” consideració de “plaza militar de primer orden”. I el Penedès, la Segarra o la Cerdanya van ser trossejades en dos i, fins i tot, en tres províncies. Coses de la racionalitat espanyola; filla de la pintoresca il·lustració borbònica.
Imatge principal: Ferran VII / Font: Wikimedia Commons