Alta mar, a unes sis-centes milles marines a l’est de la costa sud-oriental de Terranova (Canadà); 14 d’abril de 1912. 23.40 hores del vespre-nit. L'RMS Titanic, de la naviliera britànica White Star Line (fins llavors el transatlàntic més gran i luxós de la història de la navegació), xocava amb un iceberg. Aquella col·lisió accidental provocaria cinc vies d’aigua al casc de babord i la inundació de dues de les sis cobertes de fons del vaixell. Dues hores i quaranta minuts més tard (a les 02.20 de la matinada del 15 d’abril), el Titanic es submergia per sempre en les gèlides aigües de l’Atlàntic nord, emportant-se la vida de 1.513 persones; que, en aquell moment, seria el balanç de víctimes mortals més gran de la història de la navegació en temps de pau. Entre la tripulació hi havia set catalans: quatre que van sobreviure i tres que van morir.
Il·lustració de l'evacuació del Titanic, obra de Charles Dixon (1912) / Font: The Graphic
Qui eren els catalans del Titanic?
Segons les dades de la companyia propietària del vaixell, en el moment del naufragi, a bord del RMS Titanic hi havia cinc catalans i dos descendents de catalans: Emili Pallàs i Castelló, de 29 anys d’edat, natural de Basturs (Pallars Jussà) i veí de Barcelona; Julià Padró i Manent, de 27 anys d’edat, natural de Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental) i veí de Barcelona; les germanes Florentina i Assumpció Duran i Moré, de 30 i 28 anys d’edat respectivament, filles de Sant Adrià de Tendrui (Pallars Jussà) i veïnes de Barcelona; Joan Monrós, de 20 anys d’edat, natural i veí de Barcelona; i els cosins segons Francesc Carrau Rovira i Josep Pere Carrau Esteve, de 28 i 18 anys respectivament, naturals i veïns de Montevideo i fills dels cosins germans Carrau de Vilassar de Mar (Maresme), establerts a l’Uruguai.
Els supervivents i les víctimes
En aquell catastròfic naufragi es van salvar 711 persones, que van ser evacuades en els 20 bots salvavides de què disposava el Titanic. Pel que fa als tripulants catalans, van sobreviure Emili Pallàs, que viatjava en segona classe i es va embarcar en el bot número 9; Julià Padró, amic de l’Emili, i que va seguir el mateix recorregut i les germanes Duran i Moré, que també viatjaven en segona classe i es van embarcar en el bot número 12. En canvi, els cosins Carrau, que havien embarcat en primera classe, i que anaven de viatge de negocis (eren directius de l’empresa familiar Carrau & Cia, de Montevideo, dedicada a la producció alimentària) i Joan Monrós, que s’havia enrolat com a cambrer del restaurant del vaixell, no van arribar mai als bots salvavides i acabarien engrossint l’horrorosa llista de víctimes d’aquell catastròfic naufragi.
El bot número 12 arriba al vaixell de salvament Carpanthia / Font: Wikimedia Commons
Els catalans que van sobreviure
Aquell dramàtic salvament va ser el principi d’unes imprevisibles històries personals. Si més no, del tot inimaginables, en el moment d’il·lusió i esperança en què van comprar els passatges. O, fins i tot, durant aquelles hores d’incertesa i sotsobra al mig del gèlid Atlàntic nord. Però, paradoxalment, aquella tragèdia canviaria per sempre el rumb de les seves vides. En el decurs d’aquell accidentat viatge, entre Julià Padró i Florentina Duran va sorgir una relació; no se sap si a bord del Titanic (com els celebrats Dawson i Bukater a la pel·lícula), a bord del vaixell de salvament Carpanthia, o a l’hospital de Saint Vicent, de Nova York), i que, posteriorment, viurien el seu propi somni americà. O que Emili Pallàs retornaria a Barcelona com un home totalment diferent a l’emigrant que, mesos abans, havia partit a la recerca d’una oportunitat.
Julià i Emili
Julià Padró i Emili Pallàs van viure una autèntica odissea per salvar la vida. Coincidint amb el 100 aniversari del naufragi (2012) el doctor Gerard Pallàs (l’únic net de l’Emili) va revelar que els dos amics van salvar la vida per la fortuna i per l’astúcia. Aquella nit gèlida del naufragi, Julià i Emili es convertirien en uns dels exemples més paradigmàtics d’aquella caòtica i inhumana evacuació. Segons el doctor Pallàs, quan es va produir la col·lisió amb l’iceberg, els dos amics ja eren a la seva cabina, i l’únic que els va avisar del perill que corrien va ser un passatger argentí amb qui havien fet amistat durant la travessa. Mentre es despenjaven per les politges, Julià va caure i va quedar inconscient, i per evitar que els mariners del Titanic el donessin per mort i el llancessin per la borda, l’Emili el va ocultar sota una lona del bot salvavides número 9.
Julià Padró i Florentina Duran, al seu casament a l'Havana (1913) / Font: Arxiu d'ElNacional
Julià i Florentina
El naufragi del Titanic va canviar per sempre la vida d’aquella parella. Amb la suma de les dues indemnitzacions van crear una història pròpia amb títol de pel·lícula. Julià i Florentina es van establir a l’Havana, la capital de la flamant República de Cuba, van posar en pràctica els coneixements que aportaven (Julià era xofer de professió i Florentina era una emprenedora nata) i van fundar una empresa de transports de viatgers que, amb el decurs dels anys, es convertiria en una de les principals companyies de l’illa. Segons algunes fonts, a principis de la dècada dels 30 (uns vint anys després del naufragi) l’empresa de Julià i Florentina tenia més de 500 empleats. En aquesta particular història, l’Assumpció (la germana petita de la Florentina) hi va tenir un cert paper a l’inici, però poc després la investigació la situa, de nou, a Barcelona, i se’n perd la pista.
Fotografia d'alguns supervivents del Titanic a l'Hospital Saint Vincent de Nova York / Font: American Associated Press, Wikimedia Commons
Emili
En canvi, el naufragi del Titanic va alterar completament els plans de l’Emili Pallàs. Aquella terrible experiència el va fer desistir del seu somni americà i, quan es va recuperar (després d’una setmana ingressat al Saint Vincent de Nova York) va retornar a Barcelona i es va casar amb l’Aurora Rabassó. I com havien fet Julià i Florentina a l’Havana, l’Emili (que era forner de professió) i l’Aurora van emprendre el seu propi negoci. L’any 1913 (uns mesos després del naufragi) obrien un forn de pa al carrer Consell de Cent que seria un dels comerços més populars de l’Eixample. L’Emili va esquivar la mort per crear el seu propi destí, no a Amèrica, sinó a Catalunya. Però el destí que li havia canviat la vida, finalment es revelaria implacable. L’Emili moriria un 14 d’abril de 1940, el dia que es complien 28 anys del naufragi del Titanic.
Imatge principal: Fotografia de Julià Padró i Emili Pallàs, poc abans de l'inici del viatge / Font: Arxiu d'ElNacional.cat