Palerm (Sicília), 4 de setembre de 1282. Les tropes catalano-aragoneses del rei Pere II de Barcelona-Aragó, espòs de la reina Constança de Sicília, entraven a la capital de l’illa i restauraven el poder legítim de la sobirana siciliana. El 30 d’agost, havien desembarcat a Trapani ―a cent quilòmetres a l’oest de Palerm―, havien derrotat la resistència que els sortia al pas, i amb només cinc jornades s’havien plantat al centre de la capital. Aquesta rapidesa, en una època en què els desplaçaments de la tropa es cobrien a peu, dona una idea de l’extraordinària mobilitat d’aquella infanteria. Si més no, de les companyies d’avantguarda. Pere el Gran havia desembarcat amb una força expedicionària formada per 15.000 efectius: infanteria lleugera integrada per almogàvers, ballesters i llancers; que sembrarien de sang i mort el camí que separava Trapani i Palerm. La Guerra de Sicília (1282-1289) seria el primer gran aparador internacional del cos militar més efectiu, més sanguinari i més temut de la Mediterrània.
Almogàvers en la campanya de Sicília (1982) / Font: Museu d'Història de Catalunya
D’on venien els almogàvers?
La Guerra de Sicília (1282-1289) va catapultar el prestigi ―si se li pot dir així― dels almogàvers. Però la seva existència remuntava a tres segles i mig abans (principis de la centúria del 900). A l’alba de l’any 1000 la península Ibèrica estava dividida en dos grans mons (el cristià i el musulmà), que havien establert una zona de frontera ―terra de ningú― que tenia la funcionalitat d’un gran quadrilàter de boxa: era un espai d’una gran amplitud destinat a dirimir les forces militars. Aquesta “terra de ningú” ―que es movia constantment― era, també, un espai de llibertat. Era on s’establien els pagesos cristians que fugien de l’amuntegament i de la misèria provocats per les duríssimes condicions que els imposaven els barons feudals. En canvi, reveladorament, els pagesos musulmans no tenien la necessitat de fugir enlloc. En aquella terra de llibertat, sense altra llei que el costum i sense altra autoritat que la dels líders naturals d’aquelles comunitats, naixeria el fenomen almogàver. I no precisament entre aquells primigenis llibertaris.
Els primers almogàvers
Els primers almogàvers eren bandolers musulmans que assaltaven les comunitats de pagesos cristians lliures, generalment dotades d’unes defenses molt precàries. De fet, el mot almogàver procedeix de l’expressió àrab al-mogauar, que significa 'el que busca brega'. No seria, però, per massa temps una activitat exclusivament musulmana. Les fonts documentals revelen que passat l’any 1000 aquells bandolers tant podien ser originaris de les taifes islàmiques de Saragossa, de Tortosa o de València com del regne d’Aragó. I això s’explicaria a causa de la gran crisi social i econòmica de la monarquia aragonesa de l’època, amenaçada per l’ambició expansiva de Navarra i de Castella; que havia eixugat el seu tresor i el dels seus súbdits, havia provocat l’expulsió del sistema dels grups socials més vulnerables i havia posat en qüestió la seva pròpia existència. Fins a les acaballes de la centúria del 1000, els almogàvers aragonesos camparien al seu aire per la vall de l’Ebre assaltant, indistintament, tant comunitats de la creu com de la mitja lluna.
Almogàvers en la conquesta de Mallorca (1229) / Font: Enciclopèdia
Els primers almogàvers catalans
Poc després s’hi sumarien els catalans. La política expansiva del comte independent de Barcelona Ramon Berenguer III (1097-1131), que desplaçaria la frontera del Llobregat a l’Ebre, liquidaria definitivament les comunitats pageses lliures, que quedarien sotmeses a les estratègies d’explotació de la terra de l’orde del Cister (Poblet, Santes Creus, Vallbona) i del Temple (Vallfogona, l’Espluga, Barbens), els grans aliats del poder comtal barceloní. Naturalment aquell enquadrament no seria un camí de flors i violes: provocaria l’expulsió del sistema dels elements més resistents, que passarien a alimentar el fenomen bandoler. Quasi dos segles més tard el cronista i historiador Bernat Desclot (de la cancelleria dels reis Pere i Constança) diria que, originàriament, els almogàvers eren “gent que no vivien sinó de fets d’armes (...) en muntanyes e en boscs (...) entren en la terra dels serrayns huna jornada o dues lladrunyant (...) e son molt forts e molt llaugers per fugir e per encalsar (...) e son Catalans, e Aragonesos, e Serrayns”.
