Madrid, 9 de juliol de 1746. Ferran VI —l’únic fill que va sobreviure a Felip V i Maria Lluïsa Gabriela—, era coronat després de l’inacabable regnat del seu pare (1700-1746) i del parèntesi del seu germà gran Lluís (1724). Ferran VI —si s’exclou Lluís— és, molt probablement, el monarca més desconegut de la dinastia borbònica hispànica. Però, en canvi, el seu regnat (1746-1759) quedaria marcat per una brutal tragèdia: “la Gran Redada” (1749), la detenció, deportació, i concentració de “todos los gitanos del reyno”. Un operatiu oportunament maquillat per la maquinària borbònica amb els perjudicis racials més abominables: estigmes atàvics del gitano desarrelat, delinqüent i heretge, responsable de l'estat d'inseguretat que enllordava l'Espanya pretesament ordenada —a sang i foc, naturalment— dels Borbons.
“La Gran Redada”
Efectivament, aquell operatiu responia a l’ambició de ressuscitar el domini dels mars que l’imperi hispànic havia perdut durant el segle anterior. Però les decrèpites arques de la corona no es podien permetre el somni humit de Ferran VI. I en aquell moment el fill de Felip V, amb la inestimable col·laboració del bisbe Gaspar Vázquez Tablada (president del Consejo de Castilla, l’equivalent al govern d’Espanya), i de Zenón de Somodevilla, marqués de l'Ensenada i ministre de la Guerra, va idear un pla per a convertir la comunitat gitana hispànica en mà d’obra esclava destinada a les grans drassanes militars dels dominis borbònics peninsulars. Amb el propòsit finalista d’exterminar la població romaní. Les fonts relaten que, tan sols la deportació, va ser una tragèdia només comparable a l’expulsió dels jueus (1492) o a la dels moriscos (1609).
Els camps de concentració de Ferran VI
Aquest horrible episodi ha estat deliberadament ocultat per la historiografia espanyola. La investigació d’aquest fenomen és pràcticament inexistent. I no cal dir-ho, la difusió i el coneixement general, fins i tot, entre la comunitat gitana actual. Però, malgrat tot, sabem que Ferran VI va dissenyar un operatiu que hauria entusiasmat Heinrich Himmler i Ernst Baader, els principals ideòlegs del Endlösung der Judenfrage (la Solució Final al problema jueu, 1941). El 30 de juliol de 1749, al capvespre, l’exèrcit espanyol bloquejava discretament les entrades i sortides dels barris gitanos de totes les grans ciutats dels dominis borbònics. I a la mitja nit, de forma sincronitzada, entrava per sorpresa i de forma violenta, i es lliuraven al desnonament, detenció i deportació de la població romaní. Resultat: 50.000 persones desplaçades.
Ferran VI, el nuvi de la mort?
Aquell pla no va tenir l’èxit que Ferran VI esperava. La inanició, les malalties, els maltractaments i els assassinats van minvar considerablement aquell col·lectiu esclavitzat. Fins a l’extrem que, finalment, va abandonar el seu projecte amb una desídia només inversament comparable a l’entusiasme que havia manifestat a l’inici de l’operatiu. Resultat: 12.000 morts. Ferran VI, desenganyat, es va lliurar a l’activitat de la caça i de la música (aficions que, de ser coetanis, hauria pogut compartir amb Adolf Hitler). Fins i tot, el final de Ferran VI admet certa comparació amb la del Führer nazi. Es va recloure i morir al seu búnquer particular (al castell de Villaviciosa de Odón); no sense revelar el seu autèntic perfil. El seu germanastre Lluís (fill de la segona esposa de Felip V) escriuria que “juega a fingir que está muerto o, envuelto en una sábana, a que es un fantasma, y tiene unos impulsos muy grandes de morder a todo el mundo”.
L’interregne de la Farnese
Mort Ferran VI, la madastra Farnese va tenir el seu minut de glòria. Si bé és cert que Ferran VI no havia tingut descendència —ni masculina, ni femenina— (com, curiosament, li havia passat també a Hitler), i que havia estat el darrer supervivent de la parella formada per Felip V i la seva primera esposa; la investigació historiogràfica revela, de nou, l’existència d’un testament de sospitosa autoria que conduïa Carles III (primogènit de Felip V i la Farnese) al tron de Madrid. En aquells moments (1759), Carles III era rei de Nàpols i de Sicília (imposat per les armes hispàniques el 1735), i el sospitós i misteriós testament de Ferran VI va resultar un regal enverinat. Com havia passat amb el testament del darrer Habsburg a favor del primer Borbó, el minut de glòria —l’avarícia irrefrenable— de la Farnese va estar a punt de precipitar una segona guerra de Successió.
Ferran VI, Felip V i Isabel Farnese (1743), obra de Michel Van Loo / Font: Wikimedia Commons
Carles III i Ferran I
Carles III ho va solucionar per la via ràpida. Va abandonar Nàpols com qui porta un coet al cul, i va cedir el tron de les Dues Sicílies al seu segon fill, que seria coronat com a Ferran I. A l’hereu —més endavant Carles IV d’Espanya— se’l va endur a Madrid. Aquest personatge, Ferran I, mereix un capítol a banda. Va governar les Dues Sicílies per espai de seixanta-sis anys (1759-1825), temps durant el qual va convertir la cort de Nàpols en alguna cosa similar al Café de la Cooperativa de Corleone. Mai en la història, la Màfia napolitana, la Cosa Nostra siciliana, i la N’Draghetta calabresa havien estat tan a prop del poder polític. Ferran I, en un sospitós intent d'apropar el poder i les classes populars, va remodelar totalment el consell de ministres: va substituir la vella aristocràcia napolitana pels capodifamiglia del crim organitzat.
“Il carcirieri di Nàpoli”
Finalment es revelaria que l’invent de Ferran I només tenia el propòsit de beneficiar la corona. La prova és que la contestació popular a la permanent crisi i empobriment del país va assolir un punt que ni els trabucs de la màfia podien aturar. En aquell moment Ferran I es va convertir en “Il carcirieri di Napoli” (el carceller de Nàpols): el promotor de l’aparell penitenciari més sinistre de la península italiana. Una de les seves “joies”, que actualment encara resta dempeus, seria la presó de Santo Stéfano, construïda sobre un illot desèrtic a 60 milles de Nàpols. Aquest penal tindria una llarga i sinistra història que el sobreviuria: va ser la presó de màxima seguretat del règim feixista de Mussolini (1922-1945). Precisament tres interns de Santo Stefano (Spinelli, Rossi i Colorni, 1941) serien els redactors del Manifesto de Vertotene (el claustre matern de la Unió Europea).
“El mejor alcalde de Madrid”
Quan Carles III, anomenat popularment “el mejor alcalde de Madrid” va posar els peus a la Villa y Corte i li van explicar la idea que tenia el seu germanastre dels gitanos, va ordenar passar pàgina “discretamente para no mancillar el buen nombre de mi hermano el rey Fernando”. El sentit de la justícia i la voluntat de la reparació, pel forat del wàter. Ara bé, si hi ha una cosa que dibuixa amb claredat meridiana la ideologia del “rey ilustrado” Carles III és que seria el campió de la persecució i genocidi de la llengua catalana. No tan sols seria el primer a dictar lleis contra l’ensenyament bàsic en català (1768), sinó que també imposaria l’obligació de redactar els llibres de comptabilitat en castellà. Probablement, en la seva ridícula ment il·lustrada, devia imaginar que els catalans escrivien les xifres d’una forma maliciosament subversiva, sediciosa i colpista.