Santa Isabel (actual Malabo), 13 d’agost de 1968. Fa 51 anys. Es feien públics els resultats del referèndum de ratificació de la Constitució de Guinea —en aquell moment colònia de la Guinea Espanyola—, que s’havia celebrat dos dies abans (11/08/1968) sota la supervisió de la ONU. En aquell referèndum hi va participar el 92% del cens electoral, i la carta va rebre el suport del 64,32% dels votants. Tot seguit es precipitaven els esdeveniments. Quatre setmanes després, el 22 de setembre de 1968, es celebraven les primeres eleccions presidencials del país. I encara, tres setmanes després dels comicis presidencials, el 12 d’octubre de 1968, l’antiga Guinea espanyola proclamava la seva independència i posava fi un segle llarg de domini colonial espanyol que remuntava, pel cap baix, a 1840.
Quarter colonial espanyol de Sidi Ifni / Font: EFE
Les orelles del llop
Però el trànsit entre les primeres reivindicacions independentistes i la proclamació de la independència seria un camí llarg que revelaria les tradicionals tensions espanyoles davant dels grans reptes històrics: els vells fantasmes de l’espanyolisme rònec i arnat, aquest cop enfrontats amb una realitat global imposada pel resultat de la II Guerra Mundial (1939-1945): el redibuix de les fronteres del planeta. El “¡Puta Europa!” no el va inventar el franquisme sociològic. I la feblesa política del règim franquista en el concert internacional, que havia quedat manifestament palès en el tractat bilateral Franco-Einsenhower (1951), no convidava Franco a plantar cara. Els processos de descolonització, iniciats el 1945, desvetllarien el Frankenstein que, d’una manera més o menys manifesta, sempre havia estat a l’altar de la política espanyola.
El Frankestein espanyol
Resulta molt curiós observar la seqüencia del procés guineà. Sobretot considerant que un dels actors —l’espanyol— era un règim dictatorial i nacionalista que havia assolit el poder a través d’una mortífera guerra civil. És a dir, l’antítesi del colonialista de perfil negociador que es pressuposa en un procés d’aquestes característiques. Però, sorprenentment, el Frankestein espanyol (aquell de l’acudit que el representa al costat d’una criatura ingènua que li etziba “pareces un monstruo entrañable” i que ell resol amb un “es que estoy en campaña electoral”); es revela en tota la seva dimensió. El 1959, el consell de ministres (llavors, encara, amb una composició majoritària de relíquies de la guerra civil), decreta que Guinea “guanyi” la categoria de “provincia de Ultramar”, que, administrativament, l’equiparava a la resta de províncies del territori de la metròpoli.
El Lazarillo de Tormes i la ONU
Aquesta finta no va fer desaparèixer la Guinea espanyola de la llista de països colonitzats. Inicialment el Comitè de Descolonització de la ONU dubtaria de si aquella estratègia havia estat inspirada pel Lazarillo de Tormes, o, simplement, era una desesperada puntada de peu cap a endavant com havia passat a Cuba poc abans de la seva independència (1897). Ara bé, el resultat seria sorprenent: la ONU, que acabava de nomenar un secretari general nascut en una excolònia britànica, el birmà Sithu U Thant, obligaria Espanya a ressituar el tren de Guinea sobre la via que conduïa a la independència. El 1963 el règim franquista convocava exclusivament els guineans (!) a votar un projecte autonòmic; que seria aprovat de forma aclaparadora el 15 de desembre.
Mapa de la Guinea espanyola (1955) / Font: Instituto Geográfico Nacional
Autodeterminació i drets humans
La culminació d’aquest procés Frankestein arribaria tres anys més tard. En plena voràgine descolonitzadora (i neocolonitzadora), la quarta comissió de l’Assemblea General de la ONU aprovava el Pacte Internacional de Drets civils i polítics i el Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals, que ―amb la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada el 1945― passaven a formar part de la Carta internacional dels drets humans. L’article primer del preàmbul conjunt d’aquells dos pactes recollia el dret a l’autodeterminació dels pobles i feia esment, entre d’altres, dels territoris espanyols de Guinea, Sidi Ifni i Sàhara.
Espanya signa el dret a l’autodeterminació
En el decurs del debat, el delegat espanyol Jaime de Piniés va aconseguir que, per les raons explicades, es votés per separat el cas de Guinea respecte al paquet format per Sidi Ifni i el Sàhara. I en aquella desesperada estratègia, Piniés tan sols aconseguiria escenificar el ridícul més espantós: es va abstenir en la resolució per Guinea i va votar en contra de l’altra. El complicat joc de malabars diplomàtics espanyol acabaria amb totes les taronges al terra: l’Assemblea votaria la descolonització dels tres territoris, i mastegant vidres la delegació espanyola —és a dir, l’estat espanyol— signaria i ratificaria el tractat, que en el títol de l’article primer diu: “El dret a l'autodeterminació és un principi fonamental dels drets humans, es tracta del dret dels pobles a determinar lliurement el seu estatus polític'”. Era el 16 de desembre de 1966.
Que l'ONU digui el que vulgui. I “¡Puta Europa!”
El que va passar posteriorment justifica sobradament la tradicional posició secundària d’Espanya en el concert internacional des de fa tres segles: es van passar per la porta d’Alcalá la resolució de Nacions Unides. El 1968, Guinea Equatorial proclamava la seva independència. Però, en canvi i molt reveladorament, el 1969, en nom de pretesos interessos “nacionals”, de les preteses relacions de “bon veïnatge” i de la interessada amistat amb l’amo ianqui, Espanya lliurava Sidi Ifni al Marroc. Ni procés de descolonització ni punyetes. I “¡Puta Europa!”. I el 1975, seguint els mateixos esquemes, feia el mateix amb el Sàhara. En aquest darrer cas, però, vestint oportunament la maniobra per a evitar represàlies internacionals: amb el príncep Joan Carles amb l’uniforme militar i els binocles en mà, observant l’entrada de la marxa verda. Ni un tret. No eren catalans.
Al-Aaiun, capital de la colònia espanyola del Sàhara (1950) / Font: Filmoteca Española