Pere Martell (1181-1244) és una de les figures més destacades de la història medieval catalana i al mateix temps, inexplicablement, la més desconeguda. La figura i la trajectòria de Pere Martell no tan sols expliquen com es negociaven les grans empreses militars a la Catalunya medieval, sinó que també posa en relleu la destacada participació dels estaments mercantils en l’expansió territorial de la corona catalanoaragonesa: el braç financer del poder militar. No és possible dibuixar el camí que des de l’any 1000 van fer dues petites entitats polítiques pirinenques fins a convertir-se, tres segles després, en la primera potència militar i econòmica de la Mediterrània occidental sense la participació de l’estament mercantil català. Pere Martell és, també, el paradigma d’un sistema català d’influència italiana —un eix de complicitats— que relacionava estretament el rei, la noblesa militar, l’Església i els mercaders plebeus (les quatre potes del poder), no tan sols en la governació, sinó també en la projecció expansiva.
Qui era Pere Martell?
Les fonts documentals no revelen l’indret de naixement de Pere Martell. Tot el que se sap —i amb certes reserves— és que va néixer l’any 1181, durant el regnat d’Alfons Ramon, el primer monarca que reunia la sobirania de Barcelona i d’Aragó. Les fonts sí que revelen, en canvi, que l’any 1228, durant el regnat d’un jove Jaume I, Martell era un potent navilier de Tarragona, amb interessos comercials en diversos ports de la Mediterrània occidental, tant a la riba cristiana com a la musulmana. Les mateixes fonts l’identifiquen com a còmit de galeres, que era el personatge que exercia les funcions de capità i patró a la vegada, és a dir, el comandament i la propietat de la nau. Les fonts ens revelen, també, que les galeres de Pere Martell comerciaven amb la Mallorca islàmica. I en aquest punt cal aclarir que les galeres eren un tipus de vaixell que s’utilitzava tant per a operacions militars com mercantils. I era la nau més utilitzada en les rutes que s’endinsaven mar endins, en contraposició a les de cabotatge, que resseguien la línia de costa.
La casa de Pere Martell. Llibre dels fets. Font: Biblioteca Nacional de Catalunya
L’oncle Aspàreg
Totes les evidències presenten Pere Martell com un dels ciutadans més poderosos de Tarragona. Políticament i econòmicament. Probablement, la segona fortuna patrimonial de la ciutat després de l’arquebisbe. I és precisament l’arquebisbe Aspàreg de Tarragona, la primera autoritat eclesiàstica de Catalunya, el que explicaria la relació entre Pere Martell i Jaume I. Les fonts documentals revelen que Aspàreg havia estat el tutor de Jaume I en la infantesa òrfena del rei. Jaume I havia perdut el pare, el comte-rei Pere I, a Muret (1213), quan només era un nen de cinc anys. Els cavallers templers, però sobretot Aspàreg, parent de Maria de Montpeller, mare de Jaume I —que l’infant anomenava oncle—, es van fer càrrec de la tutela i l’educació del petit hereu. Fins i tot les fonts revelen que, quan als sis anys (1214) Jaume I va ser jurat comte de Barcelona i rei d’Aragó a les Corts conjuntes de Lleida, va entrar a la sala agafat a la mà d’Aspàreg. I en la cerimònia de coronació, l’oncle el va tenir assegut a la falda.
L’àpat de Pere Martell
Passats catorze anys, l’any 1228, Jaume I ja era un home adult. Tenia trenta anys i ja estava políticament consolidat. I Aspàreg s’aproximava a la seixantena i en feia tretze que, des de Tarragona, exercia com la primera autoritat eclesiàstica de Catalunya. El 17 de novembre de 1228, Pere Martell reunia a la seva casa de Tarragona el comte-rei Jaume I i els magnats de les cases nobiliàries —és a dir, militars— més poderoses d’aquella Catalunya feudal (Nunó de Rosselló, Guillem i Ramon de Montcada, Hug d’Empúries, Guerau de Cervelló i Bernat de Santa Eugènia) per negociar els termes de la primera empresa militar catalana fora de la plataforma continental. Les fonts no esmenten la presència d’Aspàreg, però la lògica ens diu que, si no hi era, ben segur devia haver creat les condicions necessàries per celebrar aquella reunió. El navilier posaria sobre la taula no tan sols els coneixements que tenia de Mallorca, sinó també els beneficis que preveia en aquella empresa.
L’empresa catalana de Mallorca
Negociar aquella empresa vol dir que a Tarragona, a la casa de Pere Martell, es consensuaria la participació (en homes, armes, naus i recursos dineraris) que cadascun dels intervinents i dels seus representats aportaria a aquella empresa. L’empresa mallorquina, d’enginy i fàbrica exclusivament catalana, es va preveure com una inversió amb criteris de negoci polític, militar i econòmic. No tan sols les fonts dels conqueridors —el Llibre del repartiment (1229) o les posteriors Cròniques de Ramon Muntaner (1325-1328)— ho posen en relleu, sinó que també altres fonts, en aquest cas dels conquerits, ho corroboren. Una crònica escrita l’any 1230 o 1231 —pràcticament l’endemà de la conquesta— per Kitab Tanh Mayurqa, un musulmà mallorquí exiliat al nord d’Àfrica, explica que la classe mercantil del país del príncep cristià Haymi al-Barsinuni (Jaume de Barcelona) ambicionava des de feia molt de temps el domini de Mallorca com una plataforma estratègica orientada cap als ports italians.
