13 de setembre de 1714. L'endemà de la capitulació de Barcelona, el duc de Berwick —màxima autoritat dels exèrcits borbònics a Catalunya—, ordenava la instauració de la Real Junta Superior de Justicia y de Gobierno de Cataluña, que passava a substituir les seculars institucions de govern catalanes liquidades “por justo derecho de conquista”. La Real Junta, que va precedir la Real Audiencia, es convertiria en el màxim instrument de repressió del règim borbònic a Catalunya. Pel règim borbònic, Catalunya era patrimoni de la monarquia hispànica, prescindint absolutament de la bilateralitat secular que havia regit la relació entre el rei i el Principat. Pel règim borbònic, els catalans que havien defensat una altra idea de l'edifici polític hispànic, que havien defensat el Principat com l’últim reducte del sistema foral, no mereixien altre càstig que el de rebels i el de traïdors.
Una altra idea d'Espanya o una revolució independentista?
Aquesta ha estat la gran qüestió que ha ocupat el debat histogràfic durant dècades. El que està fora de dubtes és que els dirigents catalans que, en nom de les institucions del país, van signar el Pacte de Gènova (1705) amb el govern anglès a l'inici del conflicte successori hispànic, no eren independentistes. Les classes dirigents catalanes van apostar per una idea diferent d'Espanya a la que volien imposar els Borbons. La coronació de Felip V, el primer Borbó hispànic, en unes condicions que la investigació historiogràfica apunta cap a una gran conspiració d'Estat, no tan sols posava en perill el sistema foral, sinó que també posava en risc el projecte de transformar les velles Corts medievals en un sistema parlamentari modern. El vell somni de les classes mercantils, gremials i populars catalanes. Un projecte que ja havien consolidat, o pràcticament consolidat, Anglaterra i els Països Baixos, els models polítics i econòmics de Catalunya.
Declaració de resistència a ultrança / Font: Wikimedia Commons
En canvi, allà on no hi ha un consens és a l'hora de valorar la determinació de Catalunya a continuar la guerra després d'haver estat abandonada a la seva sort pel mateix candidat Habsburg com per la coalició internacional que defensava la seva causa. La declaració de resistència a ultrança proclamada per la Junta de Braços —l'equivalent al Parlament— (juliol de 1713) que manifesta la voluntat de Catalunya de continuar el conflicte en solitari, si més no apunta clarament cap a una revolució independentista. Més quan, a finals de setembre de 1714, la cancelleria de Londres —que desconeixia la capitulació de Barcelona— es plantejava ingressar de nou a la guerra prescindint del Habsburg “en defensa de les justes i antigues llibertats” dels catalans. És a dir, que les gestions de Pau Ignasi de Dalmases i de Ferran Felip de Sacirera —els ambaixadors catalans a Londres i no a Viena ni a Amsterdam ni a Lisboa— havien fructificat. Tard, però havien donat resultat.
L'amenaça anglesa i la intensificació de la repressió
Està clar que “les justes i antigues llibertats” dels catalans no era una qüestió d'Estat a Londres. Ni tan sols era una qüestió de profilaxi honorífica. Només era una justificació èpica, molt a l'estil de l'època, per a obrir de nou les hostilitats. Dos segles més tard, el premier britànic Winston Churchill confessaria que la Gran Bretanya no té —ni ha tingut mai— amics; té —i ha tingut sempre— interessos. Aquest detall és molt revelador, i contribueix, en gran mesura, a explicar la terrible repressió que va seguir al final de la guerra, quan ja no hi havia motius per practicar les massacres amb caràcter coercitiu i exemplificant que els borbònics havien perpetrat en el decurs del conflicte. L'aparell de dominació borbònic establert a Barcelona va iniciar la repressió contra els dirigents polítics catalans l'endemà mateix de la capitulació de la ciutat. Però, reveladorament, el va intensificar unes setmanes més tard, coincidint amb el canvi de postura de Londres.
