Barcelona, 26 de gener de 1939. Després de quasi tres anys de Guerra Civil, les tropes franquistes ocupaven la ciutat. Mentre això passava, centenars de milers d’exiliats travessaven la frontera hispanofrancesa. La immensa majoria, persones que havien mantingut un compromís personal amb Catalunya i amb la República, i que mai havien comès cap crim ni cap delicte. I tot i això, en aquest escenari “autodepurat”, sorprèn la brutal cacera que van desfermar les autoritats del nou règim, i que faria bona la cita del general colpista Mola: “Hay que sembrar el terror... hay que dejar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vaciliación a todos los que no piensan como nosotros”. Segons la investigació historiogràfica, des que s’havia iniciat l’ocupació franquista del país (1938), i durant els dos primers anys de repressió franquista (1939-1940), el règim franquista espanyol va empresonar milers de catalans.
Orgaz: “La justicia de la nueva España, autenticamente española”
El macabre aparell de repressió del règim franquista a Catalunya, durant els primers mesos d’ocupació, estaria dirigit per tres sinistres personatges: el general Eliseo Álvarez-Arenas y Romero i el seu successor, també general, Luis Orgaz Yoldi (que, reveladorament, es feien anomenar “general jefe de los Servicios de Ocupación”), i l’inspector de presons Isidro Castillón López (director de la Presó Model i màxima autoritat penitenciaria a Catalunya). El seu pla d’execució es resumia en les seves proclames públiques. Orgaz havia proclamat: “A los que sufrís las horas de reclusión (...) elevad vuestro espíritu pensando en que la justícia de la nueva España (...) auténticamente cristiana y auténticamente española (...) que subsana errores (...) bajo la sabia dirección del Caudillo nos permite con orgullo proclamar nuestra condición de españoles”.
Mola i Orgaz Yoldi / Font: Viquipèdia
Ungría, els escamots falangistes i els delators
Subordinat a Álvarez-Arenas i posteriorment a Orgaz apareix la figura del policia José Ungría Jiménez, director del SIPM, el servei d’espionatge del bàndol franquista creat en plena Guerra Civil (novembre de 1937). Ungría va tenir un destacat paper durant els primers mesos d’ocupació franquista de Barcelona (gener de 1939 a setembre de 1939): va ser l’arquitecte d’una sòrdida xarxa d’informants (integrada per conserges de finques privades, taxistes, serenos i escombriaires) que reportava a la Jefatura Provincial de Falange (situada al passeig de Gràcia). Des del cau falangista s’activava la cacera i l’acusat –sense cap tipus d’investigació prèvia– era detingut, maltractat i empresonat pels pretesos delictes de segrest, robatori, tortures o assassinat, pretesament comesos durant la guerra. Curiosament, les víctimes o els familiars de les víctimes dels delictes que s’imputaven als detinguts, mai apareixien ni tan sols en una roda de reconeixement.
González Olivares, Ungría Jiéenez i Bravo Montero / Font: Universidad Carlos III, Geni Portal de Genealogia i Pinterest
“¡Te maté porqué eras mía!”
Els falangistes van ser els executors de l’aparell repressor durant els tres primers mesos d’ocupació (gener de 1939 a abril de 1939), i van convertir Catalunya en un tenebrós escenari dominat pel terror. La proclama d’un dels seus líders, el pretès intel·lectual Ernesto Giménez Caballero (més conegut com a Gecé) revela i explica aquella set de venjança. El 26 de gener de 1939, formant part de les tropes franquistes que van ocupar la capital catalana, clamava “el doncel trobador, hecho hierro y sangre (...) entró con España en Barcelona, para levantarla del suelo y gritarle ¡Mía!, ¡Nuestra! ¡De España otra vez!”. I poc després, reveladorament, afegia: “una Cataluña desdeñosa a España, y una España que se moría de angustia por su amor ofreciéndole un ajuar de comprensión y de matrimonio. Pero Cataluña no quiso matrimonio, sinó divorcio. Y prefirió antes que a España marcharse con rusos, franceses y traidores. ¡Te maté porqué eras mía!”.