Estol de Jaume I. Font: MNAC
El sistema negociat
Aquest sistema negociat era molt habitual a l’Europa de l’època. De fet, era la regla. En el model polític i militar feudal, l’aristocràcia retenia no tan sols el poder absolut sobre els seus territoris, sinó que disposava d’exèrcits propis per defensar-los o ampliar-los. El sobirà, fos un rei o un comte independent, feia les funcions d’un coordinador amb el prestigi i l’ascendent reconegut per la seva categoria. Per tant, fins aquí el sistema negociat a l’empresa mallorquina no hauria de sorprendre. El que sí que resulta sorprenent, en canvi, és la participació de l’estament mercantil, el rival tradicional de l’aristocràcia militar tant a Catalunya com a la resta d’Europa. La participació de Pere Martell, que en aquella reunió representava una part significativa de l’estament mercantil del país, ens revela la importància política i econòmica que els plebeus rics havien assolit a Catalunya, i de retruc ens obre la perspectiva cap a un corpus social i cultural que, en empreses posteriors, tindria un paper fonamental: els jueus de Barcelona.
El mirall italià
La negociació catalana, però, no era un sistema pioner en aquella Europa feudal. Els principats independents de la península italiana (Gènova, Venècia, Florència) ja l’utilitzaven sistemàticament. Aquelles repúbliques italianes, de fet, eren les grans rivals de les classes mercantils barcelonines a la Mediterrània occidental. Les fonts també revelen que l’empresa mallorquina es va impulsar, en bona part, pel risc evident que els genovesos o els pisans s’avancessin. I es van emprar, atès que el paisatge social ho feia possible, els mateixos mètodes i sistemes que els rivals comercials, la qual cosa posa en relleu que políticament, econòmicament i fins i tot sociològicament la Catalunya de 1228 —la que s’havia independitzat del poder franc l’any 985— tenia més punts en comú amb els sistemes culturals i institucionals italians que amb els francesos o els hispànics. No obstant això, i un cop demostrada a bastament la implicació de l’estament mercantil barceloní, la qüestió és: Per què l’empresa mallorquina es va gestar a Tarragona?
Mallorca (1229). Font: MNAC
La connexió tarragonina
És una qüestió recurrent. L’any 1228 Tarragona era una petita ciutat de 4.000 habitants (la desena part de Barcelona) que no guardava cap similitud amb aquella gran urbs romana del segle I que, amb 30.000 habitants, havia estat la metròpoli indiscutible d’Hispània. Si més no, de la província Tarraconense, que abastava la totalitat de la vall de l’Ebre. Tanmateix, era la capital eclesiàstica de Catalunya. No tan sols era la seu de l’arquebisbat, sinó que també era la residència urbana de l’abat de Poblet, la segona figura eclesiàstica més poderosa del Principat i una de les més potents econòmicament del país. No deixa de ser rellevant que l’eclesiàstic de més rang que acompanyaria Jaume I a la campanya militar mallorquina seria l’abat de Poblet Ramon de Cervera, que despatxava sovint a Tarragona amb l’oncle Aspàreg. I amb aquesta peça es completa l’eix Jaume I-Pere Martell i s’explica també la destacadíssima participació de l’estament eclesiàstic, tant en el procés negociador com en el conqueridor.
Els jueus barcelonins
Els professors de la Universitat Rovira i Virgili David Bea, Marta Serrano i Maria Bonet, estudiosos de la realitat medieval de Tarragona, no han pogut establir el nexe entre Pere Martell i el call tarragoní, malgrat que certes evidències apunten que existia. Sí que han pogut demostrar, en canvi, que el call tarragoní era fill del de Barcelona, és a dir, que cap a l’any 1100 la comunitat jueva de Barcelona havia patrocinat la constitució de la de Tarragona, i més d’un segle després (1228) hi continuava exercint una tutela de tipus cultural i econòmic. Posteriorment, els jueus barcelonins serien, seguint el model mallorquí, el braç financer de l’expansió continental i mediterrània, i en aquests casos incorporarien els estaments de poder d’Aragó en la mecànica negociadora. Pere Martell moriria l’any 1244 a Benissa (País Valencià) en plena campanya valenciana. Abans, però, hauria marcat l’inici d’un sistema basat en el pacte negociat de tots els estaments del poder en les empreses expansives, que també seria el camí que conduiria la Corona d’Aragó a la seva plenitud política, econòmica i militar.