Madrid, 2 de febrer de 1778. El rei Carles III signava el decret de llibertat de comerç amb les colònies hispàniques d’Amèrica que, definitivament, posava fi al monopoli castellà que Sevilla, primer, i Cadis, després ―des del 1504―, havien exercit durant 274 anys. Aquell decret, lluny de ser una borbònica mesura de gràcia orientada a beneficiar el comerç català ―com ho ha argumentat repetidament la historiografia nacionalista espanyola―, formava part d’un paquet de reformes econòmiques impulsades per l’impopular (entre les classes oligàrquiques castellanes) ministre Squillace entre 1759 i 1766, per rescatar la monarquia hispànica de la seva enèsima fallida. Carles III obtindria la condonació del 70% del deute acumulat del tresor hispànic a canvi d’obrir la closca americana. La llibertat catalana seria, només, la conseqüència de la tragèdia castellana.
Mapa neerlandès de Cuba (1799) / Font: Biblioteca Nacional de França
Els primers botiguers de l’Havana
A partir del fet va sorgir un corrent emigratori català cap a les colònies hispàniques, dirigit principalment cap a Río de la Plata (actuals Argentina i Uruguai) i cap a l’illa de Cuba. S’estima que durant el mig segle posterior al decret van emigrar a Cuba uns vuit mil catalans, bàsicament homes, que representarien un 1% de la població del Principat. Un col·lectiu estadísticament testimonial però que, en canvi, econòmicament, culturalment i socialment tindrien un paper molt destacat. Aquells primers catalans que se’n van anar a Cuba, no tan sols van impulsar l’aparell comercial de l’Havana, de Santiago i de Matanzas (les tres principals destinacions), sinó que, també, serien pioners d’un camí d’intercanvi que amb el sucre, el cafè, el cotó i el tabac portaria a Catalunya projectes econòmics, idees polítiques i ritmes musicals.
L'Havana (principis del segle XIX) / Font: Habana Cultural
L’oportunitat americana
La Catalunya de finals de la centúria del 1700 i principis de la del 1800 era, de nou, un país poblat. Havia duplicat la població respecte al col·lapse de 1714 i sobrepassava els 800.000 habitants. Barcelona, tot i que continuava engarjolada dins les muralles per imposició del règim borbònic, s’aproximava als 100.000 residents. I el país, en el seu conjunt, tot i la brutal tributació de càstig imposada durant dècades, havia recuperat bona part del seu teixit industrial i del seu aparell agrari. Però era un país de misèria, perquè les pròsperes vies comercials amb Anglaterra i amb els Països Baixos anteriors a la Guerra de Successió (1705-1714) havien estat clausurades pel règim borbònic i substituïdes pels raquítics mercats peninsulars. El decret de llibertat de comerç era una vàlvula d’escapament que obria la porta cap a nous mercats prohibits durant segles.
Les cases de comerç catalanes
Les fonts documentals expliquen que aquells primers catalans que se’n van anar a Cuba eren, bàsicament, comerciants que havien reunit un petit capital i que emigraven a les colònies a “parar botiga”. Aquesta expressió tan catalana no vol dir altra cosa que crear cases de comerç que importaven tèxtils de Barcelona i alcohols de Reus, i que exportaven cotó, sucre, cafè i tabac de Cuba. Segons el Archivo General de Indias, que era l’organisme que tramitava les sol·licituds per a “passar a Amèrica”, la immensa majoria procedien de les comarques costaneres, i en aquella nòmina destaquen els originaris de Canet, de Mataró, de Barcelona, de Sitges, de Vilanova i la Geltrú, de Torredembarra, de Tarragona i de Reus. També, les mateixes fonts revelen de forma indirecta l’existència d’aliances comercials entre botiguers catalans a Cuba que resultarien molt beneficioses.
Mapa francès de l'illa de Cuba, Florida, Louisiana i Mèxic (1755) / Font: Biblioteca Nacional de França
Les societats catalanes
Aquestes aliances en ocasions es traçaven en origen, i sovint apareix documentació que relaciona un botiguer de l’Havana i un altre de Santiago que procedien del mateix poble. I d’altres que s’articulaven a destinació. Els primers catalans que se’n van anar a Cuba van crear petites societats de caràcter cultural i recreatiu, i que anomenaven “de naturales de Cataluña”; que, també, operaven com a centres de negocis. Aquelles petites societats es transformarien en importants nuclis de cultura i de negocis que exercien també funcions de previsió i de protecció. Destaca, per exemple, la Societat de Beneficència de Naturals de Catalunya (actualment el Casal Català de l’Havana) fundada el 1840 per Antoni Font (de Sant Pere de Ribes) i per Josep Gener (de l’Arboç) i que és l’entitat d’ajut social més antiga del món.
Les rutes catalanes del Carib
Aquella primera emigració catalana a Cuba es produiria poc després que la colònia francesa de la Louisiana (a la part continental) passés a dominació hispànica (1763). A partir del fet, el comerç naval entre l’Havana i Nova Orleans s’intensificaria, i les fonts documentals revelen una notable presència de patrons de barca menorquins (que en aquella època tant podien ser súbdits francesos com britànics) i que cobrien el trajecte. Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella el 1755 i que es convertiria en un heroi de la independència americana, havia estat patró d’un vaixell comercial que cobria les rutes entre Nova Orleans, Veracruz i l’Havana. Però l’establiment de catalans al bressol del jazz arribaria de la mà del tercer governador hispànic de la Louisiana: Esteve Rodríguez i Miró, nascut a Reus el 1744, primera autoritat colonial entre 1782 i 1790.
Plànol de Nova Orleans (1744) / Font: Biblioteca Nacional de França
De l’Havana a Nova Orleans
Durant el govern colonial de Rodríguez Miró s’estima que es van establir uns 1.000 catalans al delta del Mississipí, la majoria procedents de Reus i del seu entorn immediat. Una inèrcia que no s’aturaria ni tan sols quan Napoleó Bonaparte, després d’haver recuperat la colònia el 1800, la va vendre tres anys més tard als, llavors acabats de crear, Estats Units. La venda de colònies, amb les seves ciutats, les seves plantacions, els seus colons i els seus esclaus, era una pràctica habitual de l’època i un instrument per “fer calaix”. L’any 1806, dos catalans que havien creat una petita aliança comercial a l’Havana, fundaven la Juncadella&Font Store i l’emplaçaven a Bourbon Street, el principal eix viari de Nova Orleans (actualment al French Quartier, el barri francès). Francesc Juncadella era originari de Mataró i Pere Font, de Vilanova i la Geltrú.
Postal de l'Old Absinthe House (1910) / Font: Viquipèdia
De la rumba al jazz
La Juncadella&Font Store, probablement, no hauria tingut un lloc destacat en la història de no ser per una curiosa història que explica la relació catalana no tan sols amb Cuba sinó que també amb la Louisiana. L’any 1820 passaria a ser gestionada pels nebots de la, llavors, vídua Juncadella, els germans Aleix, nascuts a Reus i comerciants de l’Havana, que la convertirien en el luxós The Aleix’s Coffee House, un establiment de referència de les elits esclavistes de la capital del sud dels Estats Units. Fins al 1870, que el barceloní Gaetà Ferrer, el bàrman més prestigiós de l’Havana i, segons les fonts documentals, amb greus problemes amb la justícia espanyola acusat d’haver apallissat un oficial de l’exèrcit, en la seva fugida va fer cap, probablement no de forma casual, a Nova Orleans i la va convertir en l’Old Absinthe House, un local de culte considerat un dels bressols del jazz.