Saragossa, 12 de març de 1425. Fa 595 anys. El comte-rei Alfons V, anomenat el Magnànim, signava un salconduit a Joan d’Egipte Menor, que deia textualment: “Com l’estimat i devot nostre D. Juan d’Egipte Menor, anant amb nostra llicència a diverses parts dels nostres regnes i terres, volem que aquell qui sigui ben tractat i acollit, perquè a vosaltres diem i manem expressament de ciència certa sota quedar immersos en la nostra ira i indignació que l’esmentat D. Juan d’Egipte i el qui amb ell anaren i l’acompanyaren deixeu anar, estar i passar per qualsevol ciutat, vila, lloc i altres parts de nostra contrada”.
Representació més antiga dels gitanos a la península Ibèrica (1564), obra de Joan de Timoneda / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
L’origen remot dels gitanos
El nom gitano és una derivació del gentilici egipci. Però, en canvi, la documentació civil catalana (Generalitat, consells municipals) fins a l’ocupació borbònica de 1714 es refereix als gitanos com a bohemis (de Bohèmia). Això en cap cas vol dir que el solar històric dels gitanos catalans estigui situat al cor del continent. El professor i investigador Marcel Courthiade (de l’Institut des Langues et Civilisations Orientales, de París) ha traçat un mapa de la diàspora gitana, que és el que té més consens entre la comunitat acadèmica actual. Segons Courthiade, el poble gitano, en el seu conjunt, procedeix de la regió d’Uttar Pradesh (a l’extrem nord de l'Índia) i l’èxode s’inicia l’any 1018.
Una diàspora o una deportació?
El perquè es va produir aquell desplaçament continua sent un misteri. Courthiade apunta cap a una deportació ordenada per Mahmud de Ghazna, líder d’una nissaga turca de xas de Pèrsia que hauria envaït el territori i deposat els rajàs locals. Aquesta deportació, que s’estima d’unes 50.000 persones originàries de la ciutat de Kannaj, i que les fonts descriuen com a “rics i pobres, rossos i negres”, hauria estat conduïda cap a l’oest, a la ciutat persa de Gazni o Gazna —actualment al centre d’Afganistan—. Però ni està clar en quines condicions es van establir o van ser establerts en aquell tros de desert ni tampoc les causes de per què mai van retornar al seu país d’origen.
Representació del xa Mahmud de Ghazna / Font: Tehran Museum of Contemporany Art
El viatge a Europa
Efectivament, el mateix Courthiade data l’arribada del poble gitano a Europa cap a l’any 1100 (un segle després de l’inici de la diàspora) i els situa a les costes del mar Egeu (a l’actual Grècia) que en aquells moments formaven part de l’Imperi Bizantí. Allà és on sorgeix el gentilici gitano. Segons la investigació moderna, els bizantins de l’època van relacionar l’origen del poble gitano amb algunes regions de l’Àsia Menor (les actuals Turquia i Kurdistan) que eren anomenades “Petit Egipte” per la similitud dels seus paisatges amb els de la vall del Nil. Queda clar, doncs, que l’origen del poble gitano no té cap relació amb Egipte.
Els gitanos europeus
La investigació de Courthiade, novament, trenca un altre fals mite: l’expansió gitana per l’est i centre d’Europa no es va produir de la mà dels turcs —els otomans que amenaçaven l’Europa cristiana de cotes i malles—. Durant les centúries del 1100, 1200, i 1300, els gitanos es van expandir pel centre i l’est d’Europa, des de Praga a Bucarest, seguint el fil de les rutes comercials que corrien en paral·lel al riu Danubi. Fins i tot, el professor i investigador Jesús Salinas Català, autor de diverses publicacions relacionades amb la història del poble gitano, situa l’existència de comunitats gitanes a Valàquia (actual Romania) i Moldàvia que havien estat esclavitzades.
Representació de gitanos endevinaires llegint la mà, a Munster (1544) / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
L’arribada dels gitanos a Catalunya
La primera entrada del poble gitano a la península Ibèrica es va produir a través de Catalunya. Salinas ho situa al voltant de l’any 1415, coincidint amb l’expansió del poble gitano per l’occident europeu. Encara avui es desconeixen les causes que van impulsar aquell èxode. Podria ser a causa de la cultura nòmada que haurien desenvolupat a partir de la deportació i probable “fugida” del desert afganès. Podria ser, també, a causa de la profunda crisi que, després de la pesta negra (1348), assolava Europa, sobretot el centre i l’est del continent. I podria ser, també, la suma de les dues causes. En qualsevol cas, el professor Salinas xifra en poc més de mil persones l’arribada d’aquells pioners.
