Lleida, primavera del 714. Les autoritats hispanovisigòtiques locals pactaven la capitulació de la ciutat i l’exèrcit àrab d'Al-Hurr (nebot del governador Mussa ibn Nussayr) incorporava el territori de la vall baixa del Segre al domini d’al-Àndalus. Al-Hurr va entrar a Lleida sense disparar ni una fletxa. Però no a tot arreu va ser així. Les grans diferències entre les ciutats que van capitular (Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona) i les que van resistir (Tarragona, Badalona, Mataró, Empúries) delaten l’existència d’un paisatge social, polític, econòmic i cultural que guarda ben poca relació amb la idea d’una Hispània visigòtica homogènia, singular i ordenada.
Representació d'una escena de vida urbana quotidiana a al-Àndalus / Font: Biblioteca Nacional de França
La investigació historiogràfica moderna ha posat en relleu una realitat desconeguda: l’islam va arribar a la península Ibèrica molt abans que els exèrcits àrabs de Tàriq derrotessin els visigots de Roderic a la batalla del riu Guadalete (711); és a dir, molt abans de la conquesta militar (711-726). El fals mite d’una Hispània confessionalment homogènia, uniformement cristiana, es desemmascara en el moment en què sabem que, a finals de la centúria del 600, l’islam havia aconseguit captar milers de seguidors (naturalment, de forma clandestina) entre la població autòctona peninsular, és a dir, la població de cultura hispanoromana governada per la monarquia visigòtica.
Efectivament, l’islam havia corregut com la pólvora. Especialment, entre els sectors més humils de la població i en les zones, en aquell moment, més poblades de la Península: les valls dels rius Guadalquivir, Guadiana, Tajo, Segura, Túria i Ebre. Des que el cristianisme havia estat convertit en religió oficial de l’Imperi romà (380) i, sobretot, des que la monarquia visigòtica havia renunciat a l’arrianisme (586), l’Església s’havia convertit en una de les tres potes del poder. Els bisbes i els abats actuaven com a autèntics barons territorials, que participaven plenament d'un sistema fonamentat en les profundes i tràgiques desigualtats entre les classes privilegiades i les classes populars.
Representació del rei visigot Roderic i del general àrab Tàriq (segle XI) / Font: Biblioteca Nacional d'Espanya
Aquesta és una de les causes que expliquen la ràpida progressió de l’islam a la península Ibèrica, abans i durant la conquesta: el paper que havia assumit l’Església no guardava cap relació amb el seu missatge evangèlic. En canvi, en aquell moment, l’islam es presentava com una religió —com un sistema, en definitiva— molt innovadora i més igualitària. L’altra causa, la que impulsaria certes classes privilegiades a transitar cap a l’islam, tenia, també, un component terrenal: a mesura que avançava la conquesta del territori, els àrabs oferien a les oligarquies autòctones la possibilitat de conservar l’estatus social i econòmic a canvi de transitar de la basílica a la mesquita.
I això és el que va passar a Lleida i a Tortosa, fins llavors Ilerda i Dertosa, i a partir del fet, Làrida i Turtuixa. Quan Al-Hurr va prendre Saragossa, les valls baixes de l’Ebre i del Segre ja estaven relativament islamitzades. I el paper dels Cassius (la gran família oligàrquica de la regió) va resultar decisiu: no tan sols van abraçar entusiàsticament l’islam, sinó que van empentar la resta d’oligarquies del territori a fer el mateix. Els Cassius es van convertir en Banu Qasi, els Llop van passar a ser Ibn Llop i els Fortuny es van rebatejar Ibn Fortun. Un detall que revela que aquelles oligarquies eren tan fastigosament riques que, difícilment, es podien plantejar una altra cosa.
En canvi, a Tarragona, a Badalona, a Mataró o a Empúries les coses van ser radicalment diferents. A Tarragona (llavors Tarracona), l’any 716, l’arquebisbe Pròsper va ordenar l’abandonament total de la ciutat, abans que capitular la rendició. Tot i l’immens poder que ostentava (era la màxima autoritat política, judicial i religiosa), per raons òbvies, no va seguir o no va poder emular l’exemple dels Cassius. Pròsper i les seves oligarquies (les civils i les religioses) van plegar precipitadament i es van exiliar als dominis pontificis d’Itàlia; i Tarragona (la gran urbs del quadrant nord-oriental peninsular) va quedar convertida en una ciutat fantasmal durant quatre segles (716-1116).
