Lacca (actualment Arcos de la Frontera, Andalusia); 26 de juliol de 711. Després de set dies d’escaramusses i batalles, les tropes del general àrab Tàriq ibn Ziyad derrotaven les del rei visigot Roderic. El monarca seria un dels morts més il·lustres d’aquella batussa. Aquella batalla, anomenada “del río Guadalete”, lluny de ser un simple episodi més d’un conflicte bèl·lic, resultaria transcendental. Després d’aquella derrota, el regne visigòtic hispànic, com un castell de sorra colpejat per les ones del mar, es desfaria amb una velocitat esbalaïdora. La monarquia visigòtica hispànica i el seu règim polític, jurídic, social i econòmic desapareixeria per sempre.
Mapa dels dominis peninsulars visigòtics. Segles VI i VII / Font: Enciclopèdia
Aquella època continua sent molt fosca. La investigació historiogràfica clàssica que podria explicar aquell ensorrament sobtat únicament revela que l’estat visigòtic (“estat” amb totes les reserves que implica l’ús d’aquest terme) era una autèntica olla de grills. O una “casa de putes”, generalment sense patrona. Els cops d’estat i els assassinats reials dibuixaven una fal·lera de poder que només havien servit per a potenciar les rivalitats atàviques i seculars entre les faccions oligàrquiques peninsulars que es diputaven el tron de Toledo. L’historiador Ladero Quesada afirma que la invasió àrab es va produir després “de un largo proceso de debilitamiento interno” de l’estat visigòtic.
Però les investigacions més recents dibuixen un estat visigòtic corcat per una profunda crisi social. Recentment investigadors de la Universitat de Sevilla justificaven la ràpida ocupació àrab (711-717) argumentant que bona part de les classes més humils de les zones més poblades de la península (les valls del Tajo, del Guadalquivir i de l’Ebre; i el llevant peninsular), ja havien transitat -clandestinament- cap a l’islam abans de Guadalete; i en aquella invasió van actuar com a “cinquena columna”. L’islam es presentava com una religió innovadora i igualitària, que contrastava amb el posicionament de l’Església, aliada incondicional d’un poder que consagrava les profundes desigualtats
Però el més rellevant és la clara adscripció territorial dels selectes clans que rivalitzaven pel tron. L’any 672 -quatre dècades abans de Guadalete- ja està documentada aquesta conflictivitat territorial. El general Flavius Paulus havia liderat una insurrecció a la Tarraconense o Ibèria (actuals Catalunya i Aragó) i a la Narbonense o Septimània (actual Llenguadoc), que el rei Wamba hauria vençut i culminat amb una brutal demostració de venjança. Paulus, coronat rei dels visigots de Septrentió, seria encadenat, vestit grotescament i exhibit pels carrers de Toledo, la capital de l’estat visigòtic, i insultat i apedregat -possiblement fins a la mort- per la turba.
Representació medieval de la batalla del riu Guadalete / Font: Blog Archivos de la Historia
No està provat quin era l’objectiu final del partit de Flavius Paulus. Consolidar un estat independent a cavall dels Pirineus? O disposar d’una plataforma política i militar que s’havia de projectar arreu dels dominis visigòtics? En canvi, a tenor de la reacció de Wamba -és a dir, del poder central- el que sí que queda provat és que les tensions territorials són l’element principal que explica “el largo proceso de debilitamiento interno”. L’experiència de Paulus, proclamat per les oligarquies del nord-est i coronat pels arquebisbes de Tarragona i de Narbona, dibuixa dos eixos territorials enfrontats: l’eix litoral Tarragona-Narbona, versus l’eix central Toledo-Mèrida-Sevilla.
I el que també prova és que l’estat visigòtic que reivindica el nacionalisme espanyol com l’arrel més remota de l’actual Espanya no va existir mai. Primer, perquè el regne dels visigots mai va abastar el límit geogràfics de la península. Mai van poder dominar del tot els bascs, els asturs, i els sueus de Galícia. Mai van poder expulsar, definitivament, els bizantins del sud-est peninsular. I segon, i més important, perquè aquelles seculars tensions territorials delaten que Toledo, malgrat les polítiques centralitzadores, ni tan sols va tenir mai el control sobre el territori propi. La desaparició de Flavius Paulus, lluny de decapitar el seu moviment, l’alimentaria i, fins i tot, el legitimaria.
