Barcelona, 18 de març de 1810. El Diari de Barcelona, publica en català i en francès el primer decret del mariscal Augereau (el flamant superprefecte napoleònic a Catalunya). Durant aquella etapa (1810-1814), Catalunya va viure una transformació; efímera, però de gran transcendència. A la restauració de la oficialitat del català, s’hi va sumar la importació del llegat de la Revolució francesa (1789-1794): es va abolir la Inquisició, es va secularitzar la societat, es va decretar la llibertat d’impremta i es va instaurar un règim plebiscitari que consultava a la ciutadania les grans qüestions d’estat. Una primavera política, cultural i social; impulsada, en bona part, per unes elits catalanes qualitativament molt importants que van veure en el règim napoleònic l'oportunitat de rescatar el país del marasme borbònic i catapultar-lo cap a la modernitat: els catalans de Napoleó.
El context
Quasi dos anys abans, Carles IV i Ferran VII (cinquè i sisè Borbons hispànics) havien venut la corona espanyola a Napoleó, i l’emperador de França havia nomenat el seu germà Josep nou rei d’Espanya. Però Josep I Bonaparte, legítim rei d’Espanya (si més no, tan legítim com Carles I -el primer Habsburg-; o com Felip V -el primer Borbó-), no va governar mai sobre Catalunya. En la compra-venda de Baiona (05/05/1808), Napoleó es va reservar el domini directe sobre Catalunya “la region la moins espagnole d’Espagne” (la regió menys espanyola d’Espanya). Catalunya va ser administrada directament des de París, tot i que aquell estatus no es va oficialitzar fins un any i mig després: el 10 de gener de 1810, el mariscal Pierre-François Auguereau era nomenat governador de la regió francesa de la Catalogne, extrem sud del Midi.
El superprefecte Argereau
Augereau (París, 1757 - 1816) es va convertir en una peça decisiva en aquell procés d’encaix. Va dissenyar una estratègia d’atracció cap a la nova administració napoleònica que passava pel reconeixement de la singularitat cultural catalana (la nacional, no; per descomptat): l'oficialització del català (proscrit i perseguit des de l’ocupació borbònica de 1714). Seria una de les primeres i més efectives mesures d’aquella estratègia, que ràpidament va trobar ressò entre unes ideològicament predisposades elits mercantils i intel·lectuals del país. Augereau, hàbilment, es va envoltar d’un grup relativament extens de col·laboradors catalans que, si bé quantitativament (en el conjunt de la població del país) representaven una petita minoria, qualitativament tenien una gran importància: eren les elits del món econòmic, científic i acadèmic catalans.
L’advocat Puig i el metge Garriga
Tomàs Puig i Puig (Figueres, 1771 – 1835) va ser la mà dreta del superprefecte Augereau; batlle de Figueres i, posteriorment, prefecte del departament del Ter (les comarques de Girona). Advocat, defensor de la llengua i de la cultura catalanes, va ser el jurista que va traduir al català el Codi Civil napoleònic. I Josep Garriga i Buach (Sant Pere Pescador, 1777 – Elna, circa 1820), metge, defensor de la rehabilitació política de Catalunya, va ser el qui es va enfrontar durament amb els consellers castellans de Josep I a Baiona i a Madrid en la reivindicació de la restauració de les institucions de govern catalanes liquidades a sang i foc pel règim borbònic (1714). Puig i Garriga serien destacades personalitats d’aquella intel·lectualitat catalana, formada per professionals liberals, i amb un perfil que explica clarament aquell moviment.
L’industrial Gómina i la Junta de Comerç de Catalunya
Erasme Gómina (Moià, 1746 – Barcelona, 1821) és una altra destacada personalitat dels catalans de Napoleó. Industrial d’extracció social humil, es va llaurar una extraordinària carrera empresarial que el convertiria en un dels homes més rics i més influents del país. Va ser el primer comerciant que es va igualar a les grans fortunes nobiliàries locals proborbòniques. Innovador i visionari, va ser un dels introductors de la màquina de vapor en el procés de fabricació; i va ser un divulgador incansable de la gran oportunitat de negoci que representava formar part d’un estat francès, que amb 40 milions de consumidors quadruplicava el mercat espanyol. Des de la seva miranda de poder i reconeixement, va influir en el posicionament pronapoleònic de la Junta de Comerç de Catalunya.
