Palma, 6 de maig de 1691. Fa 330 anys. Caterina Tarongí i Tarongí, dona jove i veïna de la comunitat xueta de la ciutat (descendents de jueus convertits al cristianisme, de bon grat o a la força, després dels pogroms de 1391), era condemnada a morir a la foguera. Caterina Tarongí, que havia estat empresonada i torturada durant tres anys -acusada de practicar clandestinament la religió jueva-, va ser cremada viva juntament amb la seva família (pares i germans), i els seus veïns del carrer de l’Argenteria que, en paraules de l’inquisidor Antonio Garau, autor de la La Fe Triunfante: “Murieron berreando como puercos mientras eran consumidos por el fuego purificador”. Caterina Tarongí, la darrera víctima d’aquella massacre, seria també la última jueva de Mallorca.
Qui eren els primers jueus mallorquins?
Les fonts documentals revelen l’existència d’una comunitat jueva mallorquina estable des de la Diàspora que va venir seguida de la destrucció del Temple de Jerusalem (segle I). Aquella comunitat va prosperar econòmicament i va créixer demogràficament durant els mil anys posteriors: les etapes central i final de dominació romana, la de la dominació bizantina, i l'època inicial de dominació àrab. Però, el canvi de mil·lenni (segle XI), coincidiria amb l’aparició de la radicalitat islàmica, representada per almoràvits i almohades, que causaria una crisi inèdita -i d’una gran profunditat- en aquella comunitat. Les fonts, de nou, delaten que durant aquella etapa crítica, la comunitat jueva mallorquina va patir una duríssima persecució que la va reduir dràsticament.
Els jueus medievals mallorquins
La conquesta catalana de Mallorca (1229) representa l’inici d’una nova etapa d’expansió de la comunitat jueva mallorquina. Aquella empresa no es podria explicar sense la participació dels jueus catalans i mallorquins. Pere Martell, armador jueu de Tarragona, i molt ben relacionat amb les llavors perseguides comunitats jueves de l’illa, seria l’arquitecte d’aquell projecte. I els banquers dels calls de Barcelona i de Perpinyà serien els principals finançadors d’aquella empresa. El Llibre de Repartiments -posterior a la conquesta (1230)- revela que els jueus catalans no tan sols van obtenir importants compensacions, sinó que, també, van resultar decisius en la recuperació i el creixement de les històriques comunitats jueves mallorquines.
De la plenitud a la desaparició
La comunitat jueva de Mallorca va conèixer la seva etapa de plenitud durant la centúria del 1300. És l’època dels poderosos comerciants jueus mallorquins que, amb les seves estretes i fructíferes aliances amb la resta de comunitats jueves de la Mediterrània, van contribuir, decisivament, a l’expansió i a la consolidació de l’imperi militar i comercial català del segle XIV. I és l’època, també, de l’Escola Cartogràfica mallorquina, pionera al món que, representada per la figura d’Abraham Cresques i per la seva obra, l’Atles Català (1375), impulsaria les primeres navegacions europees a les costes atlàntiques africanes. Però aquella expansió tocaria a la seva fi, prematurament i tràgicament, amb els pogroms (la destrucció dels calls) de 1391.
De jueus a xuetes
El pogrom de Palma (01/08/1391), que es va saldar amb un mínim de 300 morts i que va precedir al de Barcelona (04/08/1391) amb més de 1.000 morts, va marcar l’inici de la fi de les comunitats jueves a la Corona catalano-aragonesa. Els pogroms van provocar un degoteig constant de conversions, i, en menor mesura, una emigració cap als calls de la península Itàlica que explicaria el perquè, un segle més tard, quan els Reis Catòlics decreten l’expulsió definitiva (1492); Mallorca i Catalunya que, amb anterioritat tenien les taxes més altes d’Europa de població jueva (15%), només van veure marxar 8.000 persones. A Mallorca, els “conversos”, descendents d’aquelles desaparegudes comunitats jueves van passar a ser despectivament anomenats xuetes.
Els xuetes
L’origen etimològic de l’adjectiu “xueta” procedeix del diminutiu “juetó”. Aquest detall és molt important, perquè revela que aquell grup social, oficialment cristià (com a mínim des del 1492), oficiosament se’ls considerava practicants en la clandestinitat de la fe mosaica. Aquest mite (fals o no), reveladorament fabricat i alimentat per la noblesa rendista i per les jerarquies eclesiàstiques, va crear un gran sentiment d’hostilitat de les classes populars mallorquines cap a la minoria xueta. Els xuetes van ser, a propòsit i repetidament, acusats de tots els mals que corcaven aquella societat. I aquest discurs, com el dels pogroms de 1391, va calar: la revolució social de la Germània mallorquina (1521-1523) es va acarnissar tant amb les classes dominants com amb els xuetes.
La marginació dels xuetes
Contra el que, aparentment, pugui semblar, la derrota de la Germània no va relaxar el discurs antixueta. No oblidem que els fabricants d’aquell discurs havien estat els guanyadors del conflicte (amb la inestimable col·laboració de l’aparell militar de la flamant monarquia hispànica). I, en conseqüència, la repressió que va seguir la derrota dels revolucionaris, es va escriure amb un discurs renovat que intensificava -encara més- la persecució contra els xuetes. En aquest punt, trobem la entusiàstica participació d’elements forasters com la Inquisició hispànica, inoculada a finals de la centúria del 1400 que, a Mallorca, va actuar com una veritable policia política que equiparava la dissidència religiosa amb la oposició ideològica al règim.
Els autos de fe
Durant la pau de plom imposada després de la Germània, es van reproduir els episodis de crisi que havien precedit l’esclat revolucionari i que, reveladorament, culminarien amb els grans autos de fe (execucions massives convertides en macabres espectacles públics) promoguts per l’ancestral poder. Durant les centúries del 1500 i del 1600, els xuetes van patir una obsessiva vigilància, una brutal marginació, i una implacable repressió (no exempta d’assassinats ocasionals no castigats i d’execucions públiques plenament institucionalitzades), que culminaria el 1677 (detenció i tortura i execució de 237 persones que celebraven clandestinament el Yom Kipur), i el 1688 (24 veïns del carrer de l’Argenteria, entre ells la família Tarongí, que van córrer la mateixa sort).
La fugida dels xuetes
En la mesura que els pogroms de 1391 havien estat l’inici de la fi de la comunitat jueva; els autos de fe de 1677 i 1688 van representar el principi del final de la comunitat xueta. L’auto de fe que va patir Caterina Tarongí la convertia -oficialment- en la darrera jueva mallorquina. Tot seguit s’iniciaria una lenta emigració cap a les colònies hispàniques d’Amèrica, i alguns dels seus descendents tindrien un paper molt rellevant en les independències americanes. És el cas de Bartomeu Salom Borges, nascut a l’actual Veneçuela l’any 1780, i lloctinent de Simón Bolívar. El tinent coronel Salom, fill de comerciants xuetes, va ser l’alliberador d'El Callao (1826), la darrera plaça espanyola de Sud-Amèrica. Al Perú, la seva figura té la consideració d’heroi nacional.