Barcelona, 16 de maig de 1939. Tres mesos i mig després de l’ocupació franquista de la ciutat (26/01/1939), les autoritats locals del nou règim declaraven, oficialment, l’existència d’un important brot de tuberculosi que afectava milers de persones. No hi ha xifres oficials d’infectats i de morts. José Maria Milà Camps, president de la Diputació franquista de Barcelona, limitaria la xifra a “muchas personas”. Però, en canvi, un estudi dels doctors Seix i Sayol comptabilitza 1.730 morts només a Barcelona. Els fets revelen que l’epidèmia de tuberculosi de 1939, focalitzada quasi exclusivament a Catalunya, va ser una arma bacteriològica de repressió.
González Oliveros, Mateu Pla, i Milà Camps / Font: Universidad Carlos III, Museu de Perelada, Diputació de Barcelona
L’any 1939 la tuberculosi era, encara, una malaltia endèmica. Divuit anys abans (1921) s’havia provat amb èxit la vacuna BCG, desenvolupada pels doctors Calmette i Guérin a França, que immunitzava la població. Però fins el 1943 no va aparèixer l’estreptomicina, un antibiòtic descobert pel doctor Waksman, als Estats Units, que seria el primer tractament efectiu de curació. Es va començar a comercialitzar a partir de 1946 però, en aquest punt, cal destacar que a l’Espanya de Franco no seria accessible fins passada una dècada. Mentrestant només es podia adquirir de contraban a Andorra. I només el podien obtenir famílies amb recursos suficients per pagar un preu estratosfèric.
Les xifres del brot de 1939 situen, clarament, aquell episodi en la categoria d’epidèmia. Una altra vegada l’estudi dels doctors Seix i Sayol revela que, després de sis dècades de descens sostingut fins a reduir-ne l'afectació en un 66%, la xifra de morts de 1939 escalava, sobtadament i vertiginosament, fins a assolir l’últim màxim de 1880. El de 1939 va ser un nou pic brutal i tràgic causat, en bona part, per la destrucció de la xarxa hospitalària de Catalunya, per efecte dels bombardeigs i pel desmantellament i liquidació de les polítiques preventives de la Generalitat (hereves de la Mancomunitat), tot seguit a l’ocupació del país.
La gran massa d’infectats i, en conseqüència, la concentració de mortalitat; es va localitzar en presons, en orfenats, i en cases semi-enderrocades per efectes dels bombardeigs. Presons superpoblades (la Model, amb 18.000 presos, multiplicava per 22 la seva capacitat); orfenats insalubres (que no eren més que penitenciaries a escala infantil) i famílies del segment més humil de la societat malvivint en condicions infrahumanes; amb l’afegit de la infralimentació, els maltractaments i l’absència d’higiene. Un escenari més que propici per a la ràpida propagació de la malaltia i els seus efectes letals.
Pavelló antituberculós de l'Hospital de Sant Pau (anys 30) /Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Brangulí
Aquest paisatge és el que explicaria el brutal repunt d’infectats i l’elevadíssima taxa de mortalitat d’aquell episodi de 1939. Però per explicar la falta de voluntat per pal·liar aquella epidèmia, ens cal una fotografia dels afectats. A tall d’exemple, la població reclusa de la presó Model estava formada quasi exclusivament per presos polítics. En aquest punt, resulta molt reveladora la proclama d'Isidro Castrillón López, màxima autoritat penitenciària a Catalunya: “Hablo a la población reclusa. Tenéis que saber que un preso es la diezmillonesima parte de una mierda”. Com, a criteri del règim, ho devien ser també els fills dels presos i dels morts republicans ingressats als orfenats.
Efectivament, el règim franquista no hi va destinar ni una pesseta. Ho van justificar com una despesa que no passava de la categoria de prescindible. Un informe oficial de l’època revela que “el manejar a esas gentes depauperadas y con toda clase de taras sociales es muy difícil por tener que compaginar la disciplina necesaria con un mínimum de humanidad”. Això de les tares socials estaria relacionat amb la tesi de Vallejo-Nágera, el psiquiatra del règim, que afirmava que els republicans (i els catalanistes, particularment) eren carn de manicomi. I amb aquest sòrdid argument es van limitar a sol·licitar aportacions privades —a títol caritatiu— sense cap garantia de control.
La xifra de 1.730 morts molt probablement queda curta perquè el règim franquista tenia, també, una altra forma —més expeditiva i més que sospitosa— d’afrontar aquestes crisis sanitàries: expulsar de les seves ciutats les persones que estaven infectades. Les dades indiquen que aquest patró va ser d’ús freqüent durant la llarga postguerra (1939-1951). Per exemple, la professora Isabel Jiménez Lucena, de la Universitat de Màlaga, revela que l’any 1941 es va detectar una epidèmia de tifus a Guadix (Granada) que afectaria unes 4.000 persones. La resposta de les autoritats franquistes seria embarcar —a la força— aquelles persones en un tren, i desplaçar-les i reubicar-les a València cap i casal.
I mentre tot això passava, el governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros destinava totes les energies i tots els esforços —els personals i els institucionals— a organitzar caceres de “rojos-separatistas”. Mentre, només a Barcelona i en el moment àlgid de la crisi, morien 20 persones diàries a causa de la tuberculosi, González Oliveros apareixia a les portades de la premsa, per exemple, al front de la Guàrdia Civil desmantellant una “perillosíssima” escola catalana clandestina; o al front d’una brigada municipal arrencant les plaques de la nomenclatura viària republicana —naturalment, retolades en català— que havien sobreviscut a la primera onada repressiva.
Cartell franquista (1939) / Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona
I, també, mentrestant a Madrid es declarava una epidèmia de tifus (novembre 1939). Però, sorprenentment, a diferència del que passava a Catalunya, o del que passaria al País Valencià i a Andalusia un any després; el règim franquista hi va destinar un milió de pessetes (l’equivalent a set milions d’euros). Malalts de segona i malalts de tercera. Els de primera portaven uniforme militar. O de la Falange. I a Barcelona —a la cua de la crisi—, l’alcalde Miguel Mateu Pla autoritzaria un tiberi al Ritz de 14.000 pessetes (l’equivalent a 90.000 euros), per a Heinrich Himmler i un seguici de 95 nazis i falangistes (23/10/1940), que eren d’excursió a Catalunya a la recerca del Sant Grial.
Imatge principal: Cartell de la Mancomunitat de Catalunya (circa 1920), obra de Ramon Casas / Font: Viquipèdia