González Oliveros, Bravo Montero i la policia franquista
En aquell context, apareix una altra figura rellevant de l’aparell repressor franquista: el 12 de març de 1939, el governador civil Wenceslao González Oliveros (que, el 1938, havia redactat un informe jurídic que justificava la destrucció de les institucions catalanes); signava el decret d’incorporació dels pretesos “agents d’investigació” falangistes al Cuerpo de Investigación y Vigilancia (a partir de 1941, Cuerpo General de Policia, i actualment CNP). Els escamots falangistes, de procedència forastera i liderats pel capità de la Guàrdia Civil Manuel Bravo Montero (amic personal del general Franco) es convertien en l’element primigeni i majoritari de la policia franquista a Catalunya. Aquests detalls són molt importants, perquè revelen dues dades fonamentals: l’absoluta llibertat de maniobra de les cèl·lules repressores durant aquella primera etapa i l’arrel socioideològica de la policia franquista a Catalunya.
Informe del servei d'espionatge franquista (1938) / Font: Archivo General Militar de Ávila
Villamide i el tribunal de confiscacions
Pocs mesos després va venir la tercera fase del procés repressor: l’1 d’agost de 1939 el règim franquista ordenava la creació del Tribunal de Responsabilidades Políticas de Cataluña, que va ser ubicat al passeig de Gràcia, i que va ser dirigit pel coronel Jorge A. Villamide Salinero. L’existència i les pràctiques d’aquell tenebrós organisme (que ho era tot menys un tribunal), revelen que la sòrdida xarxa de delators que reportava els falangistes s’havia conservat i continuava activa, servint al TRP. A Villamide se li va assignar la missió de confiscar els béns (cases, finques, diners, mobles) de totes les persones (exiliades, empresonades, perseguides, mortes o desaparegudes) que havien mantingut un compromís amb Catalunya i amb la República. Instruiria milers de preteses causes que, sempre, es sentenciarien amb la confiscació. Entre d’altres, les dels béns de les famílies Macià i Companys. Perseguits, exiliats, empresonats, afusellats i confiscats.
Les masmorres de Castillón: “un preso es la diezmillonésima parte de una mierda”
Les presons franquistes de Catalunya eren autèntiques masmorres. La superpoblació, la infraalimentació, els maltractaments, les malalties i les tortures eren els elements protagonistes a les institucions penitenciaries de Castillón, que proclamava “Un preso –català i republicà, naturalment– es la diezmillonésima parte de una mierda”. La Presó Model de Barcelona, per exemple, que tenia una capacitat màxima de 1.000 reclusos, va arribar a allotjar 13.000 presos polítics. I la Casa de Pilats de Tarragona, que llavors era una vella relíquia romana, i que tenia una capacitat màxima de 200 reclusos, va arribar a allotjar més de 2.000 presos polítics. La tuberculosi, la disenteria, la pneumònia i la diftèria eren, també, elements protagonistes d’aquelles presons i les causants d’una important mortalitat. S’estima que, a les presons del règim franquista a Catalunya, la taxa de mortalitat estaria situada al voltant del 20% del total de la població reclusa.
Presó Model (1939) / Font: Blog Ocupació franquista de Catalunya
Reparaz, abans imatge que justícia
La “oficialització” dels “agents d’investigació” falangistes no va comportar un canvi o un alleugeriment de les pràctiques repressores del règim franquista. Tant és així que, fins i tot, certs elements de les classes més conservadores i reaccionàries de Barcelona van protestar. En aquell punt sorgiria una altra figura rellevant de l’aparell repressor franquista a Barcelona: el comissari Luis de Reparaz, un dels pocs que no procedia dels escamots falangistes. L’any 1942, Reparaz –en un quadre de lluites intestines entre “famílies” del règim– denunciaria públicament que durant el trienni 1939-1942, la policia espanyola a Barcelona havia cursat milers de denúncies fonamentades en proves "fabricades”, que havien costat presó i condemna per als acusats. No obstant això, i a tenor de les seves declaracions, a Reparaz no el movia el sentit de la justícia, sinó que el que lamentava era, principalment, que aquelles pràctiques perjudicaven la imatge exterior d’Espanya.