El català és una llengua originària del llatí. Com el castellà, el francès, el portuguès, l’occità i una dotzena llarga de llengües més. El català, a grans trets, és el resultat d’una evolució particular del llatí sobre un territori concret. Com totes les altres. Però, en quin moment es produeix el trencament? Dit d’una altra forma, en quin moment deixa de ser llatí i passa a ser català? Les fonts documentals revelen que a la centúria del 800 —fa dotze segles— la llengua que es parlava a les cases i als carrers dels comtats francs del Rosselló, de l’Empordà, de Cerdanya i d’Urgell (la Catalunya vella) ja no era llatí. L’eclesial Concili regional de Tours (França), celebrat l’any 813 sota el regnat polític de l’emperador Carlemany, ens marca un punt de partida: va dictar la disposició, efectiva arreu de l’Imperi franc, imposant la prèdica en “rusticam Romanam linguam aut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur”, és a dir, en la llengua vulgar romana i en la germànica popular.

El fals mite de la “unidad lingüística”

Per a entendre les causes que expliquen el trànsit del llatí al català ens cal remuntar-nos a uns quants segles abans. I posar de relleu que la unitat lingüística de l’Imperi romà és un fals mite. I l’extrem occidental d’aquell imperi no va ser una excepció. La península Ibèrica tampoc va ser mai una unitat lingüística. La investigació filològica contemporània ha demostrat que a la Hispània romana (segles II a.C. a V d.C.), es parlaven un mínim de quatre dialectes del llatí notablement diferenciats. A més de les llengües autòctones que havien resistit la romanització. Tan notablement diferenciats, que els seus parlants, per a entendre’s, havien de recórrer al llatí acadèmic. Segons els professors Josep Maria Nadal (de la UAB) i Modest Prats (de la UdG), durant l’època de dominació romana, a la península coexistirien quatre diferenciats dialectes del llatí, els dominis dels quals es corresponien, aproximadament, a les províncies administratives i militars romanes: Tarraconense, Cartaginense, Baetica i Lusitania.

Mapa de les divisions conventuals romanes. Kiepert, 1893 / Font: Biblioteca Nacional d'Espanya

El llatí tarraconense, arrel del català

Aquest detall és molt important per entendre el procés de formació del català. Els romans, quan van posar els peus i les urpes a la península (a partir del 218 a.C.), van dividir el territori en funció a unes realitats culturals existents: els pobles nord-ibèrics, els tartessis, els proto-bascos i els cèltics. La província Tarraconense, que abastava els territoris de les actuals Catalunya, Aragó i meitat nord del País Valencià, es corresponia al mapa de les nacions nord-ibèriques, culturalment diferenciades de la resta de tribus peninsulars i continentals. Però encara és més sorprenent observar el mapa romà de les subdivisions provincials: el traç del conventus Tarraconense —una de les quatre unitats administratives de la província— es corresponia, sorprenentment, al territori que mil anys més tard es convertiria en Catalunya. I això explica que el llatí que es va imposar sobre aquesta base cultural, la dels pobles nord-ibèrics, per força seria adquirit amb uns girs singulars, i per força hauria d’evolucionar d’una forma particular.

El llatí dels legionaris, arrel del català

Dit això, hi ha un altre element sumat —molt important— que contribuiria a eixamplar aquestes diferències: els elements que van introduir el llatí. Les fonts historiogràfiques revelen que a la Tarraconense el llatí va ser introduït per legionaris romans procedents del sud de la península italiana. D’aquells territoris que, mil anys més tard, es convertirien en els regnes de Nàpols i de Sicília i que, curiosament, formarien part de l’edifici polític medieval de la Corona d’Aragó. Casualitats o no, per contra, la Baetica, la Cartaginense i la Lusitania, serien llatinitzades per les pròpies elits autòctones, que a l’ensems ho havien estat per elements cultes de l’administració romana. Allò tan vell de pactar amb el dimoni per no perdre el patrimoni. I això no vol dir que al centre, sud i nord de la península no hi hagués legionaris. N’hi havia i molts. Vol dir que la Tarraconense va estar més intensament militaritzada, tant per raons geoestratègiques (era una connexió territorial), com repressives (era el territori que més s’havia resistit a la conquesta).

Mapa de la divisió política de la península a l'alta Edat Mitjana / Font: Wikipedia

El llatí acadèmic, única llengua comuna... dels qui la parlaven

Així doncs, s’entén per què el llatí que es parlava a les cases i als carrers —ja al segle II, l’etapa de plenitud de l’Imperi romà— estava tan fragmentat que apuntava a la formació de diferents llengües. Fins al punt que un comerciant de Tàrraco que anava a Hispalis (Sevilla) o a Toletum (Toledo) a vendre el seu producte havia de recórrer al llatí acadèmic. En el ben entès que hi tingués competència. En canvi, si anava a Barcino (Barcelona), a Emporion (Empúries), a Ilerda (Lleida), a Dertusa (Tortosa), a Saguntum (Sagunt), a Valentia (València), o fins i tot a Ruscino (Perpinyà) o Caesaraugusta (Saragossa); podia gestionar els seus negocis en el seu dialecte “vulgar”. El decurs del temps i la independització de les províncies romanes (allò que, eufemísticament, se li diu “ensorrament de l’Imperi romà”), a partir del 476 d.C, no faria més que eixamplar l’esquerda, tant entre el llatí acadèmic (el del poder i de la cultura) respecte als llatins vulgars (els de les cases i dels carrers); com les diferències entre els dialectes llatins provincials.

