Verdun (França), 23 de juny de 1916. Quatre mesos després de l’inici de la batalla més mortífera de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), el general francès Robert Georges Nivelle clamava: “Ils ne passeront pas” (no passaran). Vint anys després, el 19 de juliol de 1936, l’endemà de l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), Dolores Ibárruri La Pasionaria, la pronunciava de nou en un míting del PCE a Madrid. Ibárruri, en citar Nivelle ―que mai va ser comunista― recollia el testimoni d’un republicà francès que es batia al camp de batalla contra l’imperialisme alemany, i convertia el “no passaran” en la divisa de l’antiautoritarisme. Ibárruri no picava ferro fred. Havien passat dues dècades i moltes coses des de la batalla de Verdun, i sabia que l’imperialisme dels vells kàiser havia evolucionat cap a una ideologia patrioterista i populista (el nazisme alemany que inspirava els feixismes italià i espanyol) que es presentava com la principal amenaça a la democràcia i a la llibertat. Als valors democràtics i republicans.
Democràcia versus autoritarisme
Aquell conflicte global no va ser tan sols una guerra per dirimir el lideratge mundial. També va ser una guerra entre dos models polítics, econòmics i culturals. Dos blocs antagònics. A una banda, les democràcies consolidades: França, Gran Bretanya i els Estats Units. Amb l’afegit d’Itàlia que, qüestions al marge, hi va veure l’oportunitat de completar, a costa d’Àustria, el seu mapa. I a l’altra banda, els imperis autoritaristes, governats amb mà de ferro pels seus monarques: Alemanya, Àustria-Hongria, l’imperi Otomà i Bulgària. Una rèplica maquillada ―pretesament actualitzada― dels règims absolutistes i expansionistes de l’Europa barroca. L’Estat espanyol, en canvi, ensorrat en una posició secundària en el context internacional, es va mantenir al marge d’aquell conflicte. Oficialment neutral. Però la seva societat ràpidament va adoptar una posició. La premsa de l’època revela que àmplies capes de la societat espanyola, ideològicament i sociològicament conservadores i tradicionalistes, es van declarar germanòfiles.
Madrid durant la Guerra Civil (1936-1939). Font: Ajuntament de Madrid
Catalunya, democràtica i francòfila
En canvi, a Catalunya, el posicionament majoritari seria clarament francòfil. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), l’organisme que ambicionava la recuperació de l’autogovern, era el resultat del triomf de la voluntat popular. De la democràcia. El projecte de Prat de la Riba s’havia construït sobre les victòries electorals incontestables del catalanisme polític. Malgrat l’oposició sistemàtica de les classes dirigents espanyoles. Bàsicament del conservadorisme (del caciquisme, caldria dir) que, en esclatar la Primera Guerra Mundial, es va declarar reveladorament i entusiàsticament germanòfil, que és el mateix que dir autoritarista. Probablement la manifestació catalana més destacadament francòfila, que equival a dir partidària dels valors republicans, seria la participació d’un cos de 6.000 voluntaris catalans que es van batre al camp de batalla de Verdun, al costat de l’exèrcit francès. Al costat del mariscal català Joseph Joffre, i al costat del general Robert Georges Nivelle, creador de la cita “Ils ne passeront pas”.
Cartell francès (R. Dalvy) / Font: RTBF
No passaran, un clam de resistència
“Ils ne passeront pas” va sorgir en un dels moments més complicats per a l’exèrcit francès. Els reiterats contraatacs per obligar els alemanys a recular fins a Lorena (regió d’administració alemanya des de la guerra de 1871) havien resultat del tot infructuosos. Des de l’inici de la batalla, el 21 de febrer de 1914, l’exèrcit francès havia perdut, només a Verdun, quasi 280.000 soldats i oficials, entre morts i ferits. L’equivalent a la població total de la ciutat de Bordeus. I la classe política francesa estava immersa en una cacera de bruixes ―un “cames ajudeu-me” interessadament filtrat a la premsa― que, més enllà del debat, havia sembrat el desconcert entre l’opinió pública. Mentre això passava, els alemanys havien perdut quasi 500.000 soldats, també entre morts i ferits, però continuaven atacant la “muralla francesa”. Verdum representava no tan sols la clau de París, sinó que també la resistència de França i la dels seus valors republicans.
Nivelle i Ibárruri / Font: Wikimedia Commons
Del “ils ne passeront pas” al “no passaran”
Vint anys després, a l’Estat espanyol, el cop d’estat militar liderat pel general Franco que pretenia derrocar el legítim govern de la República no va aconseguir el seu objectiu inicial. L’endemà de la rebel·lió, 19 de juliol de 1936, les principals ciutats havien aconseguit neutralitzar el cop d’estat. A Barcelona, l’acció conjunta de les forces de la Generalitat (Mossos d’Esquadra), del Govern de la República (Guàrdia Civil que es va posar a les ordres del president Companys) i milicians armats de partits i sindicats catalanistes i obreristes, va aconseguir neutralitzar els colpistes en qüestió d’hores. Havien triomfat la democràcia i els valors republicans. Però es preveia una guerra llarga i cruenta. Les dues Espanyes. I Catalunya i Euskadi. Aquest concepte és molt important per entendre el significat de les paraules d'Ibárruri. La Pasionaria era comunista, però també era conscient que l’autoritarisme, transformat en un feixisme singularment espanyol, era una amenaça per al conjunt dels demòcrates.
Pòster francès, Primera Guerra Mundial (Daniel Pot) / Font: Collections des Musées de la Ville de Paris
Del “no passaran” al “ya hemos pasao”
Quan, en aquell míting històric de Madrid, va proclamar el “no pasarán”, era plenament conscient que llançava una crida d’unitat de tots els republicans (els d’Espanya, els de Catalunya i els d’Euskadi) en defensa dels valors de la democràcia i de la llibertat. Una crida a resistir l’ofensiva dels contravalors de l’autoritarisme i de la negació de la llibertat, representats, en aquell conflicte que acabava d’esclatar, per un paraigua que cobria des del feixisme, fins al conservadorisme més atàvic, passant pel tradicionalisme arnat. El “no passaran” no serà mai patrimoni exclusiu de l’esquerra; perquè Nivelle, primer, i la mateixa Pasionaria, més tard, el van convertir en la divisa de tots els defensors dels valors democràtics i republicans. Tant, que a mesura que l’exèrcit rebel franquista ocupava Catalunya (març, 1938 – març, 1939), entre els seus partidaris es popularitzaria l’expressió “ya hemos pasao”, la versió amb música de copla de l'“a por ellos”.