Edimburg, 11 de juny de 1560. Fa 462 anys. Maria de Guisa, reina consort d’Escòcia (1538-1542) i reina regent d’Escòcia (1554-1567), moria a l’edat de quaranta-cinc anys, després d’una atrafegada vida personal i política. Maria de Guisa havia estat la mare de Maria Stuart, la gran rival d’Elisabet Tudor en la disputa pel tron de Londres, en un conflicte que, amb el pretext recurrent de la religió, enfrontaria tots els cossos socials de les illes Britàniques. Però Maria de Guisa era alguna cosa més que un actor d’aquell conflicte. És un dels pocs testimonis de la relació entre Escòcia i Catalunya durant l’edat mitjana. Maria era una Bel·lònida, la dinastia catalana creada pel comte Guifré el Pilós a finals del segle IX. I en un dels quarters del seu escut d’armes hi figurava la senyera quadribarrada. Maria de Guisa va ser la reina catalana d’Escòcia.
D’on venia Maria de Guisa?
Maria de Guisa havia nascut el 1515 a Bar-le-Duc (llavors ducat independent de Lorena), tot i que algunes fonts la fan néixer en un indret perdut al mig del bosc. I era filla dels comtes Claudi i Antonieta. Claudi era besnet de la princesa Violant, filla de Joan I, el penúltim Bel·lònida al tron de Barcelona i rebesnet de Pere III. Violant (Barcelona, 1384 – Sumur, regne de França, 1442) seria un personatge fonamental en la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Seria qui fabricaria el mite Joana d’Arc, que inclinaria, definitivament, la victòria militar de l’eix Valois-Armanyac-Anjou (l’anomenat “eix francès”) sobre l’eix Borgonya-Lancaster (l’anomenat “eix anglès”). Aquest detall revela un dels motius que explicarien per què, un segle més tard, la seva rebesneta Maria de Guisa es va asseure al tron d’Edimburg, rival tradicional del tron de Londres.
Maria de Guisa o Maria Bel·lònida?
Però la importància de Violant, i la de tots els seus descendents inclosa Maria, no radicava tan sols en el seu protagonisme en aquella guerra i en el posterior ascens social i polític fruit del resultat d’aquell conflicte. Violant havia estat, també, una ferma candidata al tron de Barcelona. A la mort de Martí I, el darrer Bel·lònida al tron de Barcelona, era la descendent legítima supervivent de més edat de tots els fills i nets del comte-rei Pere III (el pare de Joan I i de Martí I, i l’avi patern de Violant). Però una vella cultura patriarcal, secularment instal·lada a la cort de Barcelona, que impedia coronar una dona com a reina titular, no ho va fer possible. I el 1412, les classes mercantils de Barcelona i de València importaven una nissaga estrangera —els Trastàmara castellans— que posava fi a més de cinc-cents anys de regnat Bel·lònida.
El destí de Maria
Possiblement, Maria de Guisa no hauria estat mai reina dels catalans. Maria no ostentava la primacia en la descendència d’aquella branca legitimista dels Bel·lònida. Però, en canvi, la seva trajectòria personal i política revela que, sempre, va ser una personalitat destacada en el seu món familiar. Quan tenia catorze anys (1529), els seus oncles Antoni i Renata (ducs independents de Lorena) van veure en Maria qualitats per tenir un paper com a peça rellevant del gegantí tauler de la política europea del moment. I la van preparar per a un matrimoni polític. En aquest punt és important destacar que, des de l’arribada de Carles de Gant al tron de la monarquia hispànica (1518), el ducat independent de Lorena havia quedat entaforat entre les possessions de l’Habsburg de Toledo (Països Baixos, Borgonya) i les del Valois de París (Xampanya).
Maria, en l’òrbita de Londres
Aquella situació, fruit del redibuix del mapa europeu de finals de l’edat mitjana, amenaçava la independència secular de Lorena. I això va marcar el destí de Maria. Els seus oncles, que sovintejaven la cort de París, la van introduir en aquells cenacles amb grans expectatives. Polítiques, naturalment. A la cort del Valois va travar amistat amb Magdalena, filla del rei francès que, en el decurs del temps, es convertiria en la primera esposa de Jaume V d’Escòcia. Però Magdalena moriria tan sols uns mesos després d’arribar a Edimburg (1537), oficialment a causa de la tuberculosi. I aquella inesperada mort va enterbolir la tradicional entesa franco-escocesa: la cancelleria d’Edimburg es va sentir estafada per la de París; i Enric VIII d’Anglaterra, atent a tots els moviments que es produïen, va enviar uns emissaris a negociar el matrimoni amb Maria.
Els moviments d’Enric VIII
En aquell moment (1537), Enric VIII ja s’havia divorciat de Caterina d’Aragó (1533) i d’Anna Bolena (1536). I ja havia enviudat de Jane Seymour (1537). I es va fixar en Maria de Guisa (l’amiga de la difunta reina Magdalena d’Escòcia) per diverses raons. La primera, perquè aquella unió matrimonial li permetria intervenir en els afers interns de Lorena, amb possibilitats de reeditar l’eix Borgonya-Lancaster de la Guerra dels Cent Anys. Aquest argument, en un escenari complicat per a França (immersa en un llarg conflicte amb la monarquia hispànica pel domini de la península italiana), tenia molt sentit. I la segona, i tan important com la primera, era que Maria era una princesa de l’antiga casa reial catalana, que havia estat rellevada del tron (fins i tot podríem dir que usurpada) per la nissaga Trastàmara, la dels seus primers sogres.
De París a Edimburg
Les monarquies francesa i hispànica es van aterrir. Van llegir a la perfecció el pla de la cancelleria de Londres. Quan Enric VIII s’havia divorciat de Caterina —una Trastàmara per les dues bandes—, proclamava al món que havia decidit posar fi a l’aliança hispano-anglesa (1499). I quan Enric VIII negociava el matrimoni amb Maria de Guisa, proclamava al món que el seu regne era una potència emergent disposada a desafiar i disputar la primacia continental a les monarquies hispànica i francesa. Toledo i París van reaccionar amb celeritat, i van redirigir Maria —i les secretes i ambicioses expectatives dels oncles Lorena— cap a Edimburg, a tapar el forat que havia deixat Magdalena. Des de llavors, els vitralls de la catedral d’Edimburg llueixen les armes dels Guisa, que en el seu quarter superior dret contenen la senyera quadribarrada.