Representació de la monarquia sueva de Galícia / Font: Wikimedia Commons
I és aquí en aquest punt on entra en joc Ardó. Qui era i d’on venia Ardó, en part continua sent un misteri. Però el seu origen i el destí que li va reservar la història apunta clarament que va ser el successor polític -amb quatre dècades de distància- de Flavius Paulus. Les grans diferències en el procés de conquesta àrab entre els territoris de l’eix Toledo-Mèrida-Sevilla i els de l’eix Tarragona-Narbona ho corroboren. Mentre que al sud i al centre de la península les oligarquies visigòtiques es van avenir ràpidament a col·laborar amb els nous dominadors (són cèlebres els casos de Sara la goda, el bisbe Oppas o el comte Teodomir), al nord-est, la resistència visigòtica va tenir resultats devastadors.
Efectivament, exceptuant el cas de Saragossa, on els comtes visigots Cassius es van transformar en els valís àrabs Banu Qasi; a la Tarraconensis o Ibèria els visigots van aconseguir aturar, momentàniament, la invasió. Si més no, dificultar-la amb el propòsit de desesperar els invasors. A l’estil dels moscovites que el 1812, just quan els exercits napoleònics eren a punt d’entrar a la ciutat, la van incendiar i la van abandonar. Un dels casos més paradigmàtics seria Tarragona, la capital-palau provincial. Quan els àrabs havien travessat l’Ebre (717), l’arquebisbe Pròsper va ordenar abandonar totalment la ciutat. I Barcelona i Girona van veure marxar les tres quartes parts de la seva població.
Ardó va haver de recular, lentament però progressivament, fins a consumir totes les seves forces als Pirineus, entre l’Empordà i el Rosselló (720). Va ser el darrer rei visigot (de Septrentió o del que quedava de l’estat visigòtic). Perquè Pelai, el de la batalla de Covadonga (718) no tenia cap relació (ni familiar, ni política) amb la monarquia toledana. Era un cabdill local que no tenia més interessos que la preservació del seu status dins de la seva comunitat. És més, les fonts documentals revelen que el governador àrab de Gijón sempre va estar acompanyat del bisbe toledà Oppas (parent del difunt Roderic), en la tasca de repressió dels moviments locals insurgents. Queda clar que la monarquia hispanovisigòtica no va tenir continuïtat, i es va esgotar amb Ardó.
Mapa del regne carolingi i de la Gòtia a l'inici de la invasió àrab (segle VIII) / Font: Wikimedia Commons
O bé Ardó va ser el primer rei de Gothalània? Les últimes noticies que es tenen d’Ardó són del 721, una década després de Guadalete. Alguns testimonis documentals apunten que va trobar la mort combatent l’avanç àrab al nord dels Pirineus. Els àrabs culminarien la conquesta de l’estat visigòtic hispànic -o del que en quedava- el 723. I en aquest punt és important destacar dues coses: la resistència d’Ardó va estar nodrida, únicament, pels exèrcits de les oligarquies de Septrentió; en la mesura que Roderic s’havia enfrontat i havia estat derrotat i mort a Guadalete (711) -molt reveladorament- amb l’únic concurs de les forces militars de les oligarquies de l’eix Toledo-Mèrida-Sevilla.
Durant el govern d’Ardó (713-721) es va produir l’estratègia d’abandonament del terreny (la gran migració al regne dels francs) que durant diverses generacions fabricaria i alimentaria la ideologia del retorn; la que explica els fonaments de la construcció nacional de Catalunya. A partir del 750, els carolingis -amb l’imprescindible concurs dels descendents de l’exili- recuperarien la Septimània (l’actual Llenguadoc) i la Catalunya vella. Aquell territori, la vella Gothalània (terra dels gots), va ser organitzat com una regió carolíngia més: els primers comtats llenguadocians i catalans. I va ser anomenat Marca de Gòtia (801), capital Barcelona. La vella Gothalània de Paulus i d’Ardó.
Imatge principal: El rei i les oligarquies visigòtiques / Font: Eniclopèdia