Barcelona, 6 d'agost de 1914. Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga Regionalista i president de la Diputació de Barcelona, proclama la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, la federació voluntària de les quatre diputacions catalanes. El precedent de l'autogovern. Prat de la Riba, primer president, en el discurs inaugural proclamava que la missió de la Mancomunitat era “recuperar la capacitat de gestió de les antigues Corts catalanes”, i de forma prioritària “dotar tots els municipis de la seva escola, de la seva biblioteca, del seu telèfon i de la seva carretera”, en un moment en què molts pobles del país no tenien, encara, cap d’aquests equipaments. Les escoles primàries, les biblioteques i les Escoles Professionals i Escoles Tècniques responien a una demanda social, cultural i empresarial que projectava situar Catalunya en els estàndards educatius i professionals europeus. Una obra gegantina impulsada amb recursos molt limitats —però amb una gran determinació política i una gran dosi d’imaginació per salvar els obstacles— que, deu anys més tard (1924) i en ple creixement, seria la primera víctima del règim dictatorial de Primo de Rivera.
Abans de la Mancomunitat
L’any 1914 Catalunya ja havia abraçat plenament la Revolució Industrial. Les xemeneies de les fàbriques havien suplantat els campanars de les esglésies com a elements destacats de l'skyline de les ciutats. I les sirenes de les fàbriques havien desplaçat les campanes parroquials en la missió de marcar les jornades laborals. Aquestes alteracions, però, no havien repercutit positivament sobre les condicions de vida de les classes populars. Els carrers i les places dels grans centres industrials del país —Barcelona, Sabadell, Terrassa, Reus, Lleida, Mataró, Tarragona, Girona i Manresa— eren bassals de misèria i conflictivitat. L’amuntegament habitacional, la manca d’higiene, la desnutrició i les malalties (la tuberculosi, l’alcoholisme i les venèries, sobretot) causaven estralls. I a tot això s’hi sumava l’analfabetisme —o en el millor dels casos, el deteriorament de la poca cultura adquirida a l'escola— mentre el sector secundari s’havia convertit en el protagonista de l’activitat econòmica del país i reclamava la formació i la incorporació d’obrers i tècnics especialitzats que transportessin la indústria catalana cap a la Segona Revolució Industrial.
En aquell 1914, fa escassament un segle, la taxa d’analfabetisme era del 60%. L’Estat espanyol havia desenvolupat tard i malament el sistema d’instrucció pública i les diferències d’alfabetització respecte als països de l’Europa Occidental eren abismals. L’escola pública (l’elemental) era la suma dels resultats d’un panorama polític dominat pel caciquisme i d’un escenari social corcat per la misèria. La manca de mestres, els usos precaris de tècniques pedagògiques, les carències econòmiques i la necessitat del treball infantil havien fabricat un còctel letal que perpetuava l’analfabetisme. L’escola privada, instaurada per les ordes religioses, no oferia més bones condicions. I les acadèmies privades, creades a iniciativa particular d’alguns mestres, intentaven, com podien, cobrir aquells dèficits. Amb aquest quadre resulta fàcil d’imaginar que l’educació superior era, encara, patrimoni exclusiu de les classes privilegiades. Per a els fills de les classes populars els estudis universitaris eren una quimera. L’accés universal a la cultura i la capacitació professional, amb l’objectiu de formar quadres tècnics, es convertirien en la pedra angular de la política de la Mancomunitat.
El desafiament de Prat de la Riba
Per fer realitat el projecte de la Mancomunitat, Prat de la Riba i el seu govern es van inspirar en el principi de l’Escola Nova que havia postulat la reconeguda pedagoga, feminista i humanista italiana Maria Montessori. L’Escola Nova, coneguda també com a educació democràtica, era un moviment que repensava el sistema educatiu des dels fonaments, i l’entenia no com un procés reglat d’instrucció, sinó com un ambient de llibertat —d’exposició i debat d’idees— que afavoria l’aprenentatge de les matèries i la formació humana i tècnica dels alumnes. El 1914 es creaven les Escoles d’estiu per formar els mestres en actiu en les innovacions pedagògiques. El 1915 la Mancomunitat inaugurava a Barcelona la seva primera Escola Montessori que, a diferència del sistema d’instrucció estatal, impartiria l’ensenyament en català. I el 1919 es posava en funcionament l’Escola Normal, una institució de formació pedagògica destinada a proveir les escoles. Formació, modernitat, llibertat, democràcia i cultura catalana seria l’eix principal d’aquell projecte que, a poc a poc i amb molta determinació, s’aniria estenent pel conjunt del país.
El segon graó d’aquella innovadora escala seria la creació d’escoles de capacitació professional i escoles tècniques, que implementarien les tècniques acadèmiques i científiques més modernes i innovadores i que impartirien les matèries en català. Un altre cop l’eix formació-modernitat-llibertat-democràcia-cultura catalana. La Mancomunitat assumiria la coordinació de les Escoles Tècniques creades els anys precedents per iniciativa de la mateixa societat. A l’Elemental del Treball, d’Enginyeria Industrial, de Directors Tècnics d’Indústries Tèxtils, de Blanqueig (no de capitals), de Tintoreria, d’Estampació i d’Adoberia de Pells, s’hi sumarien la creació, durant el govern de la Mancomunitat, de l’Institut de Química Aplicada, el d’Orientació Professional i de les Escoles d’Alts Estudis Comercials, d’Indústries Mecàniques i de Directors d’Indústries Químiques i d’Indústries Elèctriques, absolutament necessaris per donar atenció a la multisectorialitat de la indústria catalana i garantir el viatge cap a la Segona Revolució Industrial.