La primera militarització dels almogàvers
Alfons I d’Aragó (1104-1134), anomenat el Bataller, seria el primer que incorporaria aquell cabal de força bruta a la host militar reial. Acuitat per la crisi aragonesa, va decidir que la millor manera de resoldre aquella situació era amb una puntada de peu cap endavant i que peti per on vulgui. Cal dir, però, que aquesta era una sortida molt habitual i universal en aquella època: botí, captures, possessió de nous súbdits ―per no dir esclaus― i una llarga llista d’ignominiosos beneficis. La crònica de Pere III de Barcelona-Aragó, redactada a mitjans de la centúria del 1300, diu que en temps del regnat d’Alfons el Bataller, el rei aragonès “s’apoderà de Tauste (...) de seguida va poblar Castellar (als voltants de Saragossa) de certs homes que vulgarment diuen Almogàvers (...) i que aquell mateix any va posar setge sobre Saragossa amb els seus aragonesos i navarresos”. Queda entès que en l’operació militar més important del Bataller ―la conquesta de Saraqusta (1118)―, els bandolers almogàvers hi van tenir un paper destacat.
Mapa de l'expansió catalana a la Mediterrània / Font: Enciclopèdia
El pitjor de cada casa
Posteriorment, en el termini de temps entre la conquesta de Saragossa (1118) i la de Palerm (1282), els almogàvers que no havien estat sedentaritzats van continuar dedicats a la seva activitat tradicional ―“lladrunyar en terra de serrayns”― i van participar, també, en algunes operacions militars concretes. Les fonts documentals revelen l’activa presència d’almogàvers catalans en totes les grans campanyes militars de la centúria del 1100 (conquestes de Tortosa i de Lleida) i del 1200 (guerres d’Occitània, conquesta de Mallorca, conquesta del País Valencià). Amb la particularitat que actuaven com a petites companyies de soldats autònoms (paramilitars) formades per mitja dotzena d’efectius, molt avançades i destinades a “netejar el terreny”. Naturalment, la composició sociològica d’aquelles unitats tenia poc en comú amb la milícia convencional, formada pels barons feudals i les seves hosts particulars i professionals. Els almogàvers eren, per dir-ho d’una manera col·loquial, el pitjor de cada casa posats en el negoci de la guerra.
Catalunya, fàbrica d’almogàvers
La Catalunya de la centúria del 1200 creixia, demogràficament i econòmicament, de forma imparable. Els investigadors estimen que havia superat amb escreix els 300.000 habitants: el doble que Aragó amb la meitat de territori, i una densitat habitacional molt superior a Castella, a França o a Anglaterra. Però era un escenari de profundes i marcades desigualtats, emparades en l’horrorós sistema feudal; i d’una fortalesa precària, per l’excessiva dependència dels conreus agraris als agents meteorològics. Dit d’una altra forma, un parell d’anys consecutius de sequera ―manca de pluges― es convertia automàticament en un tràgic episodi de fam, de malalties i de destrucció de les unitats familiars més vulnerables. I això explica l’abundància d’un segment de població afectat per les patologies socials de l’època (alcohòlics, delinqüents, sociòpates, assassins) que eren ferms candidats a ingressar en el bandolerisme, en primera instància, i en les lleves d’almogàvers, en segona instància.
Pintura contemporània que representa l'entrada de Roger de Flor i els almogàvers a Constantinoble (1888) / Font: Wikimedia
La Gran Companyia Catalana d’Orient
I això explica no tan sols l’actuació dels almogàvers en la primera (1282-1289) i segona (1296-1302) campanyes de Sicília i en les de Grècia (centúria del 1300), sinó que, també, la necessitat d’enquadrar-los en una estructura militar mínimament disciplinada i de tenir-los ocupats en qualsevol tipus de guerra al més allunyada possible. Durant el temps de pau ―entre guerra i guerra― no cobraven cap estipendi, i es dedicaven a robar, assaltar i massacrar la població civil del territori on estaven acampats. La seva utilització es convertiria en una responsabilitat que les classes dominants, en temps de pau, no van saber mai gestionar. La creació de la Gran Companyia Catalana (1303) ―anomenada oficialment Magna Societatis Exercitus Catalanorum― i el seu desplaçament als conflictes que es dirimien a la Mediterrània oriental, responien a unes necessitats, però no a un plantejament. Allà escriurien les seves gestes militars més cèlebres, i cometrien els abusos més brutals sobre la població civil.