En algun lloc del món basc prehistòric, fa -aproximadament- 7.000 anys, la societat protobasca, probablement la més antiga d’Europa, va intentar respondre a les tres grans preguntes que la humanitat es formula des dels inicis de la seva existència: d’on venim?, qui som? i cap a on anem?. Aquella societat primitiva va crear un relat que volia explicar l’origen, l’existència, i -fins i tot- aventurar el futur, en una curiosa arquitectura que guarda certes similituds amb el Llibre del Gènesi, el primer llibre de la Torà i de l’Antic Testament. Amb una extraordinària particularitat: la mil·lenària tradició de la cosmogonia protobasca apunta que aquells bascos primigenis s’haurien pogut anticipar als primers autors jueus.
Testimonis arqueologics funeraris bascos (segles VIII i IX). Contenen dibuixos inspirats en la cosmogonia tradicional basca / Font: Càtedra Unesco
Abans les dones i els homes que la Lluna i el Sol
La tradició protobasca, a diferència de la judeocristiana, situa l’origen de la humanitat en l’etapa de creació de la matèria i de la vida. Fins i tot, abans de la creació dels astres principals: la Lluna i el Sol. Segons aquesta tradició, en l’alba més remota dels temps, les dones i els homes malvivien instal·lats en una foscor que ho cobria tot. I malvivien atemorits pels dimonis que dominaven aquell paisatge de tenebra. Llavors li van implorar a Ama Lur (la Mare Terra) que els concedís un bri de llum. I Ama Lur, que es va compadir d’aquelles pobres criatures humanes; les hi va regalar a Ilargia (la Lluna). Però, i sempre segons la tradició, la llum era encara escassa, i els dimonis encara campaven imposant el seu particular règim de terror.
Llavors, de nou, li van implorar a Ama Lur, una mica més de claror. I Ama Lur, de nou, es va compadir d’aquelles pobres criatures humanes i les hi va regalar Eguzki (el Sol), que... atenció!, en la cosmogonia protobasca és un personatge femení; com ho són Ama Lur i Ilargia. No obstant això -i no ens separem ni un bri del relat tradicional-, Ama Lur no confiava plenament en aquelles criatures humanes; i els va imposar una condició: els va dir que havien de tenir una actitud de convivència cap a les noves formes de vida que impulsaria aquella nova llum: humans, animals i vegetals. Mentre complissin, Ilargia i Eguzki, a mode de recordatori, es rellevarien cada dia. Però el dia que incomplissin el compromís, la terrorífica tenebra s’imposaria de nou.
Culpa contra oportunitat
Fins aquí, les similituds entre el solar iniciàtic que van dibuixar els autors jueus (el paradís d’Adam i Eva) i el que van relatar els bascos primigenis (el regne d’Ama Lur) són totalment inexistents. Al marge de l’evidència més destacada (Eloïm o Javhé és una figura masculina i Ama Lur és una figura femenina); la forma en què es precipiten els finals d’aquells escenaris iniciàtics és radicalment diferent: la cultura de la culpa contra la de l'oportunitat. Mentre que la tradició judeocristiana presenta l’expulsió del paradís com una sentència (el crim per la desobediència a l’autoritat); la tradició protobasca ho escenifica com un triomf. Aquell pacte és la victòria de Egunekoak (la claror que simbolitza la vida) sobre Gavekoak (la foscor que simbolitza la mort).
Ferran el Catòlic a Gernika. L'evangelització i l'hispanització d'Euskal Herria marquen la fi de la cosmogonia basca / Font: Casa de Juntas de Gernika.
Ara bé, alguns personatges que vesteixen les respectives trames, presenten grans coincidències del perfil. En la cosmogonia protobasca ens trobem amb la deesa Mari i la seva parella, Suugar, un curiós personatge representant en forma de serp. La tradició protobasca explica que Mari i Suugar –la parella primigènia- van engendrar Miquelatz i Atarrabi (el fill bo i el fill dolent). La seva existència revela cert component cultural de culpa. En aquest punt, és important destacar que altres personatges de la tradició basca com Aitor o Túbal -presentats, en algun moment, com els primers individus de la història-, són molt posteriors a la tradició primigènia; i la seva aparició, durant l’Edat Mitjana, estaria relacionada amb el progressiu trànsit cap a un model social patriarcal.
Moisés, Miquelatz i Atarrabi
Miquelatz i Atarrabi són, en la tradició protobasca, la mitificació del bé i del mal. En definitiva, de la voluntat o no de mantenir el pacte amb Ama Lur. En aquest punt trobem, de nou, una coincidència. El pacte que les criatures humanes van subscriure amb la divinitat (diguem-ne Eloïm, Javhé, o Ama Lur) tenia la categoria de llei i garantia la continuïtat de l’espècie humana. Per tant, era fàcil entendre que simbolitzava el bé, a diferència dels qui atemptaven contra el pacte, que passaven a guanyar la categoria de lacais del mal. I, en aquest punt, resulta molt revelador que, en la tradició judeocristiana, la maldat és de gènere femení (Eva, la serp, la poma); i en canvi, en la tradició protobasca és de gènere masculí (els dimonis de la tenebra, Atarrabi, Gavekoak).
Representació moderna d'Eguzki, Ama Lur i Ilargia / Font: Pinterest
Segons la tradició judeocristiana, el Llibre del Gènesi va ser escrit per Moisès cap al segle XIII aC. Però la investigació historiogràfica situa el seu origen durant la terrible deportació jueva a Mesopotàmia (segles VII i VI aC). En canvi, alguns testimonis arqueològics apunten que el relat protobasc té una antiguitat que es perd en la nebulosa del temps: entre el 5.000 i el 7.000 aC. I això vol dir que seria anterior al Gènesi jueu. Però més enllà d’això i d’una llarga tradició oral, no hi ha res més. Per tant, fins ara, el que sí que és realment cert és que, fa 7.000 anys, aquells bascos primigenis van ser els primers europeus que van tenir consciència que havien conegut una evolució, un viatge que els havia transportat a un estadi més enllà de simples criatures del planeta.
Imatge principal: Bosc a l'interior d'Euskal Herria / Font: Departament de Turisme del Govern Basc.