Ordre de desarmament dictada per Berwick
El 22 de setembre de 1714 —vuit dies després de la caiguda de Barcelona— Berwick, comandant militar borbònic de Catalunya, violava els pactes de capitulació que ell mateix havia signat en nom de Felip V, i ordenava una terrible cacera contra persones que havien tingut responsabilitats en la defensa de Barcelona. El duc de Berwick i el marqués de Lede —governador borbònic de Barcelona— van fixar, arbitràriament, el llistó a partir del grau de sargent major. Les notícies de Londres amenaçaven la seva carrera personal, i van decidir escapçar el que quedava de la resistència catalana. Durant les setmanes següents es va dictar ordre de detenció contra més de quatre mil persones, en una maniobra que anava des de convocar a la residència de Lede, amb falsos pretextos, els comandaments de l'exèrcit del Principat; fins a una horrible operació policial de recerca i captura, reforçada amb una campanya de recompenses als delators.
Estat de terror o terror d'Estat?
Barcelona estava completament desarmada i sotmesa. Amb la capitulació de la ciutat, les tropes borbòniques francocastellanes havien requisat setanta dues mil armes. I els comandaments militars havien estat cessats dels seus graus i dels seus honors, i enviats a casa a guarir les ferides o les mutilacions que havien patit durant l'assalt. Per tant, la repressió desfermada no estava justificada per la persistència d'un escenari bèl·lic; sinó que s'enquadrava, clarament, en un context polític. Els detinguts per ordre de Berwick i de Lede, no eren presoners de guerra, sinó que eren presos polítics. Entre els més destacats hi havia Antoni de Villarroel —que havia estat comandant general de l'exèrcit del Principat de Catalunya—, Joan Baptista Basset —que havia estat comandant general de l'exèrcit del Regne de València—; o els exgenerals de les armes catalanes Miquel de Ramon, Josep Bellver i Francesc Sans.
Ordre de desarmament dictada per Lede
En canvi, a la cort de Madrid, reveladorament, no va importar a ningú, ni al mateix rei, que Berwick i Lede convertissin el pacte de capitulació signat en nom de Felip V en paper higiènic. Del que gastaven a les cases riques, per descomptat. En aquest punt és important insistir que un document d'aquella naturalesa tenia un valor polític, salvant les distàncies, equivalent al que, contemporàniament, se li atorga a una Constitució o a un Estatut. A Madrid sabien que la cancelleria de Lluís XIV de França —l'avi i valedor de Felip V— no tenia cap interès a obrir, de nou, les hostilitats. França estava militarment i financerament esgotada. I en la pau d'Utrecht (1713) havia obtingut importants beneficis. La possibilitat que Catalunya es convertís en una república sota protecció britànica va crear a Madrid un estat de terror que, sumat a l'atàvica cultura punitiva que imperava en els cenacles de poder hispànics, justificaria l'anti-política de la brutal repressió.
Les masmorres de Felip V
Les fonts documentals revelen que els membres més destacats de la resistència catalana van ser empresonats en masmorres escampades arreu de la península Ibèrica. Entre el 15 d'octubre de 1714 i el 4 d'abril de 1715, Jean Orry —ministre plenipotenciari de Felip V—, va signar un mínim de cinquanta ordres de reclusió. Villarroel acabaria al castell d'A Coruña després d'haver passat pel penal d'Alacant. Malgrat que estava malferit se'l va obligar a cobrir la distància del trasllat a peu i engrillonat. Moriria empresonat després de dotze anys de reclusió. Basset seria reclòs durant onze anys al castell de Hondarribia, i acabaria morint tres anys després a Segovia en la més absoluta indigència. I altres exoficials de l'exèrcit del Principat —malalts, ferits o mutilats— acabarien empresonats a les masmorres de la ciutadella de Pamplona, i molts no aconseguirien sobreviure a les condicions extremes de reclusió que el règim borbònic va imposar als presos polítics catalans.