Barcelona, 30 de novembre de 1713. Fa 308 anys. La ciutat feia quatre mesos i cinc dies que estava encerclada per l’exèrcit borbònic francocastellà. Sotmesa a un setge que impedia l’entrada i sortida de persones i de mercaderies. Si més no, per terra. Perquè el cordó umbilical amb Mallorca, malgrat el bloqueig marítim borbònic, no es va trencar mai. I no obstant això, la vida política de la capital no es va aturar mai. En la insaculació per la renovació de càrrecs del Consell de Cent (el govern municipal), resultaria elegit Conseller en Cap l’advocat Rafael Casanova i Comes (Moià, 1660); que, com a primera autoritat política i militar de Barcelona —i, durant el seu mandat, de Catalunya—, dirigiria la resistència fins al final (13 de setembre de 1714). Casanova seria la personalitat més rellevant d’una etapa excepcional amb un final tràgic: la desfeta de 1714.
Qui era Rafael Casanova?
Casanova havia nascut a Moià l’any 1660, en aquella època “carrer de Barcelona”. Aquesta particularitat és molt important, per què els moianesos adquirien la categoria de “ciutadans de Barcelona” des del naixement; i això els obria les portes a la progressió social i econòmica a la capital del país. Les fonts documentals revelen que Casanova era una persona amb una gran capacitat intel·lectual, que el conduiria a cursar estudis de Dret -a la Universitat de Barcelona- i a exercir com a advocat -a la capital catalana-. Quan Casanova va ser nomenat Conseller en Cap tenia 53 anys (una edat avançada per l’època), i tenia una experiència política prèvia que li resultaria molt valuosa: l’any 1705, havia estat un dels líders polítics del clandestí -però majoritari- partit austriacista català, que havia propiciat l’adhesió del país a l’aliança internacional austriacista.
La meritocràcia catalana
L’ascens de Casanova no s’explicaria si no és perquè la societat catalana del moment ja era meritocràtica. Sí que és cert que Casanova procedia d’una família ben situada econòmicament que li va poder pagar els estudis. I que Casanova tenia una gran capacitat intel·lectual que permetria rendibilitzar la inversió familiar. Però també ho és, que els grans centres urbans i econòmics del país (Barcelona, Reus, Mataró) havien iniciat una transformació liderada per les classes mercantils d’origen plebeu. Com passava, també, als Països Baixos i a Anglaterra. I aquest moviment implicava que els mèrits es reconeixien més per les habilitats personals que pel bressol familiar. També els polítics: dels vuits consellers en cap que precedeixen la Revolució de 1705, sis ja eren professionals liberals o menestrals. Un fet impossible de reproduir a Madrid o a Sevilla.
Quina era la ideologia de Casanova?
Casanova era un partidari acèrrim de la causa austriacista. És a dir, era foralista. Ho era des de l’època de la clandestinitat (1700-1705), i ho va ser durant tota la seva vida. El 6 de juliol de 1713, quan les tropes de l’aliança internacional austriacista ja havien abandonat Catalunya; les autoritats del país van convocar un plenari —la Junta de Braços— sense la prèvia convocatòria del comte de Barcelona, en aquell moment Carles d’Habsburg. Això, ja de per si, era un acte de sobirania. Com ho seria el debat i la votació en aquella cambra, al Palau de la Generalitat. La màxima representació política del país va decidir la Resistència a ultrança, per 75 vots individuals; 45 a favor d’una capitulació negociada. Casanova, en aquell debat, va defensar i va votar la capitulació negociada. És a dir, una rendició pactada. Casanova, era un traïdor?
Casanova, conseller en cap de Barcelona, i president de la República catalana
El 30 de novembre de 1713, Catalunya estava en bona part ocupada. I tota la representació política del país era a l’interior de les muralles de Barcelona. Com a dirigents de la capital o com a refugiats del territori. Aquella situació excepcional, obligaria les classes dirigents a concentrar el poder: el de la ciutat i el del país; el polític i el militar. Casanova, fruit dels esdeveniments però, també, de la ideologia republicana de la facció majoritària d’aquelles classes dirigents; es convertiria en la màxima autoritat política i militar de Catalunya. En el president d’una República catalana lliure. En el màxim representant de la societat civil que, com a tal, assumia la categoria de comandant en cap de l’exèrcit. Les mateixes potestats que —dècades més tard— assumiria George Washington, en la Guerra d’Independència de les Tretze Colònies (1775-1783).
Propaganda austriacista (1705) / Font: Wikimedia Commons
Casanova, defensor de la legitimitat catalana
Durant el seu govern (1713-1714) va ser un excel·lent gestor. Va perseguir i va erradicar la delinqüència i el mercat negre d’aliments. I no va dubtar a enfrontar-se amb altres consellers que havien votat la Resistència a Ultrança, però que, en canvi, avantposaven els seus interessos personals a les autèntiques necessitats de la ciutat i de la guerra. Mai es va amagar, i el vespre del 10 de setembre de 1714, va ser ferit de gravetat en un baluard de la muralla. No és certa l’arenga que se li atribueix “Per la llibertat dels pobles d’Espanya”. Però sí que és cert que, ideològicament, era partidari d’un model foral a les Espanyes, que no estava en contradicció amb l’existència d’una República catalana lliure. En la mateixa mesura que, dos segles més tard (1931); Macià proclamaria l’Estat català dins la federació de repúbliques ibèriques. Casanova, era un heroi?