El policia Casanova, el jutge Madinaveytia i el complot de l’Ascensió
Ramon Casanova (Barcelona, 1756 – París?, 1812); i Juan Madinabeytia (Sant Sebastià?, segle XVIII – París?, segle XIX); són els personatge més foscos, però no menys representatius, del col·lectiu dels catalans de Napoleó. Com a cap de la policia de Barcelona, i com a regent de l’Audiència, respectivament, van desplegar el sòrdid aparell de repressió del règim napoleònic a la capital catalana que, en una obsessiva cursa a la captura d’espies i de dissidents, van cometre autèntiques atrocitats. L’operatiu més destacat que van dirigir aquests dos sinistres elements va ser la desarticulació de l’anomenat “complot de l’Ascensió”. El 3 de juny de 1809 (mesos abans de l’aparició en escena de Argereau), van detenir, torturar i executar els rendistes Salvador Aulet, Joan Massana i Josep Navarro; i els clergues Joaquim Pou i Joan Gallifa.
Portada del Diari de Barcelona (1810), en català i en francès / Font: Arxiu Històric de Barcelona
Els bandolers Boquica i Pera
L’activitat d’aquells executats revela clarament la composició sociològica de l’antibonapartisme català: terratinents i clergat. És a dir, el conservadorisme més reaccionari. I això tindria una projecció en el món rural català, majoritari en aquella Catalunya d’inicis del XIX. I si bé és cert que les classes populars rurals -aclaparadorament illetrades- van comprar a ulls clucs el discurs antifrancès que divulgava el clergat des de la Revolució francesa (1789), també ho és que la militància antibonapartista dels oligarques rurals (“de l’amo”) impulsaria algunes persones d’aquell món cap al nou règim. Els més destacats serien els jornalers dissidents convertits en bandolers durant el règim borbònic i, a partir d’Augereau, reconvertits en agents bonapartistes; Josep Pujol “Boquica” (de Besalú) i Joan Serra “Pera” (de Valls).
La fi de l’idil·li
La intel·ligent estratègia del mariscal Augereau no va tenir continuïtat, en bona part, a causa de les precipitades decisions del mateix Napoleó. Argereau va ser rellevat per un maldestre Ettienne Mc Donald i aquest per un incapaç Antoine Rampon. I els revessos bèl·lics a Rússia i a Espanya contribuirien a enfosquir el paisatge. El 26 de gener de 1812, el Principat va ser fragmentat en quatre departaments seguint el model francès. Però al capdavant d’aquell aparell, ja quasi no hi havia catalans. Ni tan sols civils francesos. Quasi tots els càrrecs estratègics van passar a ser ocupats per militars francesos. L’aroma envoltant d’enamorament deixava pas a un tuf pudent d’assetjament. I el quart de volta definitiu es produiria quan, l’abril de 1812 i malgrat els esforços de l’advocat Puig, el nou règim decidia ignorar el català en la publicació del Codi Civil napoleònic.
El fracàs de la Catalunya napoleònica
La publicació del Codi Civil napoleònic en francès... i en castellà! (en aquell moment totalment desconegut al Principat) amb l’absurd argument que els catalans encara no havien normativitzat la seva llengua, va provocar una gran decepció entre els catalans de Napoleó. Aquella estúpida decisió, que marcaria un punt d’inflexió en la relació entre el nou règim i les elits catalanes bonapartistes; va estar precedida d’una formidable discussió entre els dos capitostos napoleònics del moment a Catalunya: el comte de Chauvelain, partidari del castellà i el baró de Gérando, partidari del català. Mai sabrem el que hauria passat si Augereau no hagués estat rellevat del càrrec, o si Gèrando hagués pogut imposar el seu criteri... o, encara més, si Napoleó hagués guanyat la guerra. Però el que sí que sabem és que Napoleó, amb tot el que tenia, va fracassar estrepitosament a Catalunya.
Imatge principal: retrat del mariscal Augureau (1834), obra de Jeanne Belloc / Font: Musée de l'Armée, París