Aquisgrà (capital de l’Imperi carolingi), any 812. L’emperador Carlemany signava un decret que obligava a celebrar els oficis religiosos en la llengua vernacla de cada un dels territoris del seu extens imperi. Aquell document, que esmenta la llengua de la Marca de Gòtia (actual Llenguadoc i Catalunya vella), és el testimoni més antic de l’existència d’un occità primigeni que, a cavall dels Pirineus, ja covava el català. Aquesta seria una de les diverses causes que la investigació historiogràfica argumenta per explicar la divisió del patrimoni de Guifré el Pilòs (897): la Gothalània quedaria fraccionada entre la meitat nord, el Llenguadoc; i la meitat sud, la Catalunya vella. Però aquell català emergent, des d’un inici, tindria unes característiques dialectals diferenciades. Per què el català de la Seu no era idèntic al de Castelló d’Empúries?
Les barbaritats que s’han explicat
L’actual divisió dialectal del català, en dos grans blocs (occidental i central) té un origen antiquíssim que remunta a l’etapa anterior a la formació de la llengua. Des del segle XIX ha estat motiu de debat, i en el seu decurs s’han arribat a explicar autèntiques barbaritats. Com per exemple que el català de Lleida no coneix la vocal neutra perquè la seva situació fronterera, al límit amb el castellà d’Aragó, l’ha desnaturalitzat. O que el català de Girona és el més pur perquè la seva centralitat territorial l’ha resguardat d’influències externes. Darrerament el mallorquí Veny i Clar, el valencià Sanchís i Guarner, i el català Badia i Margarit -lingüistes de contrastadíssima trajectòria- han posat llum a la foscor i han explicat el perquè de la qüestió. El català, com tantes altres llengües, té una riquesa dialectal que explica la història del país des de les seves arrels més remotes.
El llatí que van imposar els romans
El català és una llengua filla del llatí. Això no admet cap mena de discussió. Les nacions i les llengües indígenes del quadrant nord-oriental de la península Ibèrica no van sobreviure a la romanització i a la llatinització. Algunes van desaparèixer durant la llarga dominació de la lloba capitolina (segles III aC a V dC). I altres -les més recòndites- serien devorades, precisament, per un llatí vulgar i singular en trànsit cap al català (segles IX a XI). Però el que ens interessa és amb quines particularitats aquelles societats indígenes van adquirir el llatí. No obstant això, no cal dir que el llatí va ser imposat: primer va ser la llengua dels funcionaris i militars de la metròpoli (l'única) i de les oligarquies autòctones col·laboracionistes (la de l'acatament). I després la llengua (l'obligatòria) del conjunt de les societats urbanes d’aquell món romanitzat.
Comtats catalans cap a l'any 1000 / Font: Enciclopèdia
“Catalans” de l’est
Just en el moment en què la lloba capitolina va posar les seves urpes i va clavar els seus ullals sobre el nord-est peninsular (218 aC), s’hi parlaven diverses llengües. Poc després, aquelles societats nord-ibèriques (originàries remotament dels Balcans i del litoral del Mar Negre) es convertirien en el resultat d’una cultura derrotada militarment i condemnada a desaparèixer; però que, sorprenentment abans de morir, marcaria el procés d’aprenentatge i formació del llatí vulgar d’aquells “catalans” remots. En aquell trencaclosques, un primer grup estaria format per les llengües nord-ibèriques mestisses amb les d’altres pobles mediterranis (grecs, púnics, etruscs): les nacions costaneres que es projectaven cap a l’interior: sòrdons (Rosselló), indiketes (Empordà), laietans (de la Tordera al Llobregat), i cossetans (Penedès i Camp de Tarragona).
“Catalans” del mig i de l’oest
Al rerepaís d’aquestes nacions costaneres, trobem un grup de nacions nord-ibèriques estretament relacionades (culturalment i econòmicament) amb les primeres: ausetans (vall del Ter), bergistans (vall del Llobregat) i lacetans (Catalunya central). En canvi, als Pirineus centrals i occidental catalans ens trobem un segon grup notablement diferenciat del primer: el protobasc, les primeres societats organitzades de la península que, pel cap baix 3.000 anys abans, havien ocupat els Pirineus des de la Cerdanya fins al Baztan. En aquest grup hi trobem els ceretans (Cerdanya, Alt Urgell), andosins (Andorra), arenosis (Aran), i el territori oriental dels Iacetans (Pallars i Ribagorça). I, finalment, un tercer grup producte del mestissatge entre nord-ibèrics i protobascs: els Ilergets (la nació indígena més nombrosa), a les planes de Lleida i de la Franja.