Representació dels exèrcits andalusins (segle XII) / Font: Biblioteca Nacional de França
En aquesta línia, és important recordar que no tot va ser blanc o negre. Les fonts ens revelen que la paleta de colors va tenir una varietat extensíssima. Barcelona o Girona no van capitular en els mateixos termes que Lleida o Tortosa, perquè les seves respectives oligarquies no responien al mateix perfil. A les valls de l’Ebre i del Segre predominava el gran latifundi d’herència romana, mentre que a la costa la riquesa procedia, en bona part, de l’activitat comercial. Aquest dibuix relativament diferenciat revelaria que les desigualtats eren més marcades a Lleida que a Girona, per posar dos exemples; i, per tant, explicaria que l’islam s’hagués propagat amb molta força a la riba del Segre.
Però, en aquell paisatge, apareixeria un tercer element que —d’una forma definitiva— explicaria el perquè, a partir de la invasió àrab, Làrida i Turtuixa van viure una etapa de creixement i plenitud, en contrast amb la crisi —sobretot demogràfica— que va afectar Barcelona, Girona, Empúries i, no cal dir, Tarragona. Aquest tercer factor era l’element invasor. Els àrabs i els berbers es van establir, principalment, a les valls de l’Ebre i del Segre (a Barcelona o a Girona, eren poca cosa més que la guarnició militar local). I si bé és cert que representaven un contingent molt minoritari (s’estima que mai van ser més del 10% de la població), també ho és que van tenir molt pes en aquelles societats.
Així doncs, les fonts documentals, de nou, ens dibuixen paisatges molt diversos sobre el solar de la futura Catalunya. Durant la centúria del 700, Lleida i Tortosa (com Saragossa o com València) es revelen com unes ciutats progressivament —i profundament— arabitzades. En canvi, la traça de Barcelona o de Girona (la sociològica, la cultural i la urbanística) no sembla especialment afectada per aquell nou escenari. Fins i tot algunes fonts revelen que entre el 717 i el 801 (l’etapa de teòrica dominació àrab), Barcelona es va governar com una mena de república patrícia municipal, federada al poder andalusí. I que aquests governants no eren ni àrabs ni musulmans.
Representació d'un judici a al-Àndalus (segle XIV) / Font: Biblioteca Nacional d'Àustria
Durant els tres segles llargs de dominació àrab (714-1149), Lleida va recuperar la condició de gran ciutat del territori que havia ostentat durant l’època nord-ibèrica (segles V a II a.C.). Els arqueòlegs estimen que podria haver reunit uns 10.000 habitants, quintuplicant demogràficament Barcelona, Girona, Elna o Urgell, que en cap cas passaven dels 2.000. Però aquella Làrida era molt diversa. Els descendents d’àrabs i de berbers (mestissats amb les famílies oligàrquiques autòctones) no van passar mai de la categoria de minoria que ostentava el poder. Ni l’islam va ser la religió majoritària: van persistir minories —relativament nombroses— de jueus i de cristians.
Ni l’àrab va passar de la categoria de llengua de cultura i de poder: s’estima que als carrers i a les places de Làrida i de Turtuixa va triomfar plenament un pintoresc sistema lingüístic que era un sincretisme basat en el llatí vulgar anterior a la invasió (un precatalà molt primigeni) amb importants influències i aportacions de l’amazic i de l’àrab. Això no vol dir, en cap cas, que l’actual dialecte occidental del català (anomenat lleidatà i tortosí, en les seves respectives zones) tingui l'origen en aquesta llengua castissa de Làrida i de Turtuixa. Perquè entre 1148 (conquesta de Tortosa) i 1149 (conquesta de Lleida) tot aquell món es va ensorrar sobtadament.
Miniatura que representa el comte independent Ramon Berenguer IV i la princesa Peronella / Font: Rotllo de Poblet
Efectivament, la mal anomenada Reconquista no va ser altra cosa que una formidable i tràgica neteja ètnica. Arreu de la península Ibèrica. I les valls baixes del Segre i de l’Ebre, ocupades per les forces de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, no van ser una excepció. Després de la conquesta, les oligarquies de Làrida i Turtuixa, i una bona part d’aquelles societats (es pot ben dir que la part majoritària) van ser forçades a l’exili, cap al sud de la Península i cap al nord d’Àfrica. I tots els vestigis culturals i religiosos (els tangibles i els intangibles) van ser radicalment extirpats i furiosament eliminats.
Només van quedar petites bosses de famílies camperoles (els anomenats moriscos, descendents de la població hispanoromana islamitzada durant els segles VII i VIII i dispersos pels pobles del Segre i de l’Ebre) que progressivament (entre els segles XII i XVII) van ser cristianitzats i assimilats. A la força, naturalment.
Imatge principal: Manuscrit andalusí (segle XIII) / Font: Biblioteca Apostòlica Vaticana. Roma