18 de setembre de 1923. Cinc dies després del cop d’estat que havia posat fi a quaranta set anys de democràcia, el règim dictatorial del general Primo de Rivera publicava el Real decreto —signat pel rei Alfons XIII, besavi del rei Felip VI— dictando medidas y sanciones contra el separatismo, que prohibia l’ús de la bandera i de la llengua catalanes en l’àmbit públic. Començava una cursa desbocada del govern dictatorial espanyol per desconstruir l’obra política i cultural de la Mancomunitat de Catalunya, l’òrgan preautonòmic creat per Prat de la Riba que, des del 1914, havia posat en funcionament una xarxa educativa, cultural i de capacitació professional, que impartia en català. Primo de Rivera proclamaria que “la labor de la Mancomunidad ayudaba a deshacer la gran obra nacional” i el directori que presidia es lliuraria a una intensa i agressiva política de prohibició, repressió i persecució del que entenien com el principal element d’identitat i cohesió de la societat catalana: la llengua i la cultura catalanes.
Primo de Rivera i “las perniciosas pasiones”
La política anticatalana més que anticatalanista del règim de Primo de Rivera es va traçar en els cinc dies posteriors al cop d’estat. Entre el 13 i el 18 de setembre de 1923. El que es va proclamar com un cop d’estat per a regenerar el corrupte sistema polític dominat pels partits dinàstics, es va revelar com un pretext del nacionalisme espanyol, d’inspiració feixista, per a assaltar el poder. Quedaven lluny aquelles proclames de Primo de Rivera, mentre era capità general de Catalunya (1922-1923), que, si bé no eren hostils al fet català, sí que revelaven que la normalització de la llengua catalana no encaixava dins el seu projecte d’Espanya. Francesc Cambó, en les seves Memòries (1876-1936) explicaria que el dictador, abans de ser-ho, ja tenia un concepte folklòric de la llengua catalana i una idea supremacista de la llengua castellana. En una ocasió declararia: “Me agrada la lengua catalana cuando es expresión de sentimientos y afectos del alma, aunque me desagrada cuando se emplea al servicio de perniciosas pasiones”.
Alfons XIII, Milans del Bosch i Primo de Rivera
Primo de Rivera i els accidents de carretera
El 14 de setembre de 1923, l’endemà del cop d’estat, Primo de Rivera va arribar a Madrid per a liderar el nou règim i es va trobar un ambient d’excitació anticatalana que revelava l’autèntica ideologia d’aquell moviment. En plena eufòria va proclamar que eliminaria el català de l’àmbit públic: “Y a esto nadie se podrá oponer más que a título de malquerencia a España”. La idea d’una Espanya de fàbrica exclusivament castellana, iniciada en temps del comte-duc d’Olivares i de l’escriptor Quevedo (segle XVII), culminava en aquells dies de Primo de Rivera, justificada per un moviment intel·lectual —conservador, nostàlgic, classista i arnat— que havia desplegat una intensa campanya acadèmica amb el propòsit de substituir definitivament el concepte “castellano” per “español”. Primo de Rivera, el primer que faria seria dictar l’obligació de retolar els cartells de les carreteres catalanes exclusivament en “español”, amb el pretext que “en una carretera donde haya un aviso en catalán, se estrelle uno por ignorar aquel idioma”.
Cambra dels diputats de la Mancomunitat
Primo de Rivera i el pa, la carn i la llet
El 30 de gener de 1924, quatre mesos després del cop d’estat, Primo de Rivera cessava el president de la Mancomunitat Josep Puig i Cadafalch i decretava la intervenció de la institució. A partir de llavors, el català passaria de la condició de llengua oficial de fet, categoria que havia guanyat durant la governació de la Mancomunitat (1914-1923), a la de llengua constitutiva de delicte. I d’aquesta forma, a l’eliminació de la retolació en català dels edificis públics es passaria a la persecució de la retolació en els comerços privats. Un tenebrós viatge que s’havia iniciat amb la substitució de la retolació, llavors ja simbòlica, de “Palau de la Generalitat” per “Diputación Provincial”, que havia seguit amb l’arrabassament de la placa de l’“Institut d’Estudis Catalans” i que havia culminat amb una plaga de denúncies i sancions draconianes, no exemptes d’amenaces prèvies, contra els “forns de pa”, les “carnisseries” o les “lleteries”; per citar alguns exemples de “perniciosas pasiones” i de “malquerencia a España”.