Fragment del mapa de pobles preromans a la península Ibèrica. L'àrea puntejada correspon als pobles mestissos bascoibèrics / Font: Universitat de Lisboa
Una primera línia dialectal
Si tracem una línia sobre el territori que separa el grup primer (nord-ibèrics mediterranis i el seu rerepaís); dels grups segon i tercer (nord-ibèrics mestisats amb protobascs o protobascs purs), sorprenentment coincideix -en gran mesura- amb la línia que, des de la formació de la llengua catalana (segles IX i X) ha separat els dos grans dialectes: el central i l’occidental. Aquesta teoria, que d’entrada pot semblar una sobirana poca-soltada, ja la suggeria el furibund anticatalà Ramon Menéndez Pidal, a principis del segle XX, quan volia explicar l’arrel protobasca de les llengües aragonesa i castellana i la seva influència en la formació dels seus diferents dialectes. Posteriorment, el lingüista valencià Manuel Sanchís Guarner, descobriria que l’element protobasc havia influït, també, en la creació dels dialectes del català (l’occidental) i de l’occità (el gascó o aquità).
Una primera ratlla dialectal
Això delata que el llatí imposat, per exemple a Illiberis (Elna), Indiken (el barri indígena d’Empúries), Barkeno (Barcelona), Tarrakon (Tarragona) o Sikarra (Prats de Rei); va ser adquirit per les seves societats indígenes amb una fonètica genuïna i diferenciada respecte a les de Iltirta (Lleida), Arse-dugui (la Seu d’Urgell) o Kerre (Llívia). El territori dels Ilercavons (vall catalana de l’Ebre), queda, momentàniament, fora d’aquesta divisió. Però, aquests exemples també delaten les febleses inicials d’aquesta teoria: la Cerdanya -tot i l’origen protobasc de les seves societats primigènies- hauria derivat cap a les formes pròpies del llatí adquirit pels nord-ibèrics mediterranis; i les societats primigènies de l’Ebre català no es van mestissar amb els protobascs. En aquest punt, aquesta teoria ja grinyola per totes bandes. I, encara més, quan sabem que amb el gegantí èxode cap al regne dels francs, provocat per la invasió àrab (717), es va trencar el fil de la història.
I la invasió àrab, què?
I sabem, també, que l’escassa població indígena que va quedar sobre el territori (concentrada, principalment, a les valls baixes del Segre i de l’Ebre) va ser arabitzada. Passats els primers segles de dominació islàmica, no quedava cap vestigi d’aquell llatí vulgar i tardà que era a punt d’iniciar el camí cap a les llengües nacionals postllatines: la llengua habitual (la dels carrers i de les cases) de Làreda (Lleida) o de Turtuxa (Tortosa) -fins i tot la de Morbiter (Sagunt) o de Balansiya (València)-; eren uns poti-poti locals resultat d’un sincretisme casolà entre l’àrab, l’amazic i un remot llatí vulgar; que no tenien cap mena de relació ni semblança amb el català, l’aragonès o l’occità, que tot just treien el nas. Allò que el valencià actual és l’evolució d’aquells dialectes locals àrabs, sí que és una sobirana poca-soltada. Amanida amb una formidable dosi de mala hòstia.
La memòria del passat indígena: nostàlgia o identitat?
Com s’explica tot plegat? Doncs en aquest punt és on entren en joc els resultats de les investigacions dels historiadors Nadal i Prats (de la Universitat de Girona). Expliquen que cap a l’any 800, quan els carolingis comencen a empentar els àrabs cap a la ratlla de l’Ebre, la cultura nord-ibèrica estava totalment desapareguda. La romanització (segles III aC a V dC), la postromanització visigòtica (segles V a VIII), i el formidable èxode cap al regne dels francs (segles VIII i IX) que havia provocat la invasió àrab (717) havien soterrat les llengües i cultures indígenes, però no havien esborrat la memòria d’un passat que es conservava com un element d’identitat. Els límits dels primers comtats i de les primeres diòcesis catalanes (segles VIII al X) estan, sorprenentment, traçats sobre les ratlles d’aquelles antiquíssimes nacions nord-ibèriques i protobasques.
Mapa diocesà de Catalunya (1690) / Font: Bibliothèque Nationale de France
Què vol dir tot això?
Doncs, ras i curt, que aquells primers comtes van projectar l’expansió cap a la Catalunya nova, seguint el mapa nord-ibèric. El Penedès i el Camp de Tarragona (X i XI), serien repoblats amb gent del Pirineu oriental català i de la Catalunya central. I les planes de Lleida i de la vall catalana de l’Ebre (segles X a XII) amb gent procedent del Pirineu central i occidental català. I si bé és cert que aquell català que projectaven no era el mateix que el llatí vulgar anterior a la invasió àrab (l’èxode al regne dels francs havia provocat un mestissatge amb l’occità primigeni i certa unificació dialectal) també ho és que el llatí vulgar de la població indígena que, en lloc de triar el camí cap al nord s’havia refugiat als Pirineus centrals i occidentals catalans, a partir del 785 s’aproximaria i s’integraria amb el català primigeni que arribava pel nord-est, però conservaria els trets dialectals històrics.
Imatge principal: Fragment del Mapa Hispaniae Antiquae (1482). Està inspirat en un mapa anterior de Ptolomeu (segle II) / Font: Cartoteca de Catalunya