L’ombra de Flavius Paulus

Tot i això, en cap cas es pot afirmar que cap a l’any 500, amb el record llunyà del que havia estat l’Imperi romà, els habitants de l’antiga província Tarraconense tinguessin consciència que parlaven una llengua pròpia i diferenciada. Els professors Nadal i Prats expliquen que la revolta fallida de Flavius Paulus de l’any 672, que aspirava a crear un estat independent sobre els conventus Tarraconense i Narbonesa (actuals Catalunya i Llenguadoc) —respecte a la monarquia visigòtica de Toledo— podia tenir un component cultural, però sempre afegit als motius econòmics principals. Mai seria el nervi d’una reivindicació identitària. En canvi, expliquen que el que va passar poc després sí que seria determinant. L’any 711, els exèrcits àrabs envaïen la península. La rapidesa i efectivitat d’aquella conquesta revela la fragilitat, fins i tot la negació, ideològica d’un estat visigòtic que, únicament, era sustentada per les oligarquies de l’eix Toledo-Mèrida-Sevilla.

Mapa de l'Imperi franc / Font: Enciclopèdia

El mestissatge occità

I això revela que al nord del Túria la ideologia hispanista de sant Isidor de Sevilla (560-636) no se l’empassava ningú. Qui podrien explicar-ho serien les elits hispano-visigòtiques de la Tarraconense que, no escarmentades amb l’experiència fallida de Flavius Paulus (672), van pactar amb el general àrab Mussa ibn Nussayr derrocar la monarquia toledana (711). El que va passar a continuació és ben conegut. Però en un àmbit geogràfic més “català”, tindria uns efectes que serien decisius per a la formació definitiva de la llengua. La col·laboració àrab, convertida en invasió, provocaria un èxode formidable de potentis (oligarques) de la Tarraconense —amb totes les seves extenses xarxes clientelars (esclaus, jornalers i arrendataris)— cap al regne dels francs (717-725). Més concretament, cap a la Septimània, que era el nom que havia pres l’antiga Narbonense; és a dir, l’actual Llenguadoc. Durant un segle aquells hispani van conviure i es van mestissar amb els franci; i el seu llatí vulgar es veuria notablement influït per aquella experiència.

Carlemany i el català

Quan els sobirans francs Pipí i Carlemany (742-814) van portar a terme l’annexió del territori entre els Pirineus i el Llobregat i van crear els comtats catalans dependents (752-801) van recórrer als descendents d’aquells hispani que, un segle abans, havien escapat de la invasió musulmana. Amb la particularitat que l’any 752 (annexió de Perpinyà), el 785 (Girona), el 792 (Cerdanya i Urgell), o el 801 (Barcelona) ja no eren tan hispani com un segle abans. Si és que ho havien estat mai. El mestissatge havia estat definitiu en la construcció d’una entitat cultural i lingüística pròpia. I les fonts, reveladorament, els anomenen “francs”. És en aquest punt on les que en un futur s’anomenaran llengües catalana i aragonesa (originàries del mateix solar nord-ibèric) se separarien per sempre. Aquells “francs” eren el resultat d’un intens mestissatge amb les comunitats del sud dels dominis carolingis. Mentre que els aragonesos, durant aquell segle, havien fet el camí amb els navarresos, descendents de les nacions proto-basques.

Mapa de la divisió política de la península a l'any 1000 / Font: Wikimedia

Occità i català

Aquest havia estat el gran cavall de batalla de la filologia tradicional espanyola. No es reconeixia, més per qüestions ideològiques que acadèmiques, que el català —com l’occità o el francès— era una llengua del tronc gal·loromànic. I s’afirmava, amb despòtica rotunditat, que el “dialecto catalán” era un sistema lingüístic del tronc iberoromànic —com l’aragonès, el castellà, l’astur-lleonès, el gallec o el portuguès—. En canvi, la filologia contemporània, arreu del món, ha demostrat a bastament el contrari. També la investigació historiogràfica revela l’existència d’un llatí vulgar propi i diferenciat als comtats catalans de la centúria del 800 (dependents del poder franc) emparentat amb el dels dominis meridionals de l’Imperi de Carlemany (marquesat de Gòtia i comtats de Tolosa, Roerga, Gavaldà i Auvèrnia). Aquells catalans que encara no sabien que ho eren, amb la seva llengua, es convertirien en el capital humà que repoblaria el país i absorbiria les petites comunitats no exiliades que havien resistit la feble dominació musulmana.