Com eren aquells primers gitanos?
Les fonts de l’època (franceses i catalanes) els descriuen com a grups formats per entre dues i deu dotzenes de persones, liderades per un cap que, en ocasions, es feia anomenar “comte” o “duc”, abillades amb un vestuari molt exòtic i dedicades a l’espectacle artístic: principalment danses amb animals o sense i endevinació, que causaven una gran admiració per allà on passaven. Fins i tot, molt abans de l’aparició del fals mite del gitano lladre, el mateix comte-rei Alfons V que havia signat el salconduit a Joan d’Egipte, reveladorament, ordena a la justícia d’Aragó que “a dom Thomas d’Egipte li siguin tornats dos gossos de gran valor que li havien estat robats pels aragonesos” (1425).
Salconduit d'Alfons V a favor de Joan d'Egipte (1425) / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó
De l’admiració a la persecució
Però aquesta admiració que despertaven a l’inici, aviat es va transformar en difamació i persecució. L’any 1460 (mig segle després de la primera arribada) el Consell Municipal d’Igualada encara emetia un salconduit a favor de “lo egregi comte en Jacme (referit al patriarca gitano Jaume), crestià e catholic verdader del Menor Egipt, ab cert nombre de homens e donas e moltes criatures anant a caminat en romeria del glorios Sant Jacme de Gallicia”. Però la difamació i persecució ja es covava: el 1484 el Consell Municipal de Castelló de la Plana ordenava l’expulsió dels gitanos que transitaven per la ciutat, “per quant la gent dels bohemians fa gran dany a la Vila e terme de aquella”.
D’Alfons el Magnànim als Reis Catòlics
Els setanta-quatre anys que separen el salconduit d’Alfons el Magnànim (1425) de la Pragmàtica dels Reis Catòlics (1499) expliquen els grans canvis que va experimentar la relació entre el poder i la comunitat gitana, i de retruc amb la societat en general. Ferran el Catòlic és un dels pioners de l’estat modern que enquadra i uniformitza la societat, i dicta: “Enviem als egipcians que vaguen pels nostres regnes i contrades amb les seves dones i fills (...) que cadascun d’ells visqui per oficis coneguts i millor sàpiguen aprofitar-se’n estant en els llocs on acordessin assentar-se o prendre vivenda de senyors a qui serveixen (...) i no vagin junts viatjant pels nostres regnes”.
Pragmàtica dels Reis Catòlics contra el poble gitano (1499) / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
Del sedentarisme al nomadisme
Aquesta pragmàtica va ser renovada i intensificada amb més de tres-centes lleis que, des de Ferran el Catòlic fins a Carles III (segles XV al XVIII), els monarques hispànics van dictar contra la cultura i la identitat del poble gitano: “Els que fossin trobats en hàbit, parla o vida de gitanos o bohemis tindrien penes de galeres els homes i assots les dones” (Corts de Montsó, 1587). El més revelador és que aquesta repressió —similar a les que s’havia aplicat a la minoria jueva, o que s’aplicava la minoria morisca— afectava tant les comunitats sedentàries com a les itinerants. Perquè, a Catalunya, una bona part de la comunitat gitana havia passat a formar part del paisatge social i econòmic del país.
Carrossa de gitanos en la desfilada d'una festa cívica (València, 1669) / Font: Museu Virtual del Poble Gitano a Catalunya
A què es dedicaven els gitanos catalans?
El nomadisme gitano és un altre fals mite que la investigació moderna ha desterrat. Els gitanos catalans i valencians es van sedentaritzar durant la centúria del 1500 i van passar a formar part del paisatge social i del teixit econòmic de les seves ciutats. Una altra vegada les fonts ens revelen que les comunitats gitanes es dedicaven a múltiples activitats: tractants de mules i cavalls, fabricants d’articles de vímet (cistells, baguls, cadires), xolladors, teixidors o a les feines agrícoles, com a jornalers o com a arrendataris. El món gitano català no era més que una reproducció a escala de la societat de l’època: amb bons i amb dolents, amb rics i amb pobres, “amb rossos i amb negres”.
Imatge principal: Representació d'un grup de gitanos catalans (1806), obra d'Alexandre Colin / Font: Museu de Belles Arts de Nimes