La crisi com a argument recurrent
El final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va sumir l’Estat espanyol en una profunda crisi de naturalesa estructural. L’esquema ecònomic espanyol, fonamentat en la neutralitat política durant el conflicte mundial, es revelava del tot inútil en un nou escenari de pau. La vaga de La Canadenca (1919), que faria de Catalunya el primer país d’Europa a assolir la jornada laboral de vuit hores, posava de relleu la força d’un moviment obrer cohesionat i potent que dispararia totes les alarmes en la tradicional pinça formada pels elements més reaccionaris de la societat catalana i les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. Puig i Cadafalch, líder de la Lliga Regionalista i president de la Mancomunitat des de la prematura mort de Prat de la Riba (1917), va mantenir ferm el timó, malgrat l’escenari de violència —alimentat per les clavegueres de l’Estat— que assoliria el punt culminat amb els assassinats de l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), i del dirigent sindical Salvador Seguí, “el Noi del Sucre” (1923), i les detencions, deportacions i empresonaments massius d’activistes obrers, condemnats amb judicis sense garanties processals.
En aquest escenari de crisi i violència, en bona part fabricat a propòsit i que es coneix com “els anys del pistolerisme de la patronal”, es va produir el cop d’estat (1923) del general de Primo de Rivera, capità general de Catalunya, amb el vistiplau entusiàstic del rei Alfons XIII, d’una part de l’alta burgesia catalana i de les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. La pinça reaccionària. El cop d’estat es traduiria amb la immediata dissolució de les Corts espanyoles i amb la intervenció de la Mancomunitat de Catalunya. Puig i Cadafalch i Cambó, que en aquells moments compartien el lideratge de la Lliga Regionalista, tot i que inicialment havien confiat en Primo de Rivera —convençuts que el cop d’estat era una operació regeneracionista— acabarien exclosos del nou ordre polític. Primo de Rivera, que reveladorament va conservar el càrrec de capità general de Catalunya, va destituir Puig i Cadafalch i va nomenar en el seu lloc el militar Carlos Lossada Canterac, d’origen català, amb la missió concreta de desballestar tota l’estructura de govern i tota l’obra política de la Mancomunitat.
El desballestament de l’escola catalana
Lossada, un militar que havia guanyat les medalles en les guerres de les colònies i que vivia instal·lat en un passat d’arnades glòries imperials, es va revelar, malgrat la seva curta estada, com un eficaç element per aplicar el decàleg del nacionalisme espanyol. La Mancomunitat havia creat un sistema educatiu modern i innovador presidit per l’eix formació-modernitat-llibertat-democràcia-cultura catalana que xocava frontalment amb la idea atàvica i eterna d’Espanya que lideraven les oligarquies agràries i bancàries espanyoles. A propòsit del debat a les Corts espanyoles del projecte d’Estatut d’Autonomia català (1920) que contenia l’article que oficialitzava la llengua catalana per, entre altres coses, donar plena cobertura jurídica a l’ensenyament en català que ja es portava a terme a les escoles de la Mancomunitat, Milans del Bosch —un altre element que tindria un protagonisme destacat en el cop d’estat de 1923 i la repressió posterior— va publicar en un rotatiu de Madrid que “en vez de elevar a esos analfabetos al nivel de la cultura española, si se da auge al catalán, se rebajará la cultura en Cataluña al nivel de la que tienen sus rabadanes”.
Desballestar la xarxa educativa de la Mancomunitat seria la prioritat del colpista Primo de Rivera i del seu règim dictatorial. Sempre amb la complicitat entusiàstica de la pinça reaccionaria (monarquia, oligarquies espanyoles, alta burgesia catalana), que es resumia en la màxima del mateix Primo de Rivera: “La labor de la Mancomunidad ayudaba a deshacer la gran obra nacional”. Una curiosa i reveladora cita que posava de relleu el conflicte entre modernitat i eternitat, entre innovació i atavisme i entre polítiques socials i interessos de classe; que il·lustraven clarament quin era el posicionament de la Mancomunitat de Catalunya —de la societat catalana— i la de govern d’Espanya —de les oligarquies dominants. La llengua catalana i el model d’escola catalana van ser el blanc principal, l’objectiu prioritari a destruir, d’un nacionalisme espanyol reaccionari, classista, antisocial, atàvic i arnat instal·lat en els contravalors d’un passat de supremacia i d’imperialisme que no admetia una altra arquitectura d’Espanya que la pròpia, malgrat els costos socials, polítics i econòmics, i la hipoteca de futur que comportaven.
La cacera de bruixes
Lossada seria substituït poc després per un altre personatge sinistre i reaccionari. Alfons Sala Argemí, un furibund anticatalanista i antiobrerista àvid de poder, completaria la missió de desballestar la Mancomunitat. Sala, amb el suport de les autoritats governatives de Madrid i l’aparell policial i militar de l’Estat espanyol, iniciaria i completaria un terrible procés de depuració —una autèntica cacera de bruixes— contra els mestres i els pedagogs més implicats en l’obra educativa de la Mancomunitat. Durant el bienni 1924-1925 es van obrir centenars d’expedients disciplinaris contra mestres, pedagogs i gestors que acabaria amb centenars d’acomiadaments, sancions econòmiques i inhabilitacions per exercir la docència o la direcció de centres educatius. La dictadura de Primo de Rivera —i d’Alfons XIII, no ho oblidem— va depurar i desnaturalitzar l’escola catalana, vista com una amenaça en la seva idea d’Espanya i, fent honor al patrioterisme espanyolista —és a dir, als interessos de les classes privilegiades— la va cobrir pel fosc atavisme doctrinari que imperava en un sistema educatiu que censava un 60% d’analfabetisme.