Govern de Primo de Rivera / Font: Viquipèdia
Primo de Rivera, el català i el catecisme
Però l’objectiu prioritari del règim dictatorial era l’escola. La prova més evident la trobem en les reveladores actuacions de l’aparell governatiu espanyol a Catalunya, molt abans de la publicació de la Real Orden (signada pel rei Alfons XIII) de 21 de desembre de 1923 (tres mesos després del cop d’estat) que prohibiria impartir les classes en català a l’escola pública catalana. El 19 d’octubre de 1923 (tres setmanes després del cop d’estat, però dos mesos abans de la Real Orden), la Inspección Provincial de Gerona cursava una ordre a tots els mestres de la demarcació exigint-los que ensenyessin “intensa y pedagógicamente la lengua castellana, desde el primer dia que el niño entre en la escuela” i els recordava la seva obligació d’impartir totes les matèries en castellà, excepció feta del Catecisme, que quedava a criteri del docent. Les dades que va presentar la Mancomunitat, encara no intervinguda, per neutralitzar aquella ofensiva revelen que el 98% de la població escolar catalana —de tots els nivells— defensava el model català.
Primo de Rivera i “el alma de España”
Aprovada i publicada la Real Orden, el governador civil de Lleida Fernández Suñer, en un excés d’eufòria no se sap si per la proximitat de les festes nadalenques o per l’ofensiva espanyolitzadora que satisfeia plenament la seva ideologia personal —o per les dues coses juntes—, va enviar una esperpèntica felicitació —un “christmas primoriverià” escrit amb tinta negra i amb lletra gòtica— als mestres de la demarcació de Lleida on proclamava que “el castellano es el idioma pedagógico de la nación”. Tot seguit amenaçava que l’incompliment d’aquella ordre seria “faltar al más fundamental de sus deberes, que es el que con la patria tienen contraído” (cal no oblidar que els mestres eren funcionaris públics), i, finalment, ho justificava afirmant que “el vehículo espiritual que pone en relación a todos los españoles es, y no puede ser otro, que el idioma castellano o español, con el cual el alma de España transfundiose por todos los pueblos americanos”. Una autèntica declaració d’intencions culminada amb una desafortunada comparativa.
Els quatre presidents provincials / Font: Wikiwand
Primo de Rivera i “la razón pedagógica”
També les escoles municipals passarien a estar situades en el punt de mira del règim dictatorial. El 20 de febrer de 1924 (cinc mesos després del cop d’estat) l’alcalde de Barcelona, el tinent coronel Fernando Àlvarez de la Campa (nomenat a dit per Primo de Rivera), ordenava la dissolució del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona i la rigorosa aplicació de la Real Orden a totes les escoles de titularitat municipal de la ciutat. Ho justificava (si és que es podia justificar, perquè el Patronat Escolar de Madrid no seria mai dissolt) fent seva la declaració del règim que deia: “no existe razón alguna legal ni pedagógica que aconseje que estas escuelas (les municipals de Barcelona) estén regidas por preceptos distintos de los generales para las demás nacionales”. A títol il·lustratiu cal ressenyar que la fidelitat al règim li valdria, a Alvárez de la Campa, ser nomenat pel ministre Calvo Sotelo interventor de la Borsa de Barcelona (1927) —malgrat que no tenia cap mena de formació acadèmica en el camp de l’economia—.
Xarxa escolar, professional i tècnica de la Mancomunitat
Primo de Rivera i “cerradas las puertas”
La xarxa d’escoles primàries, de capacitació professional i d’ensenyament tècnic creades per la Mancomunitat, també va ser víctima de la persecució idiomàtica del règim dictatorial. Si bé Alfons Sala —segon president de la Mancomunitat intervinguda— el dia que va ser investit (30 de gener de 1924) va proclamar que les disposicions de la Real Orden s’havien d’aplicar “no a la fuerza, sino por convencimiento”; l’endemà havia reflexionat —o l’havien fet reflexionar— i es despatxava amb el to del règim: “La enseñanza será exclusivamente en castellano para que los alumnos tengan conocimiento de esta lengua en las relaciones que indudablemente habrán de tener con otros pueblos y a fin de que no sean cerradas las puertas de la cultura a los estudiantes de fuera de Cataluña que vienen aquí en busca de medios para ilustrar su inteligencia y educar sus cualidades morales”. Poc després, culminaria el despropòsit autoritzant els mestres a utilitzar el català, només en aquells casos singulars i extrems en què l’alumne no entenia res.
Primo de Rivera i “los dialectos”
Naturalment, les càtedres de llengua catalana que s’impartien a les escoles de magisteri (anomenades Escoles Normals) de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona van ser clausurades pel règim dictatorial. Però no per decret, sinó per asfixia política i econòmica. El règim dictatorial no ordenava expressament el seu immediat tancament, però considerava que no eren d’interès públic, i per tant, se les havia de catalogar si bé, no com a inútils, com un servei privat que no havia de tenir finançament públic: “no existe ninguna disposición que prohíba en el orden privado la enseñanza de los dialectos o lenguas regionales, por lo que sin incluirla en los establecimientos docentes oficiales pueda conservarse su enseñanza y práctica particular”. En canvi, la prohibició efectiva es va ordenar directament a les corporacions municipals (prèviament depurades pel règim) i a la Mancomunitat (prèviament intervinguda pel règim) que havien fet possible l’existència i l’activitat de